Selecciona Edició
Connecta’t

Bany de realisme a Sitges

Una exposició al Palau Maricel reivindica l'obra figurativa creada entre el 1917 i el 1936 per artistes com Picasso, Dalí, Togores i Ángeles Santos

'El cercle', de Josep Berga (1918) i 'Palco d’envelat', de Francesc Vayreda (1921), a la dreta. Dues de les obres de l'exposició de Sitges.
'El cercle', de Josep Berga (1918) i 'Palco d’envelat', de Francesc Vayreda (1921), a la dreta. Dues de les obres de l'exposició de Sitges.

Els moviments i els ismes classifiquen l'art en períodes, amb el perill que moltes obres no acabin encaixant, perquè les coses, i en l'art menys, no sempre són blanc o negre, sinó que tenen molts matisos i els cànons i les etiquetes perden vigència. És el que passa amb les obres que es poden veure a l'exposició Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista que mostra (fins al 13 d'octubre) com el context europeu d'entreguerres i els punts d'acord i divergències d'aquest període de grans transformacions socials i polítiques, van marcar els artistes catalans i les seves obres.

L'exposició, comissariada per la historiadora de l'art Mariona Seguranyes, reivindica les obres d'avantguarda figurativa d'artistes que van quedar ocults pel Noucentisme. I ho fa a través d'unes 40 pintures i dibuixos procedents de 23 museus i centres d'art, a més de col·leccionistes privats, realitzats per una trentena d'artistes. Entre aquests, Pablo Picasso, Salvador Dalí i Joan Miró, però també Alfred Sisquella, Josep de Togores, Ángeles Santos, Pere Pruna i tot un descobriment, Feliu Elias. “Existeix una figuració nova, un realisme màgic català”, assegura Seguranyes a l'inici del recorregut.

Encara que els nous realismes a Catalunya van tenir els seus referents en el primer cubisme i en els conceptes del primitivisme i el mediterranisme de principis del segle XX en autors com Joaquín Torres-Garcia, Aristides Maillol o Joaquim Sunyer, el referent principal —com no podia ser d'una altra manera— de tots aquests artistes va ser Pablo Picasso, com posa en evidència l'imponent Arlequí pintat el 1917 durant l'estada del malagueny a Barcelona, que ha prestat el museu barceloní de l'artista i que rep els visitants. “En certa manera simbolitza el retorn de Picasso a l'ordre, després de l'esclat del cubisme. Va ser una obra molt observada i meditada”, explica Seguranyes. Picasso també va ajudar els seus col·legues de professió oferint-los contactes amb marxants de París, tal com revela la correspondència que es pot veure a la mostra. Entre ells, Francesc Domingo, Pere Pruna, Mariano Andreu, Manuel Humbert, a més de Miró i Dalí, que va rebre al seu taller el 1926, tal com sempre va recordar el de Figueres. En l'estudi Figures estirades a la sorra, el geni surrealista va dibuixar uns personatges femenins que bé poden passar per uns fets per Picasso.

'La galeria', pintada per Feliu Elias el 1928.
'La galeria', pintada per Feliu Elias el 1928.

“Tots ells, en un moment o altre, es van deixar portar per Picasso, els seus arlequins, les seves dones mediterrànies i el seu univers”, explica Seguranyes. Al far que va suposar la presència directa o a la llunyania de Picasso se li va sumar el fet que Barcelona, a causa de la Primera Guerra, s'havia omplert d'artistes estrangers refugiats, molts d'ells destacats representants de les avantguardes artístiques. La cirereta la va posar la celebració, també el 1917, de l'Exposició d'art francès que va reunir gairebé 1.500 obres, un gran esdeveniment que acabar de desbancar el Noucentisme i va provocar que els artistes busquessin una realitat nova. “Molts autors van optar per la renovació del seu llenguatge plàstic, però sense renunciar a la figuració”, apunta la comissària.

La mostra presenta un itinerari cronològic des dels primers pintors, molts desconeguts o poc exposats, ja que algunes de les obres reunides pertanyen a col·leccions particulars. Inèdit és el Retrat de Roser Soler Torroella, pintat cap al 1928 per la seva cosina, una jove Ángeles Santos. Poc vistes, l'obra mestra Jugadors de billar, pintada a París per Josep de Togores el 1920, que convida a fixar-se en tots els detalls de la roba dels homes; la colorida Palco d’envelat, de Francesc Vayreda (1921), la mitja dotzena de magnífiques obres de Feliu Elias, un dels millors representants a Catalunya de la nova objectivitat alemanya com a rebuig a l'expressionisme. Entre aquestes, la imatge de l'exposició, l'exquisida La galeria (1928), que recorda fins i tot el gran Vermeer. “El realisme màgic va ser una forma d'evasió de la mort i destrucció de la Primera Guerra Mundial de tota aquesta generació d'artistes”, explica la comissària. Deu ser per això que molts dels personatges retratats tenen un aire malenconiós i trist.

'Els jugadors de billar', de Togores (1920).
'Els jugadors de billar', de Togores (1920).

La mostra es tanca amb obres metafísiques impulsades per Giorgio de Chirico que tant va entusiasmar Dalí, que el va fer popular aquí. El pintor italià va influir en autors com Antoni Garcia Lamolla i Ramon Calsina, a més d'Ángeles Santos. El surrealisme d'Àngel Planells, tan a prop sempre estèticament a Dalí que de vegades es confonen, està present amb Crim perfecte (1929). La mostra acaba amb l'esclat de la Guerra Civil, que com va passar amb tot va suposar una enorme ruptura que va costar molt temps de superar.

L'exposició és la primera producció de la Xarxa de Museus de Catalunya. Després de Sitges es podrà veure a Valls (octubre 2019-gener 2020) i Olot (febrer-maig 2020) en una versió ampliada, però que no podrà veure el magnífic Arlequí picassià, que des de Sitges tornarà a la seva residència habitual del carrer Montcada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >