Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una societat que no es cau bé

Ens somriem, però estem incòmodes, evitem temes conflictius, deixem de parlar de política amb els “altres”, i suportem grups de WhatsApp només perquè sabem que tots veuríem que hem marxat

Manifestació dissabte per exigir la veritat sobre els atemptats.
Manifestació dissabte per exigir la veritat sobre els atemptats.

Una setmana qualsevol a Catalunya: separades per unes poques hores, es produeixen dues declaracions polítiques rellevants. Al matí, la dirigent de la CUP Eulàlia Reguant deixa anar a Catalunya Ràdio: “Tothom ja ha assumit que la República no existeix, que no hi ha ni les bases materials ni la voluntat necessària per part del Govern.” Respon al penúltim gir estratègic del seu partit, però en boca d’una de les seves referents més conegudes, i a la ràdio pública, ressona amb un eco profund. Un eco en l’opinió publicada, penjada (a les xarxes), clicada i replicada. De fet, en un sector d’aquesta opinió: els no independentistes, que agafen aire quan senten el que feia temps que afirmaven però sense cridar-ho gaire fort. Per a aquesta part de la població tuitaire, l’aterratge de la CUP és una confessió sobre com és d’artificial la carcassa política construïda des del 2015 i es mereix la màxima difusió.

La notícia circula amb certa fluïdesa, fins que queda sepultada, unes hores més tard, pel segon estirabot del dia: en un fòrum de diàleg Barcelona-Madrid, Manuela Carmena assegura que el procés ha fomentat el creixement de Vox, i nega que els presos independentistes es puguin considerar presos polítics. De seguida s’activen les columnes mediàtiques indepes amb tot el seu potencial numèric i la seva capacitat gairebé bíblica de multiplicar-se. Carmena és acusada d’anticatalana, d’immoral, i l’atac esquitxa Ada Colau, que li ha encarregat el pregó de la Mercè (no dubto que ja s’estigui coent un nou pregó alternatiu o una convocatòria a una insultada col·lectiva a Sant Jaume).

És a dir, les dues declaracions ressonen immediatament a les xarxes, però aquests ecos pràcticament no es creuen. Les frases de Reguant i Carmena segueixen itineraris paral·lels, com les escales mecàniques i les manuals al metro: o vas per unes o per les altres, però si vols fer mig recorregut per cada banda et clavaràs una trompada i acabaràs amb les dents a E-bay.

Al cap de pocs dies, un diari digital publica unes exclusives sobre la suposada vinculació del CNI amb l’autor intel·lectual de l’atemptat de la Rambla, l’imam de Ripoll. Altre cop les tertúlies reals i virtuals es posen en marxa amb passió (sempre és amb passió, la moderació és per a nostàlgics), i alguna exdiputada i algun raper arriben a fer el pas fatal: les informacions demostren que l’Estat va provocar l’atemptat per frenar l’1-O. I, altre cop, a l’altra fila d’escales no només no hi ha passió, sinó que s’estén un escepticisme de manual, a vegades fins i tot impostat. Quan, al cap de pocs dies, altres informacions generen dubtes sobre les revelacions del digital, aquest grup respira alleujat: ho veieu?, i l’altre clama: el poder –espanyol, és evident– intenta silenciar la veritat. Altre cop, ni una intersecció entre els dos grups.

Més casos: un estudi revela que als patis de les escoles es parla sobretot castellà. Ara sí, escàndol general. Com? Els dos grups estan d’acord? No! Perquè a uns els escandalitza la mort del català com a vehicle per jugar al pilla-pilla (aquest joc que no es va dir mai enxampa-enxampa, per cert), i als altres els posa els pèls de punta l’espionatge escolar.

Finalment, la cirereta, la polemiqueta d'estiu: l’actor Joan Lluís Bozzo, entregat a l’independentisme sense arestes, denuncia irat que un vigilant de pàrquing de Palamós no li va voler parlar en català: mitja xarxa demana la lapidació –metafòrica– del vigilant de la platja botifler, l'altra mitja carrega contra el pijo barceloní que abusa d'un currante honrat. No hi ha transacció.

Són alguns exemples, i n’hi hauria uns quants centenars més. Es així cada dia, dos mons intentant no tocar-se. Això és una fractura social? No ho sé, és una paraula molt grossa, i a Catalunya tenim un problema amb la sobreexplotació de paraules grosses –dignitat, democràcia, cop d’Estat, Catalunya, fermesa, blablabla. El que segur que som és una societat que no es cau bé: ens suportem, no ens escridassem –tret d’excepcions, com la del taxista que fa uns dies va accelerar cridant “és la independència, capullo”, al pas d’un dirigent de l’esquerra no independentista. Ens somriem, però estem incòmodes, evitem temes conflictius, deixem de parlar de política amb els “altres”, i suportem grups de WhatsApp només perquè sabem que tots veuríem que hem marxat. I, com a molt, ens conjurem en una conversa breu perquè “tot acabi bé”, fent un esforç per no esclarir què entenem cadascú per “bé”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >