Selecciona Edició
Connecta’t

Els veïns de Barcelona es resisteixen a marxar de la ciutat

Un 72% dels barcelonins que l'any passat van canviar de domicili es van traslladar a un habitatge de la capital

Un camió de mudances, divendres a Barcelona.
Un camió de mudances, divendres a Barcelona.

Un total de 92.410 barcelonins van canviar de pis l'any passat, una xifra un 7,6% superior a la de l'any anterior. Malgrat la crisi habitacional que pateix la ciutat, hi ha una alta taxa d'autocontenció, un indicador que mesura el percentatge de persones que quan canvien de domicili es queden a la ciutat. El 2018 va ser d’un 72,2%. Són dades de la lectura del padró municipal a 1 de gener del 2019. Comparat amb altres ciutats metropolitanes, la població de Barcelona que canvia d'habitatge al mateix municipi és un 10% superior. De mitjana, la taxa d'autocontenció metropolitana va ser del 62%, segons les dades del 2017.

La presidenta de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge, Carme Trilla, va apuntar en presentar la seva última memòria anual que, malgrat l'elevada taxa de contenció, s'observa una lleugera disminució des del 2013, quan va assolir el percentatge més alt, un 77,6%. Una tendència que coincideix amb l'augment de preu dels lloguers i que caldrà continuar analitzant, va considerar. Però si mirem enrere, la ciutat havia tingut taxes de retenció de veïns molt inferiors, que no arribaven al 65%, coincidint amb els anys del boom immobiliari, quan el parc residencial va créixer a tot arreu.

La catedràtica de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, Isabel Pujadas, explica que les elevades taxes d'autocontenció residencial són habituals a les grans ciutats, perquè l'oferta d'habitatge o feina és més gran que als municipis perifèrics, més petits. “És un fenomen que passa sempre, la preferència són els barris pròxims i coneguts i, en canvi, es produeixen pocs canvis de domicili entre eixos, d'una punta a l’altra de la ciutat”. Per tant, és probable que un veí del districte de Sant Martí es traslladi a Sant Andreu, en un extrem de Barcelona, o de Sants a les Corts, a l’altre extrem. En canvi, és molt poc freqüent que un veí de Nou Barris vagi al Poble Sec. “Hi ha uns espais que són els primers referents, i fins i tot quan allà no hi ha oferta que s'adeqüi a les necessitats i surt de la ciutat cap a la perifèria, es manté el criteri de proximitat”, assenyala la catedràtica.

De fet, les xifres del padró ho confirmen, perquè el 49% dels barcelonins que van canviar d'habitatge el 2018 es van quedar al mateix districte. Les zones que tenen més capacitat per retenir veïns són Nou Barris (57,6%) i Sarrià-Sant Gervasi (55,3%), dos districtes situats als extrems de la renda familiar disponible. Per contra, els districtes que més percentatge de veïns van perdre van ser Gràcia (37,5%) i les Corts (39,8%).

La responsable del Departament d'Estadística i Difusió de Dades de l'Ajuntament, María Jesús Calvo, alerta que els canvis de domicili no es poden atribuir només al mercat de l'habitatge o vincular-se a una expulsió de veïns del centre a la perifèria. “Cal veure una foto global, de mercat de l'habitatge però també de feina, de transport, d’ubicació de centres educatius... Tenim veïns de Gràcia que marxen fora, però també d'Horta que es muden a Sant Andreu... I mentre hi ha persones que marxen de Barcelona, n’hi ha d’altres que s'instal·len a la ciutat, perquè un 15% dels nous empadronats provenen de municipis de l'entorn”, sosté Calvo. “És cert que Barcelona expulsa població, però la ciutat també n'atreu”, resumeix la tècnica municipal, que conclou: “És difícil parlar d'un únic perfil”.

L'investigador del Centre d'Estudis Demogràfics i professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Antonio López Gay, coincideix que no es pot afirmar que les persones que surten de la ciutat “són expulsades, perquè hi ha una gran varietat d'estratègies residencials”. Però sí que li crida l'atenció el perfil dels barcelonins que travessen la frontera municipal: “Entre la població de nacionalitat espanyola es produeixen sobretot cap als més propers (Cornellà, l'Hospitalet, Santa Coloma, Sant Adrià), quan en les grans migracions entorn de l'any 2000 les destinacions més comuns eren a distàncies intermèdies: Mollet, Granollers, Sant Vicenç, Sant Celoni”.

El risc de l’empobriment de la perifèria

Un altre dels fenòmens que estudia Antonio López Gay és la irrupció d'un perfil d'immigrants qualificats que venen a estudiar o que ja tenen estudis superiors. Aquests nous residents han tensat el mercat immobiliari d’alguns barris on els perjudicats són la població local, obligada a marxar perquè no es pot permetre l'augment del preu de l'habitatge.

El cas que ha estudiat és el de Sant Antoni. “Els que més surten del barri són els veïns amb pocs estudis, que marxen cap a altres municipis, mentre que els que tenen estudis es muden a altres barris. Els rics, doncs, es queden més sovint a la ciutat mentre que la població més vulnerable no pot afrontar aquest mercat i ha de marxar de la ciutat”, explica l'investigador. Matisa que és un fenomen incipient, tot i que caldrà continuar controlant-lo, i hi posa nom: “La suburbanització de la pobresa, si la perifèria s'empobreix”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >