Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Setembre era una festa

A Barcelona aquest any no hi haurà la represa literària a la qual ens havia acostumat la fundació de l’editorial RBA

La festa de RBA del 2018.
La festa de RBA del 2018.

Pocs dies abans d’acabar les meves vacances a la República Catalana del Port de la Selva (així ho indiquen una voluminosa i sempre flamant estelada a l’entrada del poble de l’Alt Empordà i una mena de placa), ja sé que a Barcelona aquest any no hi haurà la represa literària a la qual ens havia acostumat la fundació de l’editorial RBA. Des de fa uns quants anys, aquesta fundació organitzava uns esdeveniments que riu-te’n tu de les festes del gran Gatsby. Les primeres que es van fer van ser a l’hotel Princesa Sofia, als seus sumptuosos jardins amb piscina i tot. Començaven a les vuit del vespre, però quan un arribava a l’hora fixada ja hi eren gairebé tots els convidats, com si haguessin arribat el dia abans. A l’entrada sempre et rebien uns cambrers amb safates pletòriques de copes de cava fent bombolles. Llavors començava l’acte, que era, de fet, l’anunci d’un premi de novel·la negra que impulsava el mateix grup que organitzava la vetllada. El veredicte ja s’havia fet públic abans, però aquella nit es presentaven la novel·la guanyadora i l'autor, que gairebé sempre assistia a l’esdeveniment, fos del país que fos. L'escriptor es veia en l’obligació de desgranar els agraïments de rigor i fer alguns comentaris sobre la novel·la. Arribats a aquest punt, la gent simulava que li interessava el que deia l’autor. Estands amb arrossos diversos, carns a la brasa, formatges variats, platets de continguts indesxifrables però exquisits, esperaven. Cambreres i cambrers sol·lícits entregats a la noble tasca que els comensals tinguessin sempre la copa plena i els plats farcits de delícies. A tocar del jardí, barres lliures eren el paradís dels assedegats. En un apartat, com si s’hagués habilitat per a l’ocasió, hi havia una mena de carpa amb el ventall més generós de marques de begudes blanques que un es pogués imaginar. És on s’aplegaven els entesos en la matèria.

La tropa convidada la formava gent del món editorial, però també del polític. Hi vaig veure consellers i exconsellers de la Generalitat i caps de diversos partits, forcejant per atrapar un plat d’arròs negre o colant-se a les barres sense gaires miraments per caçar una copa de vi negre o blanc. Després ja venia l’hora de les postres. Variades i molt sofisticades. I per completar l'àpat, els cafès esperant que els comensals mateixos se'ls servissin de grans cafeteres automàtiques. Després, el que sempre passa en aquestes festes. Gent que va de grup en grup. Un conegut amb qui et creues. Un altre que fa com si no et conegués. Un altre que fica el nas en una conversa sense cap mena d’escrúpol i se t’emporta l'interlocutor. Si hi vas acompanyat, tot es porta millor. Si no et saluda ningú, no ho notes. Si ningú t’adreça la paraula o no tens ningú a l’abast per deixar anar uns comentaris sobre el que sigui, amb algú al costat tot va millor. El problema arriba quan vas tot sol i no tens cap interès per ningú o ningú necessita apropar-se a tu per fer-te la pilota. Llavors sí que tens un problema. Comences a rondar. Algú et saluda per quedar bé, però de seguida et deixa plantat perquè ha vist algú més interessant. En les festes de RBA aquesta incòmoda circumstància quedava pal·liada per la immensa quantitat de persones que transitaven, pel tragí culinari i etílic. Als anys setanta, vuitanta i part dels noranta, per cert, a més dels convidats, hi solien pul·lular uns éssers aliens a la dinàmica editorial que els generava. Un dia vaig descobrir que sempre eren els mateixos en diversos actes editorials. Estaven especialitzats a arrabassar la màxima quantitat possible dels insulsos canapès de llavors.

Els últims anys de la festa de RBA havien desaparegut les postres i el cafè final. Els jardins i les piscines van ser substituïts pels espaiosos àtics i sobreàtics de l’empresa. Però el glamur i l’excel·lència gastronòmica eren els mateixos. Dues editorials de renom celebren enguany els respectius cinquantenaris. A cap de les dues no s’hi pot anar acompanyat. Un servidor no hi anirà, doncs. El sol fet d’imaginar-se que anirà darrere dels convidats com ell, com el cèlebre i trist personatge del conte d’Edgar Allan Poe L'home de les multituds, li diu que val més quedar-se a casa. Com deia un dia un amic, si vas acompanyat es nota menys que li importes molt poc a ningú.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ