Selecciona Edició
Connecta’t
PAU CAPELL | VENCEDOR DE L'ULTRA TRAIL DEL MONTBLANC

“És inútil fer una cursa de llarga distància sense una motivació molt gran”

Pau Capell, recent vencedor de l’Ultra Trail del Montblanc, avisa de l’exigència de les carreres d’ultraresistència

Pau Capell, a l'Ultra Trail de Montblanc.
Pau Capell, a l'Ultra Trail de Montblanc. AFP

Pau Capell confessa que no sap estar-se quiet. El cos li demana activitat, com més intensa, millor. Nascut a Sant Boi de Llobregat fa 28 anys, té un títol universitari que l’acredita com a enginyer industrial però la seva aversió a la quietud va impulsar-lo a deixar la feina que tenia en una multinacional per dedicar-se a córrer per la muntanya. No li va malament, ha estat campió del món d’ultratrails i és ben recent la seva victòria a l’Ultra Trail del Montblanc (UTMB), una de les curses de llarga distància més prestigioses del món. Va guanyar la prova liderant-la de cap a cap, 171 quilòmetres amb un desnivell de 10.000 metres positius. Quatre maratons seguides, pujant i baixant muntanyes pels Alps. Va trigar 20 hores i va distanciar en més de 40 minuts el segon classificat, el francès Xavier Thévenard, anterior vencedor de la ultramarató alpina i l’únic atleta que fins ara ha estat capaç de guanyar també, la TDS i la CCC, les dues altres proves, de menys distància i dificultat, que es disputen a Chamonix durant el cap de setmana de la UTMB.

A Pau Capell li falta la CCC i, malgrat admetre que el motiva aconseguir el triplet, confessa que el seu somni era guanyar la prova reina, el desafiament dels 171 quilòmetres. Va creuar l’arribada eufòric, amb els braços amunt i un somriure d’orella a orella. “En aquell moment t’oblides del cansament, que és infinit, i del dolor”, explica. La pallissa física va ser considerable però, un dia i mig després de creuar la meta, se n’anava al gimnàs per suar sobre la bicicleta estàtica. Les sabatilles l’estaven reclamant i, entre entrevista i entrevista, se’n va anar a córrer 18 quilòmetres. “El cos s’acostuma a l’exigència”, opina, i afegeix que, si bé abans trigava una setmana i mitja a recuperar-se de l’esforç d’una carrera llarga, “ara amb un dia i mig ja faig”.

Capell va fer pràcticament tota la cursa en solitari, destacat al capdavant del grup de favorits. El principal dubte que tenia no era si arribaria o no a la meta, sinó si havia estat massa agosarat imposant-se un ritme massa alt. “Pensava si m’havia equivocat jo o tots els altres per deixar-me marxar”, recorda. L’estratègia d’atacar des de bon començament va ser un èxit i, en cap cas, fruit de la casualitat. “Ens havíem preparat molt bé la cursa”, confessa el vencedor. Qui corria era ell però parla en plural perquè hi inclou la Marta, la seva parella, i la Laia, la seva entrenadora. Per a elles van ser dues de les quatre trucades que va fer durant la cursa. “Per motivar-me vaig decidir que després de completar cada marató faria una trucada”. La Marta, la Laia, els seus pares i l’Ernest, “un bon amic”. Tots van despenjar amb la mateixa reacció d’alarma: “què t'ha passat?”. I, no res, no passava res, tan sols que el líder de la UTMB tenia ganes de xerrar un minut amb les persones que més l’han ajudat a arribar fins aquí. “Només volia donar-los les gràcies per tot el que han fet per mi”, manifesta.

El premi per als vencedors de l’UTMB són 2.000 euros i Capell admet que, amb aquesta remuneració, es fa difícil viure de les curses de muntanya. “Sort en tenim dels patrocinadors”, apunta. El principal combustible per a les seves cames és la motivació que sent cada cop que se situa sota una pancarta de sortida. “És inútil fer una cursa de llarga distància sense una motivació molt gran”, avisa. La popularitat que li han donat els seus èxits en l’alta competició li ha servit per impulsar Privylife, una empresa que organitza esdeveniments esportius per a empreses, per fomentar la companyonia i l’esperit d’equip. A més, també fa d’entrenador personal.

Sobre l’auge de les curses de muntanya i la devoció sobtada per personatges com Kilian Jornet, Pau Capell apunta que “tots hem de ser conscients de les nostres limitacions”. Diu que és “injust” relacionar la popularitat dels grans reptes esportius, duts a terme per atletes d’elit, amb comportaments imprudents de gent que no està preparada però que actua per imitació. “És com si jo vaig a 300 km/h per l’autopista, em mato i després algú diu que ha estat culpa de Fernando Alonso”, considera. En aquest sentit, sentencia que “cal que cadascú sigui prou madur per saber on es posa i quines condicions mínimes calen per fer un esport”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >