Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La tardor del cisma independentista

Del percentatge d’independentistes que quedin enquadrats en un costat o altre dependrà la possibilitat que la qüestió catalana tingui alguna solució o cap durant els propers anys

Una estelada en la Diada del 2018.
Una estelada en la Diada del 2018.

En temps de Jordi Pujol, el curs polític s’obria amb unes declaracions seves després de l’ascens a un pic català. Des del cim, el president mirava, metafòricament, el país que, després d’un breu recés, havia de governar. Com havia fet en els seus inicis el catalanisme, el viatge a la muntanya servia per lligar-se a la tradició. El nacionalisme català, un fenomen urbà, buscava, doncs, aquells elements simbòlics que les tertúlies barcelonines reelaboraven per justificar en els aspectes particulars del passat el seu projecte de futur.

A finals del segle XIX i principis del XX, quan el catalanisme polític va prendre forma, polítics i intel·lectuals i, sobretot, grups d’excursionistes, sardanistes i orfeonistes joves sortien de Ciutat per exportar la bona nova del fet diferencial a l’interior català, on gairebé sense contacte amb la immigració castellanoparlant no hi havia cap necessitat de preguntar-se quina adscripció tenia.

Des del 2012, el curs polític ja no s’inicia quan el nacionalisme català va al cim d’una muntanya, sinó quan baixa de l’interior a la metròpoli. Per un dia, els seus habitants deixen massivament les terres “altes”, d’ànima incorrupta catalana, per aplegar-se a la terra baixa, que tan bé va descriure Guimerà, impura, d’ànima corrompuda. L’objecte no és altre que mostrar-se, “existim”, però sobretot comptar-se per insuflar ànim, “encara som molts”, i continuar així un curs més deixant enrere els desànims de l’anterior.

D’aquí pocs dies, una nova manifestació multitudinària evidenciarà que l’interior és majoritàriament −i ja no deixarà de ser-ho− independentista. Amb això entrarem en un nou curs en què tindrà lloc el gran cisma, perquè tota recerca d’unitat en el moviment independentista és avui inútil. I és que, en el seu si, el diagnòstic del que ha passat en el procés que va dur a l’octubre del 2017 és dispar. Els seus principals actors ho saben, encara que ningú s’atreveixi −com tampoc ho van fer el 27 d’octubre del 2017− a ser el primer de parlar perquè no li pengin la llufa.

Quan a mitjans d’octubre se sàpiga la sentència del Suprem, tindrà lloc una altra manifestació, àmplia, contundent, de rebuig, que molt probablement acabarà amb alguns aldarulls. Aquest dia, ni “ho tornarem a fer”, ni es farà res de nou, malgrat el desànim interior que produirà comprovar que a una desena de persones, amb les seves famílies respectives, se’ls obre una perspectiva molt negra. Després d’aquest moment, el cisma en l’independentisme ja serà una realitat, però si es reactiva l’euroordre i acabem presenciant la penosa imatge d’un president de la Generalitat baixant d’un avió escortat per la policia, la fractura ja serà total.

En una banda hi quedaran els intransigents. Els que consideren que, amb accions de desobediència acèrrima, l’independentisme pot desestabilitzar Espanya i forçar-la a un referèndum d’autodeterminació. Són els mateixos que consideren que en un plebiscit el ‘sí’ obtindria més del 47% dels vots, que és on se situa el còmput de vots separatistes en unes eleccions convencionals. També són aquells que creuen que l’1-O va ser el dia més important de la història contemporània de Catalunya i que no cal perdre el temps a convèncer veïns i amics per què la República catalana ja està proclamada i tan sols s’ha d’implementar.

A l’altra banda hi quedaran els possibilistes. Aquells que han vist en el repte unilateral un daltabaix i consideren que per separar-se d’Espanya cal alguna cosa més que propaganda i que les classes mitjanes que donen suport a l’independentisme no viuen tan malament per jugar-se el seu dia a dia a canvi d’un futur incert. Són els mateixos que dubten si davant d’un referèndum el 47% continuaria compacte en el ‘sí’. També són els que creuen que l’1-O va ser un acte de desobediència i autoorganització molt notable però exempt de reconeixement i que si, malgrat l’impacte emocional generat per l’actuació policial, els empresonaments i el judici, el vot independentista no ha superat el 50% és que cal convèncer governant més coneguts i saludats de les virtuts d’una Bèlgica mediterrània.

Aquestes dues tendències es donaran en tots els partits i organitzacions independentistes i es produiran reorganitzacions i baixes sonades de militants. Després del cisma, l’independentisme possibilista etiquetarà d’“eterns agitadors” els intransigents i, amb lideratges emergents, tendirà a aproximar-se a les formacions catalanistes existents −PSC, Comuns− i d’altres, en fase de concreció.

L’objecte serà pactar un nou marc de relació de Catalunya a Espanya que sigui ratificat, i situarà la reclamació d’un referèndum d’autodeterminació en un pla retòric per no renunciar al mite, ja avui, de l’1-O però per plantejar-lo en cas d’una majoria independentista folgada en el futur, però no a curt termini.

Aquest moviment portarà els independentistes intransigents a incrementar la pressió sobre els possibilistes −que fàcilment seran etiquetats de “botiflers” i de coses pitjors− com ja ha començat a passar. Del percentatge d’independentistes que quedin enquadrats en un costat o altre dependrà la possibilitat que la qüestió catalana tingui alguna solució o cap durant els propers anys.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >