Selecciona Edició
Connecta’t

Ildefonso Falcones: “El luxe dels rics d’avui no deixarà res”

L'escriptor reflecteix l'eclosió burgesa del Modernisme a ‘El pintor d'ànimes’

L'escriptor Ildefonso Falcones durant la presentació de la seva nova novel·la, 'El pintor d'ànimes'.
L'escriptor Ildefonso Falcones durant la presentació de la seva nova novel·la, 'El pintor d'ànimes'. EFE

Per a L'església del mar (2006), la llavor sentimental va ser una excursió escolar a la basílica; a La mà de Fátima (2009) hi mostrava la seva afició pels equins i les quadres reials. Ara, a El pintor d'ànimes (Grijalbo / Rosa dels Vents, en castellà i català: 250.000 exemplars de sortida, Amèrica Llatina inclosa), Ildefons Falcones té el record d'un comentari de la seva mare: “La seva família no va acabar comprant un pis a La Pedrera perquè no hi havia cap moble que poguessin salvar per encaixar-lo amb les parets ondulants”. I és que la seva ja cinquena novel·la (prop de 10 milions d'exemplars venuts entre totes) està ambientada en la Barcelona del 1900, en plena eclosió del Modernisme, quan la sempre cauta i discreta burgesia catalana, ben engreixada gràcies a les fortunes de les seves indústries, semblava que embogia amb el fastuós estil artístic.

La ciutat on florien els edificis de Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Gaudí o Sagnier era escenari també, però, d'una convulsió obrera filla de brutals desigualtats socials, amb 10.000 nens orfes abandonats al carrer (els trinxeraires). I aquí creixerà la història de Dalmau Sala, modest artista fill d'anarquista que treballa decorant les mansions burgeses, i enamorat d'Emma, òrfena lluitadora incansable i amb fusta de líder obrera i de l'incipient feminisme.

“El contrast social és de gran potència literària; hi havia salaris de misèria davant preus d'aliments que pujaven fins a un 70% en poc temps”, apunta Falcones. Els rics eren cada vegada més rics i els pobres, més pobres, cosa no gaire diferent d'ara: “La bretxa social entre els rics i els normals, diguem-ne, s'està eixamplant i sembla que no hagi de canviar; però aquella opulència burgesa va deixar un patrimoni del qual avui gaudim tots i fa de Barcelona la gran capital modernista del món, mentre que el luxe insultant dels rics d'avui em temo que no deixarà res”.

L'escriptor torna a fer protagonistes la gent més senzilla, inconformistes, i pren partit de nou pels humils, en el que sembla una constant en la seva obra: “M'atreu la gent lluitadora, la més modesta, que en el fons és el 99% de la humanitat; potser m'influeix el fet que em vaig quedar orfe als 16 anys i vaig haver de posar-me a treballar en un bingo per ajudar a casa. He hagut de lluitar molt... Quan estudies les condicions de misèria en què vivia aleshores el proletariat, veus coses que fins i tot ara fan rebel·lar-te”. Com sempre, l'escriptor, per documentar-se, s'ha endinsat en més d'un centenar de llibres: “Sobre art hi ha molta cosa, però hi ha poca memòria històrica: per què aquestes masses van descarregar la ira sobre l'Església i no sobre una burgesia que llavors es va adonar que estava asseguda en un polvorí i després va semblar rebutjar aquesta llibertat creativa del Modernisme”, es planteja. L'escriptor creu, tot i així, que aquella era una època d'una Barcelona "molt creativa, amb una obertura a l'exterior fantàstica; ara aquesta creativitat s'està perdent i vivim una situació molt tensa, al meu entendre involutiva, amb el separatisme i l'independentisme".

Una personalitat i una força moral com la de l'Emma no són concessió per a l'auge del feminisme actual: són figures que ja han transitat per l'obra de Falcones, com a la La mà de Fàtima o La reina descalça (2016). “En aquesta època la dona és a la primera fila de la lluita obrera, amb els seus fills, lluitant per drets bàsics i defensant els seus homes, que, no obstant això, no les reconeixien... Cal ser feminista, però hi ha una part del moviment que denigra els homes per la seva pròpia condició i això és injust; hi ha el perill que el moviment es desvirtuï".

Falcones continua, com des del seu debut, una mica aliè a l'àmbit literari (“és un món molt endogàmic, en què cadascú defensa el seu lloc de forma agressiva”), potser reforçat pels seus seriosos problemes amb Hisenda (“vaig vendre La catedral del mar a una societat dos anys abans de publicar-se: acusar-me de defraudar està fora de lloc”) i per un càncer, que no amaga en la dedicatòria: “La realitat no pot amagar-se”. I ara lluita contra aquesta malaltia, amb totes les forces, des de baix, com sempre fan els seus protagonistes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >