Selecciona Edició
Connecta’t

Lazis i nyordos

La polèmica sobre el nou apel·latiu espanyolista ha servit per equilibrar una balança d’arrels històriques

Una noia fa esport en un punt de la plaça de Ciutadella plena de llaços grocs.
Una noia fa esport en un punt de la plaça de Ciutadella plena de llaços grocs.

L’estiu és llarg i la falta de notícies interessants fa que proliferin les informacions estúpides, com també proliferen les discussions banals a les xarxes socials, per tal com estem més ociosos, recorrem més al mòbil per matar les estones mortes entre la sorra i el mojito i ens embranquem en polèmiques inútils sensibles a l’estirabot. Però ves, de vegades aquestes discussions revelen qüestions lingüístiques interessants i acaben infantant paraules noves que, tal vegada, superaran la canícula estival i arribaran al concurs pel neologisme de l’any. Perquè tenim dos mots nous trucant a la porta del diccionari: lazi i nyordo.

Per a qui caigui de la figuera i no sàpiga de què parlem, es tracta d’una nova divisió binària de la societat catalana, tota una tradició verificable al llarg del temps, com una constant implacable. Al segle XV tenim els bigaires i els buscaires, els seguidors de la Biga i la Busca, les dues faccions en què es va dividir la societat barcelonina i que es van enfrontar en la guerra civil catalana. Més endavant, als segles XVI i XVII, tenim els nyerros i els cadells, bàndols nobiliaris d’origen medieval que es fan enfrontar així mateix pel control del Principat; mentre que del segle XVIII, arran de la Guerra de Successió, tenim notícia dels maulets, partidaris de l’arxiduc Carles, i dels botiflers, seguidors del Borbó. I així podríem trobar antagonismes semblants si visitéssim altres àmbits de la cultura catalana, per exemple amb l’enfrontament entre els seguidors de Pitarra i els dels Jocs Florals, entre el modernisme i el noucentisme, el català heavy i el català light, els d’en Llach i els d’en Serrat, Manel i Els Amics de les Arts. Així no acabaríem.

Amb aquests antecedents, no és estrany que els catalans, amb el recer i l’anonimat que ens han procurat les xarxes socials, hàgim etiquetat amb dos termes despectius uns determinats partidaris de la independència i de la unitat d’Espanya, respectivament, en un joc de miralls que no faria ni Javier Cercas. Primer van començar els partidaris de la unitat d’Espanya amb l’invent imaginatiu (no és sarcasme, cal reconèixer la inventiva lexicogènica) de lazi, un mot de factura infreqüent —molt a l’anglesa, on hi tenen la mà trencada— a partir de la fusió d’altres dos mots coneguts: lazo i nazi. Vet aquí, doncs, una manera de dir nazis a tots aquells que porten el llaç groc pels presos i, per extensió, a tot l’independentisme. Hi ha fins i tot qui teoritza sobre aquesta equivalència, com ara el columnista i tuitstar unionista Carles Enric, que a Twitter publica tot un “Decalogo (sic) del paralelismo entre “el lazo amarillo y la esvástica”” (les cometes de dins són seves, no sé per què).

Si bé fa uns mesos que ja sabem qui són els lazis, no fa pas tant de la irrupció de nyordo, a partir de la catalanització de l’espanyol ñordo. Caldria trobar qui va ser el primer a rebuscar en les fonts populars (en el diccionari de la RAE no apareix) alguna cosa prou sonora, significant i contundent per denigrar l’adversari espanyolista, i també felicitar-lo per l’invent (no és sarcasme tampoc, el terme és collonut). En castellà un ñordo és un fragment sòlid d’excrement, i s’oposaria a un loncho, que és el fragment un cop l’has trepitjat. Sigui per la sonoritat, pel significat o per la enya inicial, el terme serveix aquí per referir-se a l’espanyolista contumaç, a l’unionista ultrancer, i s’ha estès tant que ha motivat la intervenció d’una altra tuitstar, en aquest cas independentista, que va condemnar l’ús del terme per referir-se a tot aquell que sigui espanyol. Deia Gabriel Rufián: “Si a ti no te ha gustado que durante décadas te llamen polaco por ser catalán, ¿por qué llamas tú ahora ñordo a alguien por ser español?”. Amb un tuit tal, no se sap encara si Rufián volia censurar el terme o ajudar a difondre’l encara més.

Al capdavall ens hem inserit en un corrent històric que a cada facció contraposa el seu antagonista i d’aquesta manera s’equilibra la balança. I així, uns enfadats perquè els diuen nazis i els altres perquè els diuen que són un tros de merda. Tot en ordre al país.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >