Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Lliçons italianes

És veritat que Salvini es podria aliar amb la Forza Italia de Berlusconi, però els números no surten i, avui dia, o des de fa uns dies, l’aliança lògica per governar Itàlia continua estant, com a començaments del 2018, entre el Partit Democràtic i les 5 Estrelles

El primer ministre d'Itàlia, Matteo Salvini, al Senat, el juliol passat.
El primer ministre d'Itàlia, Matteo Salvini, al Senat, el juliol passat.

Del president de la República o del Govern d'Itàlia (Giuseppe Conte!) amb prou feines se’n sap res, però tothom sap qui és Matteo Salvini: vicepresident, ministre de l’Interior i el seguidor més desacomplexat del precoç Silvio Berlusconi, temible quan Donald Trump encara no havia viscut la humiliació pública més costosa dels últims anys. Barack Obama se’n va riure en públic i poc després era Melania, la dona de Trump, qui plorava desconsolada, segons Michael Wolff, perquè increïblement el seu marit havia guanyat les eleccions del 2016 i començava el seu sabotatge estructural.

Tot havia començat venturosament bé dos anys enrere, cap al 2014. Vostès recorden com recordo jo la fotografia (retallada) del trèvol de camises blanques de la socialdemocràcia: Manuel Valls, Matteo Renzi i Pedro Sánchez. Encapçalaven una joventut política en xarxa, postcapitalista i addicta al mòbil amb un servidor captiu. A Macron, una altra camisa blanca, avui li va molt millor que a Valls, a Sánchez no li va pas mal i a Renzi se li comença a posar el futur de cara. L'egolatria és de potes curtes i ritme veloç però tendeix a la caducitat de l’impuls i el fervor, com possiblement li caducarà a Matteo Salvini, l’estrella neofeixista que lidera avui Itàlia. Pot haver comès un greu error tàctic i estratègic en rebentar des de mitjans d’agost la seva aliança amb l’esquerra de les 5 Estrelles. Ja ningú no els associa amb Podem, però Podem era el seu germà silvestre, com ho era més orgànicament de Syriza a Grècia.

Avui gairebé cap no és on era, però l’hybris o la inconsciència dels límits poden regalar-li a Europa, i no només a Itàlia, la remissió de la seva pitjor xacra interna. Matteo Salvini ha promogut entre bany i canallada d’estiu, com va dir Javier Cercas, una convocatòria avançada d’eleccions i increïblement no ha previst —o ha calculat malament— l’afinitat social i política que va quedar arrasada (i ajornada) amb l’acord de govern estrambòtic entre Salvini i Di Maio per fer Giuseppe Conte president del Govern.

Lliçons, la qual cosa es diu lliçons, no trec cap perquè en política no existeixen lliçons sinó aprenentatges

És veritat que Salvini es podria aliar amb la Forza Italia de Berlusconi, però els números no surten i, avui dia, o des de fa uns dies, l’aliança lògica per governar Itàlia continua estant, com a començaments del 2018, entre el Partit Democràtic (amb una altra víctima de l’hybris dins, Matteo Renzi), i les 5 Estrelles. Perquè 5 Estrelles es renti la culpa d’haver-se deixat aixafar mediàticament per Salvini i la seva Lliga Nord faran falta més de dos dies, però algun tipus de govern amb Di Maio i un Renzi ressuscitat tindria l’aire d’haver tret de l’armari la camisa i haver-la planxat per poder blanquejar el sepulcre dels seus pecats passats. El que va arruïnar l’acord Salvini-Di Maio va ser la continuïtat d’una idea respectable del Govern italià perquè Salvini va controlar l’agenda mediàtica com va voler: gairebé ningú ja no sabia fora d’Itàlia que el president era un jurista prestigiós, Giuseppe Conte, i l’altre vicepresident pertanyia a les 5 Estrelles i es diu Di Maio.

De lliçons, el que se’n diu lliçons, jo no en trec cap perquè en política no hi ha lliçons, sinó aprenentatges. Igual que el Partit Demòcrata dels Estats Units es va equivocar en promoure com a candidata una Hillary Clinton llastada per enfrontar-se el 2016 amb el verinós i patriòtic triomfador Trump (encara que poquíssima gent havia previst el resultat), pot ser que avui Salvini s’estigui errant en la seva estratègia en plena dutxa d’autoestima narcisista i exposició mediàtica. Podria estar obrint la porta del darrere per a un Govern italià reconnectat amb Macron i amb el nou prestigi (inestable) de Pedro Sánchez a Europa, com si la moviola en política sí que existís (i encara que Manuel Valls sigui avui fora de França, però no d’Europa).

A Espanya no hi ha Govern però n’hi pot haver. Un portuguès amb ascendent a l’esquerra espanyola acaba de redactar una invitació al pragmatisme polític en un breu article de fa uns dies sense renyar ningú i sense exhibir la influència que sap que té en els dirigents de Podem. Boaventura de Sousa Santos aposta per “aliances que defensin la democràcia”, com si Espanya tingués encara alguna cosa per dir a Europa, i ho fa des del pragmatisme del món real, de l’experiència vital i de l’assessoria amistosa a l’esquerra, i a Podem dins d’aquesta.

Del govern d'Itàlia (Giuseppe Conte!) hi ha amb prou feines notícia però tothom sap qui és Matteo Salvini

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >