Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

El Síndic d’Aran: “Tenim una dependència massa alta del turisme”

Paco Boya, membre de l'executiva federal del PSOE, demana una nova normativa a Espanya per regular els lloguers turístics

Paco Boya, síndic d'Aran, a Barcelona.
Paco Boya, síndic d'Aran, a Barcelona.

Paco Boya (Les, Vall d'Aran, 1960) va assumir al juny el càrrec de síndic de la Vall d'Aran. Veterà dirigent socialista, ja va ser cap del govern aranès, el Consell General d'Aran, entre el 2007 i el 2011. També va ser diputat al Parlament i senador. És, juntament amb Núria Marín, un dels dos catalans a l'executiva federal del PSOE, i responsable de política de muntanya del partit.

Pregunta. La Vall d'Aran ha estat focus de l'atenció mediàtica durant els anys del procés pel mínim pes que hi té l'independentisme. Per què passa això?

Resposta. Hi ha molts motius que sumen. N'hi ha un, que és el component històric. L'Aran sempre ha estat lligat a la corona catalanoaragonesa o a la monarquia espanyola. Això ha deixat un pòsit històric que fa que les manifestacions polítiques, tant les de fa un segle com les de la democràcia, no hagin estat mai favorables a la independència. Tenir una identitat pròpia també ens ha situat en una òrbita diferent, i els partits independentistes no han tingut gaire afeccions. ERC a la Vall és totalment anecdòtica pel que fa a representació; Convergència Democràtica Aranesa (CDA) havia tingut pes però la deriva independentista tampoc l'ha afavorit. La societat a la Vall està formada una mica d'al·luvió, de gent vinguda d'arreu, és una societat molt plural. La reacció d'aquesta societat ha estat de defensa davant l'independentisme. I també hi ha una raó econòmica: el turisme que ve és d'arreu d'Espanya, també de França, però sobretot d'Espanya.

P. Que l'aranès sigui la llengua vehicular a les escoles de la Vall, i no el català, és un factor per a aquesta identitat desmarcada del nacionalisme català?

“Tenir una identitat pròpia també ens ha situat en una òrbita diferent, i els partits independentistes no han tingut gaire afeccions”

R. No crec que l'escola tingui un pes polític determinant, tampoc a Catalunya; això es diu però ho poso en dubte. Una altra cosa són els paradigmes socials; aquests paradigmes poden situar-se en la independència, en aquest país fantàstic, imaginari, on tot funcionarà millor. L'Aran no se'ls ha acabat de creure perquè amb la Generalitat hem tingut situacions de molta confrontació. Ens ha costat moltes vegades convèncer la Generalitat que l'Aran havia d'assolir el grau d'autonomia que correspongués a allò que havia tingut històricament.

Hi ha hagut situacions complexes. Per exemple, no hi ha sintonia entre el Consell i la Generalitat pel que fa a la llengua. L'aranès no compta ni com a mèrit ni com a puntuació complementària per a la gent que té coneixements d'aranès. No té cap sentit que el fet de tenir les titulacions en aranès, una llengua oficial de Catalunya, no sigui un mèrit. També insistim en el traspàs de les competències en mitjans de comunicació públics, les delegacions de Catalunya Ràdio i de TV3. I hem hagut de reiterar i reiterar que nosaltres a la llengua li diem aranès i no li diem occità. La Generalitat ha fet del nom una qüestió.

P. Vostè demana millores als accessos de Baqueira Beret i aposten per acollir els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. Mentrestant, la Generalitat ha hagut de rescatar la gran majoria d'estacions d'esquí de Catalunya. Són això inversions per a un sector que està condemnat a morir d'aquí a no gaire?

R. El canvi climàtic és un repte, però de moment veiem que les innivacions a l'Aran són abundants. L'esquí, més que el canvi climàtic, afronta l'envelliment de la gent que el practica. Baixa la taxa de nous esquiadors perquè els gustos de la gent jove estan canviant.

P. D'aquí a 50 anys, la neu serà abundant? Han calculat quant de temps li queda a l'economia vinculada a l'esquí?

R. D'aquí a 50 anys segur que no. El que hem de fer és conduir les estacions amb una idea en què la muntanya ha de trobar altres formes d'esbarjo. Les estacions han d'anar reciclant tot allò que ofereixen a l'hivern i anar augmentant les propostes d'estiu. L'Aran ha de fer un pla estratègic per veure quins són els nostres objectius per al 2030. Ens hem de plantejar les claus de futur per als territoris de muntanya. L'Aran pot ser modèlic en aquest sentit perquè es dinàmic, pel seu autogovern. Cal retenir el nostre talent, aprofitar bé els nostres recursos, cuidar l'equilibri natural. Se'ns ha d'identificar per salut i benestar, que l'Aran sigui capaç d'oferir un atractiu de salut per als que necessiten fugir de la ciutat. També ens hem convertit en un referent en l'esport. Tenim un calendari de curses internacionals de muntanya, de ciclisme de muntanya, tenim un centre de tecnificació de l'esquí, tenim una veta oberta en medicina de l'esport.

“Ens ha costat convèncer la Generalitat que l’Aran havia d’assolir el grau d’autonomia que havia tingut històricament”

P. Tot això compensaria a temps una hipotètica pèrdua del negoci depenent de l'esquí?

R. La conversió s'ha de fer, i tenim un cert termini, no sé si gaire llarg, però el tenim. El problema és que tenim una dependència massa alta del turisme. Per això cal retenir el talent, i això és vàlid per a tots els territoris de muntanya d'Espanya. Per això cal fixar la presència de les universitats al territori i la definició de plans estratègics amb uns objectius econòmics i de recursos, com fan a Suïssa i a Àustria per definir uns sectors específics.

P. Quin model a Europa té vostè al cap?

R. El model de Chamonix (França) ens agrada molt, i allà és més important el turisme d'estiu que el d'hivern. Els Alps tenen 60 milions de turistes, i 40 milions són a l'estiu.

P. Però a Chamonix gairebé no s'hi deixa construir més...

R. És veritat, i aquí també hem de fer una reflexió, però l'urbanisme no és l'única peça clau. Cal retenir talent. Per exemple, tenim una empresa d'uns joves aranesos que han dissenyat a la Vall uns mesuradors de crescudes dels rius. I al meu poble, Les, dos joves hi han instal·lat el seu estudi d'arquitectura. Hi ha un potencial enorme en l'àmbit de la gastronomia i de la producció d'aliments de muntanya.

“Tenir una autopista no és garantia de res”

P. És partidari de convertir en autovia la carretera N-230, entre Lleida i la frontera francesa a la Vall d'Aran, com havia plantejat el Govern central?

R. He enviat una carta fa poc al ministre de Foment [José Luis Ábalos] perquè nosaltres no necessitem una autovia a la Vall d'Aran. Creiem que seria lògic que l'autovia A-14 arribi a Benabarri, i d'allà en amunt que hi hagi ampliacions a tres carrils en algunes zones, pel trànsit perillós de camions.

P. Vostè ha defensat la necessitat de connectar el món urbà i les zones rurals. Una autovia no seria una decisió en aquest sentit?

R. Tenir una autopista no és garantia de res, hi ha zones on ha servit perquè la gent marxés. L'Aran no pot ser una zona de pas, ha de ser una zona per anar-hi. El transport pesant ens està posant en una tessitura molt complicada: ser una reserva de biodiversitat, com vol Europa, i al mateix temps tenir una carretera amb 600 camions al dia; les dues coses no són compatibles.

“Caldria una norma estatal sobre pisos turístics”

Pregunta. A la Vall d'Aran, com a la Cerdanya, més de la meitat dels habitatges són segones residències. Ocasiona això problemes de gentrificació, o dificulta atraure aquest talent de què vostè parla?

Resposta. L'habitatge és un dels problemes més greus que tenim. Tenim els lloguers més alts de Catalunya. Això provoca una certa gentrificació, els treballadors que necessitem per als nostres hotels no troben enlloc on viure. Tampoc podem emancipar els joves. El problema és que alguns són propietaris de segones residències amb la perspectiva de col·locar-ho com a habitatge turístic. Hem de trobar una solució als habitatges turístics, una normativa que acoti l'ús a un tipus d'habitatge amb unes determinades condicions. És una activitat molt lucrativa, caldria una normativa molt clara a tot l'Estat, i que els municipis la puguin acabar d'afinar. Ens estem carregant un dret bàsic, perquè l'habitatge al final és un producte especulatiu pur. També hem de tenir present que l'urbanisme no pot servir només a una idea bucòlica, ha de ser útil per a la gent del país. Moltes vegades ens hem enlluernat amb el país del conte de fades on tot ha de ser pedra i teuladetes. Això ho hem de superar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >