Selecciona Edició
Connecta’t

El dia que la meva mare em va salvar d’Escobar

És difícil no mirar 'Narcos' amb reserves per l’entronització de la figura d'Escobar i la modificació de situacions per fer que la sèrie sigui més espectacular

Samarreta 'souvenir' en una parada del carrer de Jaume I de Barcelona.
Samarreta 'souvenir' en una parada del carrer de Jaume I de Barcelona.

–Glori, el paquet va arribar bé?

–Sí, Alba Lía, tot bé.

–Déu t’ho pagui.

Era el dimecres 23 d’agost del 1989. Medellín, vivint en l'angoixa que cada cotxe –ben o mal aparcat– fos una bomba, intentava digerir la declaració de guerra del narco contra l’Estat. I sí, el paquet era jo. Sis anys, alumne de primària i embolcallat en una manta. La meva mare m’havia acabat de salvar de les urpes de Pablo Escobar.

En menys d’una setmana s’havia de fer l’assemblea de l’Associació Nacional d’Industrials (ANDI), la CEOE colombiana. La meva mare n'era l’organitzadora. Uns 300 empresaris, les seves parelles, tot el periodisme econòmic colombià... La ciutat de Bucaramanga era la seu aquell any.

La màfia també tenia al punt de mira el poder econòmic. En els últims dies diversos empresaris havien vist cremar els seus xalets com a advertència. Un dels afectats era el mateix president de l’ANDI, Fabio Echeverri Correa. Al FEC, com en deien, no li tremolava la veu a l’hora de carregar contra Escobar. Tampoc per minimitzar la participació de l’Exèrcit en grups paramilitars que mataven sindicalistes. Uns anys més tard va ser un dels escuders d’Álvaro Uribe.

Un dia abans, l’activitat a l’ANDI era frenètica. Sobre les 9.30 va sonar el telèfon personal de la meva mare i una veu masculina que ella recorda seriosa i amenaçadora li va deixar ben clares les intencions. Es va identificar com un dels “extraditables d’Escobar”:

–Si no traslladeu l’assemblea a Medellín, ens enduem el Camilo.

La meva mare li va respondre que no ho podia fer. La veu va insistir-hi i li va dir quina era la meva escola, els meus horaris... El FEC era a Bogotà i, per evitar qualsevol interceptació, ella li ho va explicar tot via fax. La mare, però també la periodista, li va demanar que no comentés res. Es va plantejar enviar-me als Estats Units. Ella s’hi va negar. Al cap de tres mesos, el narco feia explotar un avió en ple vol.

Amb la por dels telèfons punxats i el temps en contra, la meva mare va contactar amb la Beatriz, la seva millor amiga. “He de treure el Camilo”. Em va anar a buscar a l’escola i se’m va emportar a casa amb l’excusa que encara no em m'havia recuperat d’un atac d’asma. Com Roberto Benigni a La vida és bella, ella ho va pintar tot de colors i em va dir que me n’anava al bosc a respirar aire pur. La idea em va entusiasmar.

La meva mare tampoc va voler alertar més del compte la Gloria, la noia que ja fa més de 37 anys que fa que a casa meva tot rutlli. Tot i això, sí que li va dir que aniria bé que sortíssim de la ciutat. La Gloria va suggerir endur-se’m on vivia el seu oncle, el Pedro, un guardaboscos que vivia en un poblet a una hora i mitja, a San Antonio de Prado. Era un lloc conegut: hi anàvem cada any a collir molsa per al pessebre.

Aquell dimecres, la Beatriz i un amic seu van arribar a la meva urbanització en un jeep a les tres de la matinada. Em van fer pujar al cotxe i em van portar fins a la casa al camp. El Pedro no tenia telèfon i, per justificar les hores intempestives, la Gloria va dir que els meus pares s’estaven barallant.

La meva mare els va dir als meus avis que érem a Bucaramanga. Al meu pare, que treballava en una emissora a Bogotà, que ens n’anàvem a un hotel. Ella es va quedar al pis, acompanyada pel soroll dels helicòpters i sobrevivint el primer dia de toc de queda instaurat per l’Ajuntament. “I menjant molt”, recorda a l’altra banda del telèfon. Només quedava seguir les instruccions del coronel encarregat de la seguretat dels alts càrrecs de l’ANDI: canviar de rutes i d’horaris, no pujar tots al mateix avió…

La Gloria i la meva mare es comunicaven el mínim possible. Els dies me'ls passava acompanyant l’Amparito, la filla petita de l’oncle Pedro, a portar-li el menjar fins on treballava. Cantàvem sense parar la cançó de l'anunci de la cervesa Pilsen. El divendres, davant les amenaces de diversos paios, el FEC va cedir i va decidir que aquell any no es faria l’assemblea. Jo em vaig quedar una setmana més al camp i vaig tornar perquè “ja m’havia curat”.

No vaig saber la veritat fins als 17 anys. El narcotràfic impregna la història de cada família colombiana. A casa meva, per sort, no vam haver de pagar amb sang. Potser per això, quan aquesta guerra ha estat la sèrie de la teva vida, és difícil no mirar Narcos amb reserves. Per l’entronització de la figura d'Escobar (que no nego que sigui cridanera), per la modificació de situacions per fer que la sèrie sigui més espectacular (per exemple, no està provat que participés en la presa del Palau de Justícia) i, sobretot, pel respecte a les víctimes (15.000 en 20 anys, segons Semana). Les societats cocaïnòmanes acostumen a ser força indolents davant del drama aliè. Recordo la polèmica pels barrets mexicans a la Rambla. Ningú diu res del fet que la samarreta d’Escobar triomfi a les botigues. Aquí us deixo el vostre hijueputa souvenir.

Un Nadal amb molta neu

1. Any d’estrena i origen. 2015, la productora és colombiana (i el director, brasiler).

2. Actors protagonistes. Wagner Moura fa d’Escobar.

3. Edat quan la mirava i situació. La vaig començar a veure el Nadal del 2016, arran de la polèmica per l’anunci penjat a la Puerta del Sol de Madrid.

4. La millor escena. Per subversiva, el ball entre el capo gai Pacho Herrera i el seu amant.

5. Sèrie que mira ara. Dubtant entre començar Years and years o Big little lies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >