Selecciona Edició
Connecta’t

La guerra perduda de Kati Horna

Una historiadora espanyola localitza a Amsterdam l'arxiu desaparegut de la fotògrafa hongaresa en caixes de fusta de la CNT, tancades des del 1939 amb més de 500 negatius del conflicte

Un ninot caricatura de Franco, el 1937 a la plaça Catalunya.rn
Un ninot caricatura de Franco, el 1937 a la plaça Catalunya.

Ni dispersa ni destruïda. La memòria perduda de la fotògrafa Kati Horna (Budapest, 1912-Ciutat de Mèxic, 2000) ha estat descoberta per una investigadora espanyola en 48 caixes de fusta que contenien els arxius de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El sindicat anarquista els va treure de Barcelona l'abril del 1939 i després d'un llarg viatge —amb parades a París i a les ciutats angleses de Harrogate i Oxford— van arribar el 1947 al seu destí: l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS), a Amsterdam. A les caixes reposen més de 500 negatius presos entre el 1937 i el 1938 per la fotògrafa, que va arribar a Espanya durant la Guerra Civil per posar-se al servei de propaganda exterior dels anarquistes i anarcosindicalistes de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Es tracta d'una troballa extraordinària que completa la història que expliquen els 250 negatius que Horna va vendre per dos milions de pessetes el 1983 a l'Estat espanyol i que es conserven al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.

Aquesta part la va salvar l'autora en “una petita caixa de llauna”, que es va endur a l'exili amb el seu company de llavors, l'artista José Horna, que seria arrestat i confinat a un camp de concentració a França. Una vegada alliberat, tots dos van fugir de la invasió nazi a Mèxic, on ella va desenvolupar una carrera com a fotògrafa i artista surrealista. La resta d'imatges es van perdre. Fins ara.

Sobre l'atzarós viatge del conjunt fins a recalar a Amsterdam, Henk Wals, director general de l'IIHS, explica que els materials no es van enviar directament, perquè temien que el conflicte arribés a Holanda, tot i que els Països Baixos van declarar la seva neutralitat al principi de la Segona Guerra Mundial, la qual cosa no va impedir que els nazis els envaïssin el 1940. La institució es va crear el 1936 per refugiar les col·leccions d'arxius en perill, davant del sorgiment de règims autoritaris a Europa. “La catastròfica fi de la República espanyola va ser precisament el tipus de situació que els fundadors tenien en ment”, comenta Wals.

Les caixes de fusta van romandre tancades a l'IIHS més de tres dècades, fins que la mort de Franco va fer sortir de la clandestinitat la CNT. Llavors es van obrir, es va organitzar el material, es van fer inventaris i es van publicar. Tot va quedar ordenat excepte l'arxiu fotogràfic de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI. Va ser apartat, a l'espera de classificar-lo. Així es va mantenir fins al 2016, quan la historiadora de l'art Almudena Rubio, investigadora del centre, va començar a organitzar primer les còpies i després els negatius.

Funeral de Berneri i Barbieri, a Barcelona el 1937.
Funeral de Berneri i Barbieri, a Barcelona el 1937.

Militància política

I encara segueix amb l'inventari fotogràfic dels fons de la Guerra Civil: més de 6.000 negatius de cel·luloide i més de 200 en plaques de vidre en bon estat de conservació. Una comparació numèrica amb altres grans fons visuals de referència del conflicte dona una idea de la magnitud de la troballa: l'arxiu de la Delegació de Propaganda de Madrid, custodiat pel Ministeri de Cultura, disposa de 3.051 imatges, mentre que la famosa maleta mexicana, de Robert Capa, Gerda Taro i David Chim Seymour, trobada el 2007, contenia 4.500 negatius.

Al web del Ministeri de Cultura encara es pot llegir: “Bona part de la sèrie fotogràfica realitzada per Kati Horna durant la Guerra Civil probablement estigui dispersa o destruïda”.

“Els nous negatius identificats complementen la col·lecció de Salamanca, no es repeteixen”, explica Rubio. “Fins al moment se la identifica com a fotògrafa i artista, però va ser contractada pels anarquistes el 1937. No va treballar mai per a la República. Ho va fer per a la CNT-FAI i no es poden entendre les seves fotos sense tenir en compte la seva militància política”, subratlla.

La troballa obre l'enquadrament dels anys espanyols de Horna, considerada fins al moment com la retratista de rereguarda i de la quotidianitat femenina, la icona de la qual és una dona donant el pit al seu fill, a la casa de la maternitat de Vélez Rubio (Almeria). La foto va ser la portada del número 12 de la revista anarquista Umbral i il·lustrava un reportatge titulat “La maternitat sota el signe de la Revolució”. Almudena Rubio indica que la dona està present en els negatius de Salamanca, perquè aquestes fotografies responien a les necessitats editorials d'Umbral, preses en centres de refugiats.

Les noves imatges tampoc mostren un especial interès per les dones. “Retrata constantment vilatans i vilatanes, nens i nenes. Al meu parer, Horna anava més enllà: buscava l'expressió, el relat”, afegeix Rubio, que no era partidària d'aquest enfocament feminista fins i tot abans de la seva investigació. “Els negatius d'Amsterdam no ens revelen una nova Horna, tot i que sí que hi trobem sèries desconegudes fins ara, com els funerals dels anarquistes Berneri i Barbieri”, destaca.

Els negatius descoberts recullen el seu treball a Barcelona des de la seva arribada als 24 anys el gener del 1937 fins al seu trasllat a València al juliol. No era una fotògrafa professional, tot i que havia rebut formació. Es va convertir en la reportera oficial dels anarquistes i de la seva agència, Spanish Photo Agency, gràcies a la qual va publicar a la revista britànica Weekly Illustrated.

Després de set mesos treballant per a les oficines de propaganda va publicar España? Un libro de imágenes sobre cuentos y calumnias fascistas: el álbum de propaganda antifascista. Va recórrer amb la seva Rolleiflex els fronts d'Aragó, València, Xàtiva, Gandia, Silla, Vélez Rubio, Alcázar de San Juan, Barcelona i Madrid. Va retratar diversos dirigents de la FAI, la cèlebre anarquista Emma Goldman o els milicians de la Divisió Ascaso prop del bosc Carrascal.

“El seu treball estava al servei d'una ideologia i complia una tasca de propaganda que va anar canviant segons va evolucionar la guerra. Treballava dia i nit”. Les seves imatges també es van fer servir per respondre a una campanya de difamació llançada per Franco contra els antifeixistes. “És una fotògrafa militant, no una artista”, insisteix Rubio.

La nova Kati Horna manté un dramatisme narratiu únic, sense la immediatesa pròpia de les fotos de guerra. Davant de les imatges preses per Capa, Taro o Seymour —en l'acció de la primera línia—, Horna va perseguir la vida paral·lela que es desenvolupava a les trinxeres, en què la mort no es narrava en directe. Va preferir l'autenticitat (uns milicians afaitant-se) a la notícia. Buscava una altra relació amb el fet retratat, preferia implicar-s'hi.

Mèxic i el surrealisme

Katalin Deutsch (el seu nom autèntic) no veia la seva càmera com un obstacle. Formava part d'ella. La seva vida i les seves fotos resulten inseparables. Una dona unida a la seva visió i sobirana d'un destí que la va portar al barri de la Roma, a Ciutat de Mèxic. Allà va desenvolupar fins a la seva mort una carrera amb un doble vessant: com a col·laboradora de diverses publicacions, per les quals feia reportatges gràfics i retrats de protagonistes de l'escena cultural mexicana, i com a creadora surrealista vinculada amb artistes com Remedios Varo o Leonora Carrington. El seu amic d'aquests anys, l'editor José Luis Díaz, va definir així aquella filla d'un banquer hongarès: “Aristòcrata per herència, anarquista per convicció, seductora per naturalesa i rodamon per vocació, és una combinació que porta implícita la nostàlgia del que s'ha perdut i la sorpresa pel que es troba”.

Amb el treball d'Horna, Rubio ha identificat també el de Margaret Michaelis (Dziedzice, Polònia, 1902-Melbourne, Austràlia, 1985), una altra fotògrafa jueva que va posar la càmera “al servei de la revolució social de la CNT-FAI”, segons la conservadora. “El cas de Michaelis és diferent. La seva relació amb la CNT-FAI és una incògnita. Michaelis estava establerta a Barcelona des del 1933 i tenia el seu propi estudi. Era coneguda. Formava part dels cercles anarcosindicalistas i, al meu parer, van confiar en ella per acompanyar la mateixa Emma Goldman en les seves visites a la rereguarda catalana, Aragó i València durant el 1936”, apunta l'experta, que continua amb la identificació de centenars de negatius.

L'hereva i custòdia de l'obra de Kati Horna és la seva filla, Ana María Norah Horna i Fernández, que ha escrit als catàlegs de les exposicions dedicades a l'autora en els últims anys a Ciutat de Mèxic, París o Nova York, com a part d'una tasca de revaloració de la seva obra, que ha inclòs també la publicació de diverses monografies i una biografia —Kati Horna: constelaciones de sentido (Sans Soleil), de Lisa Pelizzon—. EL PAÍS ha intentat sense èxit de posar-se en contacte amb la filla de l'artista. “L'amarga experiència de la Guerra Civil espanyola va deixar una profunda empremta en la meva mare”, es llegeix en un dels seus textos. “Després d'experimentar personalment la distància insuperable entre la teoria i la pràctica en temps de guerra, la meva mare va mantenir una posició profundament crítica cap a tots els tipus de dogmatisme”. Altres especialistes consideren que Horna va ser fidel a les seves idees fins al final dels seus dies.

La guerra perduda de Kati Horna
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >