Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’esquerra, les ‘kellys’ i la precarietat

Hi ha un desequilibri sideral entre els salaris que perceben les cambreres de pis i els beneficis d’un sector que va facturar al voltant de 17.000 milions d’euros l’any passat

Les 'kellys', en una protesta a Barcelona.
Les 'kellys', en una protesta a Barcelona.

Cada 25 d’agost es manifesten a Barcelona, Lloret de Mar i moltes altres poblacions turístiques. La data es va triar fa un parell d’anys perquè indica que comença a disminuir la feina i al cap d’unes setmanes molts hotels de la costa abaixaran la persiana i elles es quedaran sense feina. A Catalunya el col·lectiu de les kellys –acrònim de las que limpian– ronda les 100.000 dones i al conjunt d’Espanya, les 300.000. Però en la concentració de diumenge a la plaça de Sant Jaume eren poques. Tenen por, perquè sobre el cap els pesa l’amenaça de represàlies i la consegüent pèrdua del lloc de treball. I és que vivim temps en què la precarietat del mercat laboral ha convertit la més mínima reivindicació en un exercici de risc. Els drets es reconeixen sobre el paper, però no en la pràctica.

Les kellys i el negoci hoteler són la metàfora d’una societat escapçada, dividida per la bretxa que separa l’opulència de la precarietat. Elles treballen per a hotels, però subcontractades a través de les anomenades empreses multiserveis. Ser cambrera de pis és una de les feines més dures i més mal pagades que hi ha: cobren entre 1,5 euros i dos euros per cada habitació que netegen. No estan subjectes al conveni d’hostaleria sinó al de l’empresa multiserveis. És fàcil que el seu salari quedi per sota dels 750 euros al mes, en contrast amb el que costen les habitacions dels hotels de luxe. Un modest recorregut per Booking donava la disponibilitat i el preu per habitació dels hotels de cinc estrelles –pels quals moltes d’elles treballen– de Barcelona de dimecres a dijous passat. Habitació doble a l’Hotel Vela: 315 euros la nit; al Mandarin Oriental, 582; a l’Hotel The Serras, 740 la doble i la suite, 1.505 euros; a l’hotel Arts, 311 euros… Hi ha un desequilibri sideral entre els salaris que perceben les cambreres de pis i els beneficis d’un sector que va facturar al voltant de 17.000 milions d’euros l’any passat.

Ser cambrera de pis és una de les feines més dures i més mal pagades que hi ha: cobren entre 1,5 euros i dos euros per cada habitació que netegen

Una de les kellys més combatives és Luz Amparo. Treballa en el sector des de fa nou anys i ara ho fa per a un d’aquests hotels de gran luxe. “Som l’associació de Kellys federades, però sobretot som sindicalistes de CCOO, UGT, CGT… que formem part de comitès d’empresa”, explica la Luz. El seu principal objectiu és aconseguir passar al conveni del sector hoteler i no estar subjectes al conveni de les empreses multiserveis, amb contractes per temporades, per hores i de vegades sense descans setmanal. En el sector hi ha empreses en què el 85% de les cambreres d’habitació provenen d’empreses de treball temporal. Per això les kellys demanen que es derogui la reforma de l’Estatut dels Treballadors impulsada pel Govern de Mariano Rajoy, que va consagrar la desigualtat entre persones subcontractades per ETT i treballadors del sector hoteler. L’Executiu de Pedro Sánchez es va comprometre a canviar-ho, però els jocs dilatoris de la investidura van ajornant el que les treballadores ja veien al seu abast.

Mentre aquesta esquerra que tant hauria de preocupar-se per combatre la precarietat es mou per càlculs merament electoralistes, elles continuen lluitant per demanar la jubilació anticipada per la duresa de la feina que fan –aixecar matalassos de fins a 30 quilos–, pel reconeixement de les malalties laborals relacionades amb la càrrega de treball, contra l’externalització de la feina (subcontractes amb ETT), per l’increment de les inspeccions laborals, pel càlcul i la limitació de la càrrega de treball, i, finalment, a favor de la conciliació de feina i vida familiar (no haver de treballar dues setmanes seguides).

Hi ha situacions de precarietat que fan pensar en períodes que semblaven superats. Les successives devaluacions internes efectuades a Espanya amb reduccions salarials i retallades d’inversions socials s’han plasmat en lleis que consagren una precarietat pròpia d’altres segles. Josep Fontana explica en el seu pòstum Capitalisme i democràcia que a l’Anglaterra de principis del segle XIX es va aprovar la Master and Servant Act, que convertia en delicte criminal la ruptura del contracte de treball per part de l’empleat: relacions de l’Antic Règim entre vapors de revolució industrial. La història és reversible. I ara –es pot veure a Europa i als Estats Units– som en un moment de reflux. Davant d’aquesta situació, l’esquerra espanyola n’hauria de prendre nota: pactar un Govern estable, abandonar els excessos de gestualitat, tacticisme i càlculs electorals, i aplegar esforços per pal·liar les situacions socials més precàries. Ho tenen al seu abast i és la millor manera d’evitar que vells i bíblics leviatans devorin els drets.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >