Selecciona Edició
Connecta’t

El retaule d’anada i tornada de Sert

Ramona Longás, vídua de l’arquitecte, va donar el 1985 diverses obres d’art a Barcelona, complint la voluntat del seu marit

El retaule presidint el menjador dels Sert a Cambridge (EUA) el 1958.
El retaule presidint el menjador dels Sert a Cambridge (EUA) el 1958.

Després d’abandonar Espanya al final de la Guerra Civil i instal·lar-se als Estats Units, Josep Lluís Sert (1902-1983), un dels arquitectes més destacats del segle XX, va construir per mig món edificis tan bonics com sobris i senzills, realitzats amb materials barats i respectant sempre l’entorn. Des de blocs de pisos fins a habitatges unifamiliars, ambaixades, pavellons com el de la República per a l’Exposició de París del 1937, centres d’art com la Fundació Maeght, al costat de Niça, i la Fundació Joan Miró de Barcelona. També els habitatges que va construir per a ell i la seva inseparable dona, Ramona Longás, la Moncha.Primer a Long Island, prop de Manhattan, i des del 1958, després de ser nomenat, arran de la dimissió del mític Gropius, degà de la Facultat de Disseny de la Universitat de Harvard, a Cambridge, Massachusetts, una casa que ben aviat va ser considerada exemple d’arquitectura racionalista, conceptual i moderna.

Sert va omplir aquell habitatge —que va aixecar com si fos una domus romana, al voltant de tres patis interiors— amb una estudiada col·lecció d’obres d’art signades per amics, com Joan Miró, Alexander Calder, Le Corbusier, Fernand Léger i André Masson; però també d’art precolombí i antiguitats, com un impressionant retaule gòtic del segle XV. Segons María del Mar Arnús, autora de Ser(t) arquitecto (Anagrama, 2019), “el arquitecto compró este retablo de la escuela aragonesa de San Juan Bautista como homenaje a Moncha, que era maña”. En les fotografies en què la parella mostra casa seva en revistes d’arquitectura es veu l’obra presidint un immens menjador que va acollir les múltiples i famoses festes i recepcions que feien als seus amics i en què la Moncha sorprenia amb una de les seves exquisides paelles.

L’obra al MNAC sobre la predel·la que ven Palau Antiguitats. ampliar foto
L’obra al MNAC sobre la predel·la que ven Palau Antiguitats.

El 1982, quan a Sert li van diagnosticar un càncer, la parella ve decidir tornar a Barcelona després d’haver donat bona part de la seva col·lecció d’art al Fogg Museum de Harvard: sis obres de Miró, tres de Léger, dues de Le Corbusier i un joc d’escacs de Calder, segons enumera Arnús. Però hi va haver altres obres que els Sert no van lliurar a Harvard, com el retaule que després de la mort de l’arquitecte la seva vídua va donar a la ciutat de Barcelona, en concret al Museu d’Art de Barcelona, avui el MNAC, on es conserva. A més del retaule, la companya de l’arquitecte va entregar també a la Fundació Joan Miró dues obres: Femme, que Miró va pintar i dedicar a la parella l’octubre del 1974 amb una emotiva frase: “A Moncha i Josep Lluís, de tot cor”, com es pot llegir al revers de la tela, i Composició, una obra del 1935 signada pel seu vell amic Léger.

Però la Moncha no va estar sola en aquesta operació de retorn de les obres. La van ajudar persones com l’arquitecte Jaume Freixa, alumne i col·laborador de Sert des que va estudiar un màster de Harvard, una relació que va fer que el gran arquitecte el nomenés un dels seus tres marmessors quan va morir, el març del 1983. “Tot això tornarà, em deia Sert sobre aquestes obres, mentre recordava que ja havia donat a la Fundació Miró El Corcovado, una enorme escultura de Calder”, explica Freixa, que ha presidit la fundació barcelonina dedicada a Miró entre el 2009 i el març d’aquest any.

'Femme', de Miró, que el pintor va regalar a la parella el 1974. ampliar foto
'Femme', de Miró, que el pintor va regalar a la parella el 1974.

Freixa recorda que l’operació que es va iniciar el 1984 no va estar exempta de problemes. “La Moncha començava a tenir problemes de memòria però va signar l’auto-rització per transportar les obres a Barcelona des de Boston. Però Charles Haar, de la Harvard Law School, una mica descurat, es va equivocar en la documentació i quan les obres van arribar a Barcelona van romandre uns quants mesos en un contenidor del port. Quan un inspector finalment va obrir el contenidor i es va veure que hi havia dues caixes que contenien aquestes obres van trucar a Ainaud de Lasarte [director dels Museus d’Art de Barcelona] i de seguida es va posar en contacte amb mi”, recorda.

En la documentació d’aquesta operació que es conserva a l’arxiu de la Fundació Joan Miró es pot veure la carta de Haar (apoderat de la Moncha als Estats Units) adreçada a l’advocat Juan Raventós Pascual (l’apoderat a Espanya) en la qual s’assenyala com les obres van arribar en dues caixes, una amb les dues pintures i una altra amb el retaule dividit en sis taules, una operació i transport que va tenir un cost de 650 dòlars. També com, el gener del 1985, la Fundació va acceptar la donació que va fer Ramona Longás “en memòria del seu marit”. Un tercer document conservat, del 23 de maig del 1985, fa referència a la donació d’“un altar-tríptic” en “memòria del seu marit” al Museu d’Art de Barcelona. Al MNAC asseguren que no hi ha cap document sobre aquesta entrega.

Sert i la Moncha el 1939 ampliar foto
Sert i la Moncha el 1939

El retaule dedicat a Sant Joan Baptista (de 209 per 185 centímetres) es coneix des que el va difondre el 1941 el gran expert nord-americà Chandler R. Post, quan estava en mans d’un antiquari madrileny, Juan Lafora. Post el va atribuir al Mestre de Siresa o al seu cercle. El 1971, un altre gran estudiós, Josep Gudiol, el va atribuir al Mestre de Belmonte, una ads-cripció que comparteixen experts com Albert Velasco en un treball recent centrat en aquest pintor del gòtic final aragonès, mentre que altres, com Guadaira Macías, mantenen que aquesta obra va ser realitzada per un anònim aragonès.

Del que no hi ha cap mena de dubte és que Sert només va comprar part del retaule, perquè abans havia estat dividit en dues parts i s’havia separat el cos de la predel·la, la part inferior. Segons Velasco, la compra es va produir posteriorment al 1950, ja que hi ha una imatge d’aquell any a l’Institut d’Art Hispànic on apareix sencer. Velasco assenyala que va ser l’antiquari Joan-Anton Maragall el que va vendre a la Sala Parés el retaule a Sert i la predel·la a Ricardo Viñas Geis, un fabricant de teles bibli-òfil i amant dels teixits antics. La predel·la va estar en mans de la família de Geis fins fa uns anys, quan es va tornar a treure al mercat. Des de llavors la té Palau Antiguitats, de manera que hi ha la possibilitat, si s’adquireix, que el retaule torni a recuperar la seva identitat primigènia, una cosa molt excepcional en aquest tipus d’obres que acaben sempre fragmentades en cada una de les taules per vendre’s millor.

Tot plegat segurament no entra en els plans immediats del MNAC. Des de que la Moncha va donar el retaule el 1985 al museu no s’ha exposat mai i continua a la reserva, potser perquè es tracta d’una producció que ve de l’Aragó, com la generosa companya de Sert.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >