Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Mai no acorralis un nihilista polític

Sánchez ja hauria de saber que no hi ha pitjor idea que la d'acorralar Iglesias; si hi ha repetició d'eleccions, el PSOE tindria més responsabilitat política perquè té més marge de maniobra

Pedro Sánchez rep Pablo Iglesias a La Moncloa.
Pedro Sánchez rep Pablo Iglesias a La Moncloa.

Suposaré, potser ingènuament, que les accions empreses per Pedro Sánchez després de les eleccions generals no formaven part d’una sofisticada comèdia destinada a repetir eleccions per intentar fagocitar Podem.

Suposaré que Sánchez, davant de la cançó que algú sembla que li xiuxiueja a l’oïda, “a mi em surten els números, Pedro, si Podem apareix com si fos intransigent”, va tenir un sa atac d’escepticisme i no va voler arriscar-se que la fràgil minoria de la dreta (ja que això és el que està en joc, no una inexistent majoria d’esquerra) deixés de ser-ho en unes noves eleccions.

Abandonant una estona el meu esperit shakespearià, suposaré, en fi, que les negociacions amb Podem per a la investidura van ser i estan sent genuïnes.

Si les coses són així, a Pedro Sánchez se li hauria d’haver notat menys que sabia que Podem només podia tenir una actitud raonable, per més mal que faci a Pablo Iglesias: donar suport a la investidura bàsicament a qualsevol preu, la qual cosa és tant com investir Sánchez fins i tot a canvi de res.

I a Iglesias li convindria dissimular una mica que entre el dolor i el no-res, ell, a diferència de Faulkner, no té gaires problemes per triar el no-res.

Amb això no estic suggerint que les responsabilitats davant d’un fracàs definitiu de les negociacions es reparteixin de manera equitativa entre PSOE i Podem. Si hi ha repetició d’eleccions, el PSOE tindria més responsabilitat política, ja que és qui té més marge de maniobra. I, a més a més, seria més responsable del fracàs perquè a hores d’ara – després del que va passar el 2016 – Pedro Sánchez ja hauria de saber que no hi ha cap idea pitjor que la d’acorralar Iglesias, algú que en inclinar-se pel no-res fa visible la seva adhesió a un tipus de nihilisme polític rar.

Dic tot això, recordeu, suposant que la voluntat de negociar per part del PSOE va ser sempre transparent i que la cançó de l’“a mi em surten els números, Pedro” va quedar per al disc de rareses.

Però que Pedro Sánchez tingui més responsabilitat no vol dir que el seu paper per sortir del laberint en el qual està ficat no sigui difícil. (Una vegada em van explicar el truc per sortir de qualsevol laberint. En realitat no és un truc, és lògica pura, i molta gent segurament ja el coneix. No el revelaré aquí perquè, en qualsevol cas, del laberint en el qual hi ha Sánchez i Iglesias no se surt amb pura lògica, sinó amb alguna cosa més subtil o almenys més inexacte.)

Hi ha una cosa que hauria d’haver estat imprescindible en l’enfocament de Sánchez per sortir del laberint i que seguirà sent-ho si es repeteixen els resultats electorals. Sánchez hauria de convertir el fet que Podem només té una alternativa raonable – donar suport a la investidura – en el punt de partida de la conversa, no en el final. La meva impressió, provant de llegir entre línies les declaracions dels dirigents del PSOE i de Podem, és que les converses de la negociació es precipiten massa ràpid cap a aquesta aspra i inevitable circumstància. No hi ha cap necessitat de recordar permanentment a Podem que té aquesta espasa de Dàmocles sobre el cap. Un cop assumida aquesta premissa, s’obre un ventall d’opcions interessants.

En particular, la que proposa el sector anticapitalista de Podem em sembla valuosa i digna de ser portada a la pràctica. Es tractaria d’investir Sánchez quedant-se fora del Govern però fent que Sánchez es comprometi a una sèrie d’iniciatives legislatives de pes social. Això donaria peu a tres coses.

Permetria condicionar i en certa mesura controlar des de fora el Govern, obligant-lo a mirar cap a l’esquerra al Congrés ja que, malgrat que alguns encara somien que Cs doni suport a Sánchez, l’esbojarrada carrera entre les dretes condemna Rivera a abandonar el centre també en seu parlamentària. A més a més, aquesta opció encaixa bé amb l’esperit del 15-M, que veia amb sospites els polítics que es conduïen prioritzant càrrecs institucionals.

I, finalment, actuaria com un aparell de rajos X. Si el PSOE rebutgés l’oferta que li permet tenir tot el poder executiu (encara que fos amb algunes incomoditats parlamentàries, del tot assumibles per a un partit que es diu socialdemòcrata), alguns ens sentiríem legitimats per recuperar el nostre esperit shakespearià; quedaria així revelat que les negociacions van ser sempre una comèdia per consumir temps fins a la potencial tragèdia d’una nova convocatòria d’eleccions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >