Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Carlos i els Pérez de Rozas

L’entusiasme encomanadís, la simpatia, la capacitat de treball i la rialla oberta del Carlos, es van començar a forjar entre la seva família i Destino

Carlos Perez de Rozas diseñador
Carlos Pérez de Rozas. MUNDO DEPORTIVO

La mort sobtada de Carlos Pérez de Rozas fa tot just uns dies –maleïdes morts d’amics a l’agost!– ens dona peu a evocar no només la seva personalitat irrepetible, sinó també la d’una saga familiar de tres generacions de fotoperiodistes. Sense ells no es pot explicar el periodisme i la fotografia barcelonina dels últims 100 anys.

El fundador i patriarca va ser Carlos Pérez de Rozas Masdeu, que va començar la seva activitat com a periodista a la Barcelona de principis dels anys vint. De família republicana lerrouxista, es va donar a conèixer sobretot com a gran reporter gràfic ja als anys trenta, durant la Guerra Civil i la postguerra, fins que va morir sobtadament el 1954, el dia de l’arribada del Semíramis al port de Barcelona, en el qual tornaven repatriats des de Rússia diversos centenars d’antics membres de la División Azul. Allò va ser un gran esdeveniment a Barcelona i a Espanya. Per descomptat, també hi era, per donar-ne testimoni, l’avi Pérez de Rozas abans de caure fulminat per un infart de miocardi.

La mort sobtada del gran fotògraf, a més de l’arribada de l’embarcació, van ser les grans notícies de l’endemà. Però el patriarca ja tenia descendència, els seus fills Carlos i Kike començaven a ser fotògrafs molt coneguts a la Barcelona de l’època i un altre fill, el Manolo, feia de tècnic del revelatge de les fotos en una ala de la mítica casa familiar, situada a la ronda Universitat, molt a prop de l’històric edifici de La Vanguardia al carrer Pelai.

Al Carlos i al Kike, dos germans físicament molt diferents, te’ls trobaves a tots els esdeveniments ciutadans, tant els rellevants com els menors. En tot cas, el bigoti negre del Carlos i l’aire juvenil del Kike, els dos sempre amb la Leica al coll, no podien faltar al costat de les porteries dels camps del Barça i de l’Espanyol, a l’espera de captar l’instant suprem de la rematada a gol. Els Pérez de Rozas han estat una família de treballadors incansables.

En aquest ambient familiar de periodisme, fotografia i obsessió per la feina, el Carlos no podia estudiar res més que no fos periodisme. En aquells temps, a mitjans dels seixanta, només hi havia tres centres per cursar la carrera: l’escola oficial del Ministeri d’Informació a Madrid, la Facultat de la Universitat de Navarra i l’escola catòlica del CIFC a Barcelona. El Carlos va estudiar en aquesta última i va formar part d’una promoció especialment brillant: Antonio Franco, Xavier Batalla i Margot Rivière, entre molts altres, van ser els seus grans referents i amics. Però a banda de la família i l’escola, el jove Carlos va completar la formació a la revista Destino, on va entrar de molt jove, amb 22 anys, i va tenir la sort de trobar-s’hi Néstor Luján, director de la revista, una personalitat excepcional que el va influir decisivament.

La seva entrada a Destino va ser gràcies a un oncle seu, Manolo Ribes –casat amb una Pérez de Rozas, germana del seu pare–, que el va recomanar per ocupar el càrrec de secretari de redacció que estava vacant. Ribes, a més de joier, era el director de publicitat de la revista, molt influent en totes les decisions empresarials de la publicació, un personatge molt llest, i més simpàtic encara, gran amic del Néstor i d’una profunda humanitat. Va confiar en el seu nebot i la va encertar. El Carlos va deixar de ser un bon aprenent de fotoperiodista que continuava la tradició familiar per convertir-se progressivament en el que després va arribar a ser: un mestre del periodisme visual, més enllà del que llavors s’anomenava compaginació, un periodisme futurista allunyat del vell periodisme. Titulars, destacats, fotos, ubicació a la pàgina, colors: de la simple lletra impresa a la ràpida visualització. També en aquell ambient va conèixer Paco Noy, que més tard va ser director de La Vanguardia. El Carlos va contribuir a redissenyar-la en profunditat fa més de 30 anys, i encara dura.

De Néstor Luján i d’altres personatges de Destino, com Ricardo Vivó, llavors compaginador de la revista, el Carlos va aprendre molt des del punt de vista tècnic, però potser encara més des de l’humà. El Néstor tenia una personalitat desbordant: humor, intel·ligència, coneixements, ironia mordaç, fins i tot mala bava dins d’un sentit generós de l’amistat. Tota la resta eren, com a mínim, persones cultes, educades i tolerants. L’entusiasme encomanadís, la simpatia, la capacitat de treball i la rialla oberta del Carlos, es van començar a forjar entre la seva família i Destino. Després ell hi va posar tota la resta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ