Selecciona Edició
Connecta’t

Silvia Marty: “Fent de mi mateixa no tinc futur”

L'actriu es va donar a conèixer amb tot just 20 anys al grup UPA Dance i ara està de gira amb 'El otro', de Miguel de Unamuno, en versió d'Alberto Conejero

L'actriu Silvia Marty, en foto i vídeo.

Silvia Marty (el Masnou, 39 anys) es va donar a conèixer amb tot just 20 anys en el grup UPA Dance, un fenomen descomunal del que es va baixar per dedicar-se a ser actriu. Ara està de gira amb El otro, de Miguel de Unamuno, en versió d'Alberto Conejero i dirigida per Maurici García Lozano (a la tardor, a Madrid). També se la veurà a Desaparecidos, la sèrie policíaca de Telecinco. Des d'aquella banda musical sorgida amb la sèrie per a adolescents Un paso adelante, ha participat en altres d'èxit, com Amar en tiempos revueltos, o en films com La memoria del agua. Ara també s'ha endinsat en el món de la moda amb Les Rousses, una petita marca d'inspiració mediterrània. Va saltar del tren en marxa del fenomen fan i li va molt bé, tot i que de tant en tant encara es publica algun article titulat “Què se n'ha fet, de Silvia Marty?

Pregunta. Com recorda tot allò de la fama?

Resposta. El d'Un paso adelante va ser el meu primer càsting audiovisual. Havia fet teatre a Barcelona. M'havien agafat per a un projecte que no sabia què era i a sobre me n'havia d'anar a viure a Madrid. No hi havia anat ni de viatge de final de curs. Els primers mesos no em vaig assabentar de res de la ciutat. I ara, mira, hi tinc pis i soc l'actual presidenta de la meva escala.

P. I com es recorda vostè?

R. Era molt inconscient i per això tenia molt poca pressió. Tots em semblaven molt macos.

P. Quan va notar que allò d'UPA Dance es feia molt gros?

R. No sabria dir-ho, però sí que quan ho vaig notar em va fer molta vergonya. Tenir fans em generava molta dificultat.

P. D'aquí a la moda...

R. La meva família es dedica al tèxtil. És una petita empresa. A l'estiu anava a treballar amb els meus pares. Sempre m'ha interessat l'estètica. És molt gratificant anar a veure el senyor dels botons, que és a Mataró, i que em digui que em fa el que li demano. Com no ho ha de fer, si el meu pare s'ha portat sempre molt bé amb ell!

P. Quin nivell d'exigència s'aplica?

R. Quan poses el llistó molt amunt coartes la creativitat. Amb la moda no em passa, és un joc. Al final, totes les facetes de la meva vida m'han ajudat a ser el que soc.

P. Fins i tot la rebosteria?

R. A veure, a mi m'agrada molt menjar…

P. I a molta gent, però no els han donat un programa a Canal Cocina com a vostè.

R. Una amiga que hi treballa em va proposar el programa de rebosteria com un repte. Vaig estar tres mesos, tossuda com soc, a casa fent totes les receptes. Em va enganxar a l'estiu al Masnou, i els meus nebots van acabar farts de mi: “Tieta, podem menjar un gelat industrial?”. “No!!! Aquí es prova tot això”. Jo no soc una experta rebostera i com a presentadora doncs soc nul·la. Fent de mi mateixa no tinc futur. Això em surt bé amb els amics; com a actriu, doncs el que calgui, però presentar és molt dur.

P. Per què va deixar UPA Dance abans que s'acabés?

R. En el moment és el que vaig sentir. No volia que em passés res que impliqués coses de l'ego, que se me n'anés el cap. Jo, superdotada emocionalment, llavors no ho era. En aquell moment no necessitava per diners allò del grup musical, així que vaig dir que no.

P. Què sent quan veu un article titulat “Què se n'ha fet de Silvia Marty?”

R. És molt estrany. Sembla que t'hagis mort.

P. Com és treballar amb vostè?

R. Fàcil. Sempre m'he portat bé amb l'equip tècnic. Ve de la meva necessitat de no sentir-me per sobre de ningú.

P. Els actors són una casta diferent en els rodatges?

R. Això no és real.

P. Hi ha actors que s'ho creuen...

R. Sí, esclar, però també hi ha gent que et tracta així, encara que no t'ho creguis. I és millor aturar-ho. Aquest món dona coses molt rares. Per exemple, he estat ballant en una plaça a Trinitat i Tobago i se m'ha apropat un senyor preguntant què dimonis feia per allà si jo era famosa. Perdó?

P. Què la molesta més?

R. Només una cosa?

P. Un top de tres, si ho prefereix…

R. No fotis… A veure, em molesta la gent que passa per sobre de les coses… [es queda en silenci].

P. Gent que serpenteja, que surfeja, que fuig?

R. [Més silenci].

P. Per què estic contestant jo?

R. No sé, però em sembla bé [riures]. No vull dir un tòpic tipus “la mentida”, perquè, mira, de vegades, la mentida és necessària. El que més em molesta? Doncs depèn de la persona.

P. Què és el que sap fer millor?

R. [Silenci]

P. Una altra vegada?

R. Se'm donen bé força coses, ara que ho penso. Però dir-ne només una… Se'm donen bé els esports… Bé, l'exercici físic. Soc una crac en flexibilitat. Aquí segur que et guanyo. Tu fumes?

P. I això?

R. He deixat de fumar fa sis mesos, i genial.

P. Podia ballar i fumar?

R. Esclar! Tinc uns pulmons gegants.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >