Selecciona Edició
Connecta’t

El viatge secret dels microplàstics al delta de l’Ebre

El vaixell 'Tara' atraca a l'Ampolla en la seva missió per analitzar la contaminació fluvial d'Europa

El veler 'Tara', on es fa la investigació, al davant el port d'Amposta, a prop a la desembocadura del riu Ebre. Ampliar foto
El veler 'Tara', on es fa la investigació, al davant el port d'Amposta, a prop a la desembocadura del riu Ebre.

El 2013, una goleta de casc d'alumini anomenada Tara, tripulada per exploradors i científics, va completar un viatge homèric de tres anys pels oceans del món. Tancava el cens més important que existeix sobre el plàncton marí, un conjunt d'organismes diminuts que generen la meitat de l'oxigen de l'atmosfera. Però durant aquella expedició, els investigadors van pescar altres coses a banda de plàncton amb les seves xarxes: en tots els oceans hi van trobar també microplàstics, partícules mçes petites de cinc mil·límetres de diàmetre que poden transportar microbis a llargues distàncies i fins i tot entrar en la cadena alimentària.

“Sabem que a certes regions del Mediterrani hi ha tants microplàstics com plàncton”, explica a bord del veler la física Lisa Weiss, una dels 40 científics que participen ara en la nova missió de Tara. Els investigadors fan rotacions periòdiques, i així a cada moment només hi ha unes 14 persones a bord. Aquest any, el vaixell d'investigació francès recorre les costes d'Europa per prendre mostres de la contaminació a les desembocadures de deu rius principals: l'Elba, el Rin, el Tàmesi, el Sena, el Loira, el Garona, el Tajo, l'Ebre, el Roine i el Tíber. Europa, diuen els científics, és un dels tres continents que més embruta els seus mars. EL PAÍS ha estat convidat a pujar a bord durant la investigació que s'ha fet a l'Ebre.

Els microplàstics s'acumulen, com totes les escombraries, als cinc grans remolins oceànics on convergeixen els corrents: dos al Pacífic, dos a l'Atlàntic i un a l'Índic. Però aquestes partícules són tan diminutes que realment arriben a tot el planeta. S'han trobat microplàstics a la fossa de les Mariannes, a 11 quilòmetres de profunditat, a l'Everest, a vuit quilòmetres d'altitud, i ara se sospita que també n'hi ha a l'aire que respirem i en alguns aliments que ingerim.

Weiss és doctoranda a al centre de recerca francès CEFREM –dedicat a la investigació del Mediterrani– on el seu equip intenta quantificar el flux de microplàstics des de la terra fins al mar. Actualment, es creu que el 80% dels microplàstics presents a l'oceà venen directament dels rius, però això és “una estimació molt àmplia”, assegura. Falten dades concretes, per això ella i els seus companys fa setmanes que estan a bord del Tara, prenent mostres que els ajudin a determinar les dimensions i conseqüències del problema. La missió, batejada amb el nom de Tara Microplastics, és un projecte conjunt de la Fundació Tara, el CNRS (Centre national de la recherche scientifique) i el Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL, per les seves sigles en anglès). Hi participen desenes de centres d'investigació i patrocinadors d'institucions franceses i internacionals.

Una mostra presa en la desembocadura del ric Ebre per a la seva anàlisi. ampliar foto
Una mostra presa en la desembocadura del ric Ebre per a la seva anàlisi.

A les set del matí, els científics i la tripulació esmorzen plegats mentre les ones del Mediterrani els gronxen. Weiss, acostumada al balanceig, fa els seus exercicis de ioga matinals a la proa. Les veles estan recollides; la goleta de 36 metres d'eslora i 120 tones es troba ancorada davant del port de l'Ampolla, a escassos quilòmetres del Delta de l'Ebre. A les vuit, diversos investigadors pugen a una llanxa semirrígida armats amb ampolles, pots, mesuradors de salinitat i sofisticades xarxes de filtratge, necessàries per prendre mostres a l'estuari.

Microbis als microplàstics

Durant aquesta etapa de la missió, la química Soline Alligant, doctoranda al Laboratori d'aigua, medi ambient i sistemes urbans (Leesu, per les seves sigles en francès), a París, és l'encarregada de coordinar el treball de camp. “Estem prenent mostres de la superfície per capturar els microorganismes que viuen en aquestes aigües”, explica la científica mentre treu el cap a la vora de la llanxa per submergir a l'Ebre un cilindre de vuit litres. Tot seguit, llença al riu una de les xarxes de malla fina amb forma d'embut, que remolca durant diversos minuts, amb l'objectiu de filtrar volums molt superiors d'aigua i atrapar, aquest cop, tant els organismes com els plàstics que no es veuen a simple vista.

“Els microplàstics actuen com una bassa per als microorganismes. Després del tsunami del 2011 al Japó, es van trobar microorganismes endèmics de l'illa a la costa oest dels Estats Units, que havien arribat juntament amb els microplàstics”

Totes les mostres acaben en una nevera de platja, fresca per descoratjar l'activitat biològica a les aigües atrapades. Es processaran al veler per enviar-les a un laboratori de França, que determinarà els organismes que viuen suspesos a l'aigua i els que venen adherits a partícules de microplàstics. Amb aquesta informació, els científics sabran si els plàstics venen des de lluny, perquè poden portar bestioles que no es troben de manera natural al Delta.

“Els microplpàstics actuen com una bassa per a microorganismes. Després del tsunami del 2011 al Japó, es van trobar microorganismes endèmics de l'illa a la costa oest dels Estats Units, que havien arribat juntament amb els microplàstics”, explica Alligant. “Això pot tenir conseqüències ecològiques, perquè els plàstics de vegades transporten espècies invasores o patògens”. Durant una expedició prèvia al Mediterrani, Tara va trobar el bacteri causant del còlera, Vibrio cholerae, als microplàstics de la costa francesa.

Això preocupa especialment la toxicòloga Leila Meistertzheim, fundadora de l'empresa de desenvolupament sostenible Plastic@sea, l'única del sector privat que col·labora amb la missió de Tara. Després d'un ràpid àpat a bord de la goleta, amenitzat amb la guitarra del músic resident, ella torna a terra per passar la tarda d'agost recorrent la costa del Delta. A la platja, pren mostres de les escombraries acumulades: taps, embalatges, fibres, bosses amb excrement de gos encara dins i una gran quantitat de grànuls de plàstic. “Està bastant net en comparació amb el Sena”, comenta. Després es posa el banyador i entra al mar, i amb els peus va trepitjant i palpant fins que troba una cosa que hi va amarrar, fa un mes. És una petita gàbia amb cinc tipus de polímers plàstics, com el polietilè o el nylon. Meistertzheim fa temps que diposita gàbies idèntiques a tots els estuaris pels quals passarà la goleta Tara, sempre amb un mes d'antelació. Quan arriba el vaixell a les destinacions, les recull, per analitzar quins microorganismes han colonitzat la superfície de cada mostra. Amb aquest mètode pretén respondre, almenys de forma preliminar, a una bateria de preguntes: Creixen microbis capaços de degradar els plàstics? Augmenta la concentració de patògens a les mostres? Són específics els colons de cada polímer?

El viatge de les escombraries

A més, les gàbies també tanquen musclos, que els hi han col·locat els científics. Aquests filtradors naturals de l'aigua atrapen microplàstics involuntàriament al seu aparell digestiu, i per tant es poden disseccionar per obtenir un fidel inventari dels contaminants a cada riu. Per les seves investigacions, Meistertzheim sap que els invertebrats que ingereixen microplàstics sense voler, com els seus musclos captius, tenen trastorns immunològics, de creixement i reproductius. “No sabem si els microplàstics tenen un efecte directe sobre la salut humana”, confessa, “però sí que sabem que són un problema per als ecosistemes marins”. Per saber les conseqüències ecològiques amb més precisió, primer s'ha d'esbrinar on acaben els microplàstics que arrosseguen els rius al mar.

El vaixell d'investigació francès recorre les costes d'Europa per prendre mostres de la contaminació a les desembocadures de deu rius principals

Part d'aquest treball el duu a terme Alligant, un projecte amb una tesi que consisteix justament a predir la distribució final dels contaminants. Al mar, normalment només s'hi recull el plàstic flotant, però amb prou feines representa un 1% del total. Al riu, els científics poden observar quines partícules s'enfonsen i quines estan en suspensió, en funció de la seva pròpia densitat i de la salinitat de l'aigua –registrada pels científics cada vegada que en prenen una mostra–. Una altra pregunta crucial, que lamentablement és més difícil de respondre, és d'on venen els plàstics; al cap i a la fi, l'objectiu ideal seria acabar amb la contaminació des de l'origen.

“Abans pensàvem que els rius només transporten plàstics grans, i que només es degraden quan arriben al mar, i així es produeixen els microplàstics”, explica Meistertzheim després de la jornada de treball, quan els residents de la goleta ja es relaxen a la coberta i a les cabines. “Ara sabem que això no és veritat: el riu ja porta partícules de microplàstics que no provenen de la degradació. Al Tàmesi hi trobem un 66% de polímers que només estaven presents en forma de microplàstic”, relata la científica. Aquesta troballa indica que els anomenats microplàstics primaris –els que no provenen de la fracturació d'objectes més grans–, com fibres tèxtils, partícules exfoliants, o grànuls que serveixen de matèria primera per fabricar objectes en motlles, són per si sols una font important de contaminació.

Encara que els resultats de la missió no estaran disponibles fins a finals del 2019, els científics ja tenen una conclusió provisional: les solucions al problema de la contaminació del mar són a terra. Els abocaments urbans, la pluja que arrossega partícules per les carreteres i embornals fins als llacs i rius… tot acaba als oceans. Netejar el mar és una tasca inabastable, i gens eficient comparada amb el fet d'aturar el flux d'escombraries dels continents.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >