Miralls trencats

Costa destruir les tradicions seculars. També en el terreny de la política. Es pot veure clarament amb el catalanisme, reformista, adaptatiu, pragmàtic, gradualista, profundament compromès amb la democràcia espanyola i amb la unitat europea al llarg de tota la seva història. La ruptura es laberíntica i desconcertant, estèril i fatigant fins a la extenuació, inútil, impossible.

Els que la condueixen o pretenien conduir-la han cercat la pedra filosofal o el model salvífic, amb tanta tossuderia com desencert, ja sigui en països —Québec i Escòcia primer, Kosovo després—, amb personatges històrics —Gandhi, Luther King, Mandela— o amb falsos fulls de ruta d’inspiració dubtosa, que han hagut d’anar canviant i corregint. Tot i que tenen la convicció íntima —sentiment tan prescindible com perillós— de l’excepcionalitat catalana, que exigeix el recurs a un model únic i irrepetible, el català, arriscant-ho així tot a una sola carta acreditativa, els fets: i per tant l’èxit o el fracàs.

Ara ja tot està prou clar, tot i que sigui de preveure una resistència infinita en el reconeixement de l’error per part dels que més han invertit en la creença i sobretot en la seva expressió i compromís públics. Queda encara, com a santuari de l’autenticitat del moviment, el recurs a l’excepcionalitat de les mobilitzacions anuals de l’Onze de Setembre i l’esforçada construcció del mite inabastable de l’1 d’octubre. Amb l’inconvenient, cada cop més desconcertant pels que hi han participat, del seu caràcter estrictament local i incomunicable: el món no mirava, la història passava de llarg, la internacionalització imposible no era res més que la cara diplomàtica de la indiferència més absoluta respecte a una causa encapsulada en la política domèstica.

El ‘procés’ ha aconseguit el contrari del que buscava: crear anticossos i obligar a defensar l'autogovern

Els que més han invertit en la reflexió i en la revisió autocrítica, que són pocs, tot s’ha de dir, han ensopegat amb una debilitat sobrevinguda del moviment. Tot semblava perfectament estudiat però, a la vista dels resultats i de l’evolució del món, sembla que s’ha detectat un error en l’absència d’un sistema de pressió permanent i progressiva que conduís com a mínim a una taula de negociació. El sistema de mobilització en dates significatives, les apostes plebiscitàries altíssimes, les piruetes parlamentàries alienes a qualsevol legalitat, i la fugida final cap endavant amb una proclamació unilateral sense sortida han aconseguit el contrari del que buscaven: enfortir les resistències i les defenses de l’adversari, han creat anticossos a dins i a fora de Catalunya, i obliguen, finalment, a defensar l’autogovern realment existent per damunt de tot, un cop perduda la independencia irremissiblement.

El procés semblava que era avantguardista, i així ho creien els seus dirigents, i bé ho era en qüestions com l’ús de les xarxes socials, però ara resulta, a les envistes del panorama mundial, que ha fallat precisament per la banda en què d’altres moviments estan mostrant la seva fortalesa. El nou grial en què s’emmirallen alguns és el d’una mobilització popular contínua, persistent, que no pensa deixar descansar el poder al qual s’enfronta fins a aconseguir algun dels seus objectius. Això és el que hem vist el darrer any, amb resultats ja tangibles en dos casos, com són el Sudan i Algèria, on les mobilitzacions populars contínues, setmanals de fet, han portat a la caiguda dels dictadors i a l’obertura d’una transició en el primer cas i d’una etapa encara incerta en el segon. També ho hem vist a França, amb els ‘gillets jaunes’, incansables impugnadors del poder polític que ja han aconseguit convertir-se en actors inevitables fins i tot de les eleccions. I ho estem veient, a Hong Kong, en un combat encara més desproporcionat entre una superpotència autoritària i un moviment sense dirigents però d’una resiliència admirable.

Heus aquí, doncs, el que li ha faltat al procés, massa aburgesat i acomodatici, resultat d’un maridatge benestant amb les institucions autonòmiques, els seus pressupostos i els seus partits i càrrecs, poc disposats tots plegats a convertir el verbalisme radicalment rupturista en una escalada de confrontació persistent com la que estem veient en altres moviments. I ara els miralls ja no els serveixen: els antics ja s’han trencat i els nous arriben massa tard, quan ja no queden forces per tornar-hi.

Resta el marge d’incertesa que pugui generar la sentència del Suprem. No cal ser un observador gaire agut de la política internacional per comprendre que el cas donarà molt poc de si, sobretot en el marc d’inestabilitat mundial actual, quan una superpotència emergent com l’Índia acaba de cruspir-se el que quedava de la sobirania del Caixmir sense ni una sola exclamació significativa, gairebé pitjor del que va passar amb l’annexió russa de Crimea i qui sap si d’un nivell similar al que pugui provocar en l’opinió mundial una cada cop més probable intervenció militar xinesa a Hong Kong.

El verbalisme de la unilateralitat i del ‘ho tornarem a fer’ és el que substitueix la pressió contínua que necessitava el moviment, una pressió que mai va aconseguir i que mai podrà obtenir, sobretot amb l’actual divisió interna i amb el rearmament de l’opinió antiindependentista catalana i espanyola en general. Incapaços de reconèixer els errors i la via morta en què s’han anat situant, els dirigents encara rupturistes disfressen la seva impotència patètica i la creixent irrellevància política de les institucions que governen amb una arrogància amenaçadora i una gestualitat que encara es pretén revolucionària, amb la qual cosa ara ja només es fan mal a si mateixos, encara que, el que és pitjor, també fan mal al país al que diuen que volen servir.