Selecciona Edició
Connecta’t

“Hem de baixar la política al carrer, a la gent”

Àngels Barceló comença aquest dilluns una nova etapa al capdavant del programa de la SER ‘Hoy por hoy’

En vídeo, l'entrevista a la periodista.

Va canviar la televisió per la ràdio i fa gairebé tres lustres que està vinculada a la cadena SER. Després del seu pas pel magazín de cap de setmana A vivir que son dos días i l’informatiu nocturn Hora 25, la periodista Àngels Barceló (Barcelona, 55 anys) pren demà els comandaments del programa més escoltat del dial: Hoy por hoy. Disciplinada i metòdica, assegura que aquesta nova etapa és “una ruptura total” que assumeix amb “incertesa, tensió i responsabilitat”. Assegura que Hoy por hoy tindrá “el seu to”, diferent del d’Iñaki Gabilondo, Carles Francino o Pepa Bueno, els seus antecessors en el temps, i anuncia que serà un format “coral, amb moltes veus, matisos i colors”. Confessa que per construir un espai que comença a les 6.00 i s’acomiada a les 12.20, el menys important serà matinar.

Pregunta. Quan es va anunciar la seva incorporació a Hoy por hoy va dir que sortia de la zona de confort. Com afronta aquesta etapa?

Resposta. Amb molts nervis i il·lusió. Sempre que es fa un canvi es trenca amb les rutines. La zona de confort suposa que t’has habituat a una manera de treballar, a un horari, a una manera d’explicar les coses.

P. Quina diferència hi ha entre informar a la nit i fer-ho al matí? Al cap i a la fi la matèria primera és la mateixa.

R. Sí, però al matí la premissa és enfocar el dia. Quan no hi havia xarxes socials o Internet t’informaves per la ràdio o pel diari del dia. Ara, si passa una notícia es coneix al segon. Hi ha molta gent que obre un ull i el primer que fa és mirar Twitter i les pàgines web dels diaris. Nosaltres hem de fer l’esforç d’aportar-los l’anàlisi. Que sàpiguen què és el que els espera fins que es fiquin al llit.

P. És una manera de marcar l’agenda. Això implica una responsabilitat més gran?

R. Absolutament. Tenim la responsabilitat de triar, fer apostes, intuir què és el que interessa, més enllà de l’agenda política. I això requereix un esforç suplementari.

P. Vostè ha dit que li agradaven els espais en directe, llargs i complicats. Hoy por hoy quadra en aquesta tipologia?

R. Ho té tot! M’agrada molt fer ràdio, ser davant del micròfon. I en directe. Si mentre està el pilot encès passen coses i cal trencar amb el guió previst i canviar-ho tot de dalt a baix, això fa que em diverteixi. És una de les meravelles d’aquesta professió. Segregar adrenalina. Enfrontar-se a sis hores és fantàstic.

P. No faria mai, llavors, un programa enllaunat.

R. No! De vegades cal gravar una entrevista perquè el convidat no pot estar en directe. Jo em noto que no estic igual, que em relaxo en no tenir la pressió del directe. Em passava el mateix a la televisió. Jo em pressiono molt a mi mateixa. Això em manté alerta.

P. El model tradicional d’Hoy por hoy ha estat una primera franja informativa i a partir de les 10.00 una altra més de magazín. Continuarà així?

R. Sobre el paper, sí. No podem enfrontar-nos a sis hores amb un espai en blanc. Hem de tenir seccions tancades, però ens plantegem el programa com un contenidor de tot el que passi. La línia està oberta per a qualsevol novetat, encara que siguem a la franja més magazín. Interromprem entrevistes i ens carregarem seccions si l’actualitat ho demana. S'interrelacionaran molt les dues parts. Fins i tot en la primera, més informativa, volem tocar molts temes socials. Hoy por hoy és un gran contenidor d’informació i entreteniment, però no acaba una hora i en comença una altra.

P. La política pura i dura serà l’eix de la primera franja?

R. Tot el que afecta els ciutadans és política. El que intentaré que no sigui l’eix central és la política de declaracions. Estic cansada que els polítics utilitzin els periodistes com a portaveus del que volen dir-se entre ells. Hem de baixar la política al carrer, a la gent.

P. Hi haurà tertúlia política en aquest tram?

R. La tertúlia és un senyal d’identitat, però estarà molt reforçada per especialistes. El quadre de tertulians és molt bo, amb alguns dels quals estava a Hora 25 i altres d’Hoy por hoy, més noves incorporacions. Però hi ha qüestions en les quals es necessita informació i criteri. Volem una mirada oberta.

P. A l’oient li aporten alguna cosa les tertúlies o són més un refugi de periodistes?

R. Hem debatut molt aquest assumpte. Als oients els agrada l’anàlisi i també els que comenten l’actualitat. S’hi identifiquen. Els tertulians són personatges del programa.

P. De vegades estan molt enquadrats políticament.

R. A diferència de les tertúlies televisives, que asseuen a la dreta als de la dreta i a l’esquerra als de l’esquerra, en les radiofòniques no hi ha aquesta separació ni hi ha representants de partits polítics. Hi ha representants d’ideologies —uns són més progressistes i altres de més conservadors—, però ningú no arriba a la tertúlia de la SER amb l’argumentari d’un partit.

P. Hi ha ràdio de trinxeres?

R. Cadascú té la seva ideologia, però la ràdio, en general, es manté més pura que la televisió.

P. La televisió ha emprès un procés de degradació?

R. És un mitjà que necessita l’espectacle i l’enfrontament d’un tertulià d’un bàndol amb el d’un altre bàndol per fer espectacle. Però no aporta anàlisi, només baralles. Jo busco discrepància amb arguments.

P. La ràdio no té aquesta tendència cap a l’espectacle?

R. La ràdio, no, i la SER, segur que no.

P. Com ha canviat Internet la manera de fer ràdio?

R. Més que la manera de fer-la, ha canviat la manera d’escoltar-la. Això ens obliga a pensar en altres formats, en continguts que puguin ser compartimentats.

“Som una societat que està sempre enfadada i ofesa”

P. Vostè va començar la seva trajectòria professional a la radiotelevisió pública catalana. Quina funció han d’exercir els mitjans públics?

R. Han de ser com més plurals millor. Tots els ciutadans han de tenir la capacitat d’empatitzar amb el mitjà públic que els toca, sigui RTVE o els autonòmics. El problema d’alguns és quan només representen a un sector de la població. En el cas de TV3 abans representava tots els catalans i ara, sobretot, a un sector amb una ideologia determinada.

P. Els periodistes mantenen prou distància respecte als polítics?

R. Estem caient en un moment d’excessiu amiguisme entre periodistes i polítics, i al final s’acaba tenint síndrome d’Estocolm. Cal establir una distància si volem continuar mantenint la credibilitat. És important que la gent escolti o llegeixi qui no pensa com ells. Això enriqueix el debat. Estem en un punt en el qual els oients escolten la ràdio que diu el que ells pensen. Si no, s’enfaden i canvien d’emissora. Som una societat que està sempre enfadada i ofesa.

P. La polarització política s’ha traslladat als mitjans?

R. Hi ha polítics que només van als mitjans que saben el que els preguntaran.

P. Cap a on va el periodisme en temps de fake news?

R. Hauria d’anar a mantenir l’essència de la professió. A no deixar-nos arrossegar per tot el que no és periodisme o pels corrents de les xarxes socials. Aquestes són molt útils, però no hi ha contrast ni verificació. Molta gent pensa que els periodistes no som necessaris. Diuen: “Jo m’informo per Twitter.”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >