Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’agost vist per un replicant

Si anem a eleccions, queda dit que seran les quartes en quatre anys, i cadascú haurà de treure les seves conclusions sobre què ha passat des de l’última vegada

Ocupantes del barco Open Arms
Ocupantes del barco Open Arms

L’agost es presta, si un és disciplinat, a l’opció italiana de la slow life, la vida lenta, i això permet observar amb més tranquil·litat algunes de les coses que passen. No és que només passin a l’agost, però aquests dies s'hi pot parar més atenció. La impressió general és que una de les principals conseqüències de la dècada de crisi que hem viscut és la desfeta del principi de representació política. Això és, la diversitat de mecanismes que vinculen la societat i les institucions, és a dir, els partits, sindicats, parlaments, governs. L’agost ens endormisca força, i sembla que ens és bastant igual que si hi ha noves eleccions ja seran les quartes en quatre anys. Qui no ha après res en quatre anys? Els votants? Els partits polítics? O ni uns ni altres?

Prenem com a exemple la crisi de l’Open Arms. Era força obvi que l’escala d’opcions s’anava reduint per hores, ni tan sols per dies. Però Salvini la va enfocar com una suposada oportunitat electoral. Malament, molt malament, però Salvini té el seu públic. Conte, el cap de Govern, s’ha redimit, tard, fent el que és obvi, que és posar Salvini al seu lloc, com hauria d'haver fet des del primer dia. En règim parlamentari, el cap de Govern mana, i els ministres obeeixen o dimiteixen o són substituïts. Però en qüestió d’hores, no de setmanes. Per sort, el que queda de l’Estat de dret i de la separació de poders a Itàlia ha intervingut –quan ha estat possible– per acollir el vaixell en aigües italianes, i desembarcar una mica més tard els desgraciats que hi anaven a bord.

En el cas espanyol, els membres del Govern han parlat poc, decidit poquíssim, i tot a empentes i rodolons. Les evasives del Sr. Ábalos, o les desafortunades declaracions d’aquesta o aquella altra ministra dient coses com que l’Open Arms no té “permís per rescatar nàufrags” són per sortir corrents. La conclusió d’aquest disbarat seria que qualsevol vaixell navegant en alta mar no hauria de socórrer en cap cas nàufrags si no tingués el suposat permís en regla, permís que atorga... quina autoritat internacional? Mentrestant, un senyor diputat de Ciutadans, que es diu De Quinto, es refereix a les xarxes als nàufrags com a “ben alimentats”. I quan algú l’hi recrimina a les mateixes xarxes, respon molt ofès “que potser t’he insultat jo, imbécil?” El més surrealista és que aquest senyor no és conscient, gens ni mica, que és ell qui ha insultat greument els nàufrags, ha escopit sobre la seva dignitat, i tot plegat… per què? Tot per fer-se el graciós a costa de tercers en situació de total desamparament.

Però no ens deixem aclaparar per aquesta mena de notícies tan desagradables. En paral·lel hem vist i sabut coses que el replicant Blade Runner no creuria. El primer ministre britànic amb un peu sobre la taula a la noble sala de l’Elisi, on el rep el president Macron. Us imagineu De Gaulle rebent Mac Millan mentre posa el peu en una sala on el moble més insignificant deu ser de l’època de Lluís XVI? Hem vist Donald Trump encapritxant-se de Groenlàndia, afirmar que la vol comprar, i ofendre’s perquè el Govern de Dinamarca, i el de Groenlàndia, li diuen –educadament– que no. I en aquest cas, no és no.

Una última reflexió sobre els “desapareguts en combat”… Aquest mes d’agost ha vist com minvava i minvava la hiperactivitat política del Sr. Rivera. Potser està reflexionant sobre la reprimenda d’algun dels seus mentors inicials. O sobre les raons d’algunes dimissions, i de gent amb talent, en el seu cercle més proper. També estem trobant a faltar Inés Arrimadas, que a Catalunya va demostrar en el seu dia una força política que la va portar a liderar el primer grup parlamentari del Parlament. I que en deixar-se “convidar” a seguir el seu líder al Congrés dels diputats s’ha anat diluint com una aquarel·la aigualida… Malaguanyat! I en aquest capítol de polítics minvants, en aquesta segona meitat d’agost el líder de Podem s’ha anat atrinxerant en un silenci espès.

Si anem a eleccions, queda dit que seran les quartes en quatre anys, i cadascú haurà de treure les seves conclusions sobre què ha passat des de l’última vegada. Ah, i parlant de “desapareguts en combat” no oblidem els herois de Waterloo, Puigdemont i Comín, que arribats al caire del precipici sembla que continuen decidits a fer un últim pas endavant.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >