Selecciona Edició
Connecta’t

Philippe Lançon: “Vivim en el regne de l’odi i el menyspreu”

L'escriptor supervivent de la matança de ‘Charlie Hebdo’ publica ‘El colgajo’

charlie hebdo
El periodista francès Philippe Lançon, a l'Hotel Comtes de Barcelona.

El 7 de gener de 2015 a les 11.24 del matí, Philippe Lançon encara era un periodista que sortia lleugerament malhumorat d'una reunió de redacció al setmanari en el qual col·laborava, el satíric Charlie Hebdo. Tenia al cap una idea per a un article sobre l'última adaptació de Nit de reis i el pes de la seva imminent entrevista a Michel Houellebecq. Al cap d'un minut, dos, o potser tres, era un dels 11 supervivents de l'atemptat que va costar la vida a 12 dels seus col·legues. Li faltava un terç de la cara, trossos de braços, s'havia encongit en un racó, obria de tant en tant l'únic ull que podia obrir i sentia, amb tota claredat, la respiració d'un home que encara, pensava, podien rematar. Havia sentit els trets, i també els crits d'“Al·lahu-àkbar!” que llançaven els islamistes. Un segon abans, tot anava bé. La seva vida continuava sent la seva vida. Tot un seguit de coses. Un segon després, tot s'havia aturat, surava en algun lloc entre els vius i els morts. No li feia gens de mal, només es notava algunes pedretes a la boca. Eren 13 de les seves dents. Un dels trets li havia volat part de la mandíbula.

Després del miracle de la supervivència van venir nou mesos d'hospital, 17 operacions, un incòmode VAC –una mena de mandíbula que no li impedia bavejar i que de vegades s'embussava–, dolor, i la sensació de despertar-se cada dia al seu llit amb llençols nets, el matí del 7 de gener, quan encara era l'altre Philippe Lançon. La ruptura del continu temporal que va suposar l'atemptat va sumir el periodista en un magma existencial que ha abocat a El colgajo (publicat per Anagrama en castellà i Angle Editorial en català), un llibre que va ser “tot un espantós èxit” a França, i que arriba a Espanya com un dels títols destacats de la tardor.

Primer va buscar maneres d'haver evitat el desastre, viatjant fins i tot a la seva anterior vida com a corresponsal de guerra: “En el meu cas, tot va començar a Bagdad”, es deia, perquè aquell dia hauria estat a Charlie Hebdo si no hagués abandonat mai Bagdad? Així, va indagar en els diferents Philippes Lançons que van precedir el supervivent: el nen de set anys, l'estudiant de 22, l'envanit, sovint, periodista de 40, i els feia dir-li: “No no hem marxat enlloc, seguim aquí amb tu, vius”.

El temps aturat

El llibre és alhora una crònica, una desordenada memòria i un estudi improvisat de la manera en què el cervell d'un narrador funciona quan la narrativa vital s'atura. “Proust parla del temps perdut, perquè mai va baixar de la locomotora del temps, va escriure des de la fluïdesa, des del continu. L'atemptat em va interrompre el món. I després, va néixer un nou jo. No vaig renéixer. Vaig néixer de nou”, va dir ahir l'escriptor en una entrevista a Barcelona.

Llueix una no gaire poblada barba. Té la mandíbula lleugerament desencaixada, però res gaire fora del normal. Parla en un fluid espanyol i de tant en tant fa espetegar les dents. “Des de l'atemptat que tinc la sensació que el temps és una espiral, que la vida és circular, que tornem una vegada i una altra a passar pel mateix lloc, però mai és exactament el mateix lloc”, diu. Ja no viatja custodiat, però cada nou atemptat ho posa tot en marxa una altra vegada. “És una epidèmia, i s'acabarà. Ha passat abans en la història de la humanitat. És com un virus que s'adapta a cada país, però que acabarem exterminant”, assegura, assegut en un còmode sofà d'un hotel. Quan França va sortir al carrer després de l'atemptat de Charlie Hebdo, “en la manifestació més important des del 1945”, recorda, ell habitava, diu, la seva pròpia ficció, que començava i acabava a la seva habitació d'hospital, on una part d'ell continua instal·lada encara avui, mentalment. “Amb el temps em vaig adonar de com va ser de bonic, llavors no entenia res”. L'espanta com han canviat les coses des d'aleshores. “Allò va ser un moviment afectiu, que només reclamava una societat lliure, i no culpava a ningú. Avui les coses han canviat. En qualsevol tipus de moviment hi ha una violència política molt forta. Vivim en el regne de l'odi i el menyspreu”.

Ser una víctima, assegura, li va ensenyar a desconfiar del paper de la víctima. “Les víctimes no som vaques sagrades, també cometem errors, i hem de fer-ho”. Tem “el paisatge en ruïnes” que observa quan mira el seu país i, per extensió, Europa. “A França hi ha un odi irracional a Macron d'una banda, i per una altra, tenim esquerra i dreta dividides, gairebé del tot destruïdes, i l'extrema dreta a les portes del poder, és dantesc”, assenyala. Parla de Houellebecq, que es va quedar sense entrevistar llavors, de la seva figura, tan poderosa la vigília i el mateix dia de la massacre —acabava de publicar-se Submissió, Charlie Hebdo li havia dedicat la portada—, del seu caràcter premonitori. “L'havia vist en una ocasió, en el meu primer acte social després de la convalescència”, diu. Houellebecq li va deixar anar, misteriós, un verset de Mateu que diu “i els violents l'arrabassen”.

Durant molt temps després de l'atemptat, mentre esperava que el transcurs de la seva nova vida tornés a agafar velocitat, Lançon va passar por. No s'atrevia a pujar al metro per por de trobar-se amb un àrab i pensar tot tipus de coses horribles. “Tenia la sensació que es faria esclatar o que cmnçaria a disparar”. Què va fer per lluitar contra això? “No baixar. Sempre que hi pujava em trobava un àrab, el mirava i tenia la sensació que ell em mirava i que en qualsevol moment passaria qualsevol cosa. Però no em movia. I mai passava res. Un cop vaig sentir un membre de la màfia que parlava sobre la por i deia que clar que tenia por, però que també era valenta. Que no podies no ser-ho perquè si no ho eres la por et devorava. La por és una malaltia, és la més important i hi has de lluitar en contra després d'un atemptat”, relata. I ja no en té? “Sí, ja no tinc por. Torno a ser lliure”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >