Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Amargues, superbes, insuportables i vanitoses

Fins al 2012 la celebració de la Diada va ser institucional; des de llavors ha estat parcial

Manifestación de la Diada del año pasado.
Manifestación de la Diada del año pasado.

Fins l’any 2012, en diferents formats, l’11 de setembre es va celebrar oficialment a Catalunya com un acte institucional. Hi havia una raó: segons la llei, era la festa nacional de Catalunya. Curiosament, tot i que no tant si es mira des de la perspectiva d’avui, la primera llei que va aprovar el Parlament va ser la 1/1980, del 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya el dia 11 de setembre.

No era una bona manera de començar però gairebé ningú hi va donar importancia. Tan ingenus érem els uns, tan astuts eren els altres. Al cap i a la fi, des de finals dels anys seixanta, dins dels actes de lluita contra la dictadura, algunes forces antifranquistes convocaven manifestacions per a aquest dia reivindicant l’autonomia que es va aconseguir durant la II República. Fins l’any 1975, just abans de morir el dictador, en aquestes commemoracions els manifestants eren escassíssims, mai arribaven a quallar en grups compactes i, de vegades, hi havia més policies que manifestants; per cert, gairebé tots eren militants del PSUC i de Comissions Obreres. A més, en la seva immensa majoria, no sabien què havia passat aquell 11 de setembre del 1714.

L’11 de setembre del 1976 va ser el primer que es va celebrar amb una assistència nombrosa. Milers de persones es van aplegar a la plaça Catalunya de San Boi de Llobregat, lloc de naixement de Rafael de Casanova, el mític heroi que llavors era president de la Generalitat, tot i que ni va ser un heroi ni la Generalitat de llavors era la d’ara. L'acte es va celebrar amb autorització del governador civil, és a dir, del Govern espanyol. També hi havia la policía, però no per dissoldre cap manifestació a cops de porra sinó per protegir els que hi havien acudit. Llavors, la suposadament heroica oposició al franquisme va decidir acudir-hi, l’autoritat els protegia. Uns valents!

L’any següent, en la mateixa data, després de les eleccions del 15 de juny i les llibertats assegurades, va tenir lloc la manifestació que va ocupar tot el Passeig de Gràcia i es va donar per bona la xifra d’un milió d’assistents. Compteu les dimensions de l’espai i comprovareu que el nombre d’assistents va ser més o menys una cinquena part d’aquesta xifra oficial. Una altra mentida.

Però la primera llei del Parlament, per començar així, ja d’entrada, el procés de construcció nacional que llavors començava, va ser la que establia que l’11 de setembre era la data de la Festa Nacional de Catalunya. Així es deia en el Preàmbul: “El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una jornada, l’11 de setembre, com a Festa de Catalunya. Jornada que, si bé d’una banda significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’11 de setembre del 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’una total recuperació nacional. Ara, quan Catalunya reprèn el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la Cambra legislativa ha de sancionar allò que la nació ja ha assumit de manera unànime”.

M’he permès la llicència de destacar en cursiva les frases que m’han semblat més rellevants. “En els temps de lluita…”? Com hem vist, aquesta lluita va ser ultraminoritària fins al 1976, quan ja no tenia cap mèrit. “Pèrdua de llibertats”? Però quines llibertats hi havia el 1714? Les llibertats van venir després, amb les constitucions del segle XIX. “L’esperança d’una total recuperació nacional”? Suposo que es refereix a la independència, que ja era en la ment dels que governaven la Generalitat encara que ho dissimulessin. “Reprèn el camí de llibertat”? L’estatut del 1979, gràcies al qual governaven, era per ells una simple fita en el camí cap a l’alliberament nacional; la meta era llunyana, l’autonomia, una simple etapa.

La història és un arma perillosa i fal·laç. Recordem aquell text de Paul Valéry: “La història és el producte més perillós que ha elaborat la química de l’intel·lecte. Les seves propietats són molt conegudes. Fa somiar, embriaga els pobles, els fa concebre falsos records, exagera els seus reflexos, manté les velles ferides, els turmenta en el seu repòs, els condueix al deliri de grandeses o al de persecucions, i torna les nacions amargues, superbes, insuportables i vanitoses”.

Fins al 2012 la celebració va ser institucional; des de llavors ha estat parcial i reivindicativa de la independència. Sempre s’ha basat en la mentida.

Francesc de Carreras és catedràtic de dret constitucional

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >