L’imparable Arquillué
"Quan fèiem 'Julio César' fins i tot ens emportàvem el gos. En arribar la crisi es va acabar l'alegria. Avui seria impensable”
Em diu Pere Arquillué: “A mesura que em faig gran més m'atreu allò patètic, que, com saps, ve de pathos, o sigui, que commou profundament. Per mi és tan patètic Cyrano com el meu personatge d'Arte, però aquest és en clau de comèdia. Algun dia faré el rei Lear, que per mi és el més patètic de la història del teatre. Últimament m'han ofert tres grans patètics: Roy Cohn d'Àngels a Amèrica, de Tony Kushner; Ian, de Blasted, de Sarah Kane, i ara Johnny "el gall", de Jerusalem, de Jez Butterworth. Vaig baixar dues ampolles de vi llegint Jerusalem. Estava fascinat. Curiosament, Roy, Ian i Johnny són tres grans nihilistes units per la mort. Per cert, vaig deixar de beure fent El Gall. Són tres hores sense parar, i actuarem molt, per Catalunya, al Valle-Inclán.... I després Les veus de dintre, de De Filippo, al TNC”.
Em diu després: “Quan vaig començar feia cinc obres per any: quatre i un Grec. Això era normal en l'època. També vaig tenir molta sort: d'amater ja n'havia fet nou. Les gires amb Rigola al Lliure eren mítiques, irrepetibles. Vaig començar passant dos dies fora i nou a casa, i vam acabar fent onze dies fora i un dia a casa per rentar la roba i tornar a marxar. Vam actuar al Berliner i giràvem per Espanya amb repertori. Vam fer Julio César, Ricardo III, Europea House i Santa Juana de los Mataderos. Al final ho vam deixar estar perquè era car. A la companyia érem 25, sumant road managers i tècnics. Quan fèiem Julio César ens emportàvem fins i tot el gos. En arribar la crisi es va acabar l'alegria. Avui seria impensable”.
Em diu: “Crec que he tingut molta sort, i n'hi ha que pensen que parlo per parlar. Entre els 25 i els 30 vaig aprendre de les millors actrius. De l'Espert, que encara em diu "el nen" (i les seves filles també). Aquesta dona és un portent d'intel·ligència. M'enlluerna cada vegada que la veig. Àngels Poch va ser una segona mare per a mi. Rosa Maria Sardà també és un altre monstre, que, a més, em va dirigir. Amb la descomunal Anna Lizarán és amb qui més m'identifico a nivell de joc teatral. L'últim que va fer, ho vam fer junts: un recital poètic. Hi ha moltes actrius a la meva vida, però no puc oblidar Flotats. Ni els regals que et dona la professió, com la meravella d'haver fet Qui té por de Virginia Woolf? a les ordres de Veronese, amb dues companyes superbes: Emma Vilarasau i Carmen Machi. Era com veure dues cares de Martha. I amb totes dues funcionava igual de bé: l'Emma és fantàstica, i la Carmen és tot un personatge. Em passaria hores parlant-ne. O de més regals que et dona la professió, com la meva primera feina a la televisió, als 21 anys. Em va tocar amb el gran Rabal. Ell feia de general i jo de suboficial. Ens van obrir un bar tota la nit, perquè Don Paco ‘disposés del que necessités’. Era molt graciós, explicava històries estupendes. Llàstima que aquella nit se'n van esborrar unes quantes”.
