Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El nou pop és tenebrós

En el concert a Barcelona, Eilish va deixar les paraules tènuement però sense indolència, com una estrella, que recordava una mena de Pippi Calcesllargues més tèrbola i turmentada

La cantant i compositora nord-americana Billie Eilish durant el concert d'aquesta dilluns en el Palau Sant Jordi, a Barcelona.
La cantant i compositora nord-americana Billie Eilish durant el concert d'aquesta dilluns en el Palau Sant Jordi, a Barcelona. EFE

Només li van caldre quatre cançons per ensenyar bona part dels seus arguments, molts. Va començar tenebrosa amb Bad guy, però amb prou feines se sentia la seva veu mussitada perquè tot el Sant Jordi, ple, cantava sense mesura i l'enterrava. Va seguir amb My strange addiction, una peça pop més colorista que congeniava tant amb el color dels seus cabells, verds i negres amb dues cues ben lligades, igual que el del seu folgat vestuari, un estampat informal sobre base taronja. Va continuar amb una altra peça ombrívola, il·lustrada amb aranyes a les pantalles i a la base de l'escenari, però el You should see me in a crown era rebut com una altra cançó enganxosa més, com si les aranyes ja només fessin por als adults, que no hi eren. La quarta peça va ser una balada, Idontwannabeyouanymore, amb una lletra impròpia de les balades, als antípodes del romanticisme, per Billie Eilish tan inútil com ser una estrella més. I no ho és. Durant la nit d'ahir, en el primer dels seus dos concerts a Espanya, l'adolescent nord-americana va mostrar l'altra cara del pop, probablement la que demana pas de la mà d'una nova generació que ha sabut captar-li el sentiment.

El seu aspecte, roba ben ampla que li desdibuixa les formes i allunya la icona sexual; la seva manera de moure's per l'escena, directa, sense apel·lar a l'elegància, simplement saltant o movent els braços per accentuar el ritme; les seves lletres, transmissores d'un cert desassossec, molta disconformitat i tones de personalitat i el seu estil com a vocalista, murmurant les lletres, deixant anar les paraules tènuement però sense indolència, van dibuixar el patró d'una nova estrella del pop, que recordava amb el seu pentinat i roba una mena de Pippi Calcesllargues molt més tèrbola i turmentada. Perquè així sonaven bona part de les cançons que l'han feta popular, cançons tenebroses, tenyides amb la malenconia que se sent pel que mai s'ha aconseguit i que no mou a protestar cridant, sinó retorçant el pop amb bases influïdes pel hip-hop i l'electrònica i cantant fluixet perquè en temps de soroll cridar més només et converteix en una més. Cantant flux només t'escolta qui ho ha de fer.

Però malgrat el retrat parcialment ombrívol de l'estrella, el seu concert va ser una jovial celebració pop. Totes les cançons van ser celebrades pel públic amb el convenciment d'haver-ne trobat una d'igual que allà, sobre l'escenari, semblava una noia normal amb els problemes de les noies normals. Però no normal tipus Ed Sheeran, pla, normal perquè Eilish ha patit i ho explica, ha tingut malalties i està cansada de ser considerada res més que una nena de 17 anys. Sí, els més joves ho tenen tot, no els falta de res i les oportunitats, diuen, s'obren davant seu, però alguna cosa ha de grinyolar quan el nou pop és tenebrós i la seva sacerdotessa mira amb maldat, de manera pertorbadora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >