Selecciona Edició
Connecta’t

Un lloc on no passa mai res

La primera sèrie d'Antonio Mercero, estrenada el 1971, més que apologia del règim era costumbrisme neorealista pur

Fotograma de la sèrie 'Crónicas de un pueblo' amb el mestre, don Antonio, interpretat per Emilio Rodríguez, envoltat dels seus alumnes.
Fotograma de la sèrie 'Crónicas de un pueblo' amb el mestre, don Antonio, interpretat per Emilio Rodríguez, envoltat dels seus alumnes.

A començaments dels anys setanta hi havia dos dies a la setmana en què a casa ens saltàvem la recomanació de la Cleo, el Teté, la Maripí, el Pelusín, la Coletas i el Cuquín, la Familia Telerín, d’anar-se’n al llit a les nou, quan començava la programació per a adults: els divendres, per veure Un, dos, tres, el clàssic de Narciso Ibáñez Serrador, i els diumenges (encara que al cap de poc temps va passar als dijous) per veure Crónicas de un pueblo, la primera sèrie d’Antonio Mercero, creador d’altres produccions mítiques com Verano azul i Farmacia de guardia i drames com la multipremiada i angoixant La cabina, protagonitzada per un superb José Luis López Vázquez.

Crónicas de un pueblo va néixer el 1971 després de la idea del subsecretari de la Presidència de Franco, Luis Carrero Blanco, de difondre a l’única televisió de llavors, les normes i la ideologia del règim que ja començava a acabar-se. Es va estrenar el 18 de juliol i va estar en antena fins al 14 de febrer del 1974. Però el tamís del gran Mercero va aconseguir que la vida exemplar de Puebla del Rey Sancho, un lloc fictici que en realitat era la localitat madrilenya de Santorcaz, es convertís en un exercici de costumisme neorealista que parlava d’una vida senzilla, sense luxes, però sense mancances, a còpia de bons guions —firmats per Juan Farias, Juan Alarcón i Mercero—, bons actors i grans dosis d’humor. Una sèrie amb la qual molts espanyols es van identificar i van seguir amb passió.

Uns escolars exemplars

1. Any d’estrena i origen. 1971, Espanya.

2. Actor / actriu protagonista. Fernando Cebrián, Emilio Rodríguez, Jesús Guzmán, María Nevado, Francisco Vidal i Paco Marsó, entre molts altres.

3. Edat quan la miraves i amb qui. Nou anys, amb els meus pares i les meves dues germanes.

4. La millor escena. Qualsevol de l’escola entre mestre i alumnes, entremaliats però sempre exemplars.

5. Sèrie que mires ara. La casa de papel.

Els sopars s’avançaven cada diumenge per veure, en blanc i negre, el dia a dia i els problemes quotidians dels habitants d’aquest poble: l’alcalde, el capellà, el cap de la Guàrdia Civil, el mestre, l’agutzil, el carter, el conductor d’autobús, l’escombriaire, l’apotecària i els nens de l’escola (presents a gairebé tots els embolics de la sèrie). Tots entraven a les llars espanyoles a través d’una sintonia de capçalera més popular, si és possible, que la sèrie.

En els episodis de Crónicas de un pueblo no hi passava res (tampoc a El secreto de Puente Viejo, la sèrie d’Antena 3 convertida, amb els seus 2.143 capítols, en la més duradora de la televisió a Espanya). Només hi passava la vida de manera lenta i plàcida, cosa que contrastava amb el ja embrionari bullici de les grans ciutats, on havien emigrat molts dels espanyols a la recerca d’una vida millor. A Puebla del Rey Sancho no hi havia forces repressores, mestres que creien que les lletres entren a bastonades, ni capellans que amenaçaven amb l’infern els mals cristians. Vist ara, en la sèrie brillaven els guions simplistes i el bonisme, malgrat que tot destil·lava grans dosis de masclisme, un reflex fidel de l’Espanya dels setanta on triomfava La tonta del bote, de Juan de Orduña, on Lina Morgan rebia mastegots i insults de tothom. Això no impedeix que TVE l’emeti cada any a Cine de barrio sense que ningú protesti per tanta violència acumulada.

A tots ens agradava veure el Braulio (Jesús Guzmán), el loquaç i trempat carter, llançant les cartes des de la bicicleta o discutir, per després reconciliar-se, amb el Dionisio (Rafael Hernández), el conductor de l’autobús, i el Camilo (Xan das Bolas), el pastor, escombriaire i filòsof del poble.

Als meus pares els transportava al Villapalacios que van deixar el 1959

Però el que als meus pares els agradava de debò era que la sèrie els transportava a Villapalacios, el poble d’Albacete que havien abandonat, acabats de casar, a finals dels cinquanta, camí de Múrcia i després de Barcelona. A aquest lloc, ni manxec ni murcià, hi tornaven una vegada a l’any, a l’estiu, atrets per l’imant de la família i l’enyorança. Primer en un viatge interminable en trens atapeïts de gent. Després, en un Seat 124 en què la meva mare feia un puzle on encaixava les maletes atapeïdes de roba mentre el meu pare renegava: “Jo amb uns pantalons, una camisa i un parell de mudes, en tinc prou”. Un llarg viatge que completaven en dues etapes, després de fer nit a València, a casa d’uns oncles, i que els servia per retrobar-se amb els seus i sentir que el rellotge retrocedia als anys anteriors a la seva marxa.

Al poble, les meves germanes i jo vam descobrir la llibertat. Allà es podia caminar pel mig del carrer, entrar a les cases perquè les portes sempre eren obertes i jugar i rondar fins a altes hores de la nit, passant dels telerines, entre altres coses, perquè abans i ara els habitants de Villapalacios, a la nit, més que mirar la tele prefereixen “prendre la fresca” a la porta de casa i comentar la jornada amb els veïns. Tampoc no ens podíem perdre perquè tothom sabia qui eren els nostres pares. I si no ho sabien, ho endevinaven per la pinta: “Ets clavat als Chavales”. Una de les coses que més ens divertia era anar a buscar aigua a la pica portant un carro amb quatre gerres, ja que l’aigua no es va instal·lar a les cases fins a mitjans dels setanta. El que menys, haver de fer les necessitats a la quadra i jugar-nos el tipus enmig de les gallines que, àvides de menjar, amenaçaven de picotejar-nos el cul.

A l’hora de tornar la meva mare feia un petit miracle. Al maleter on no hi cabia ni una agulla, hi encaixava un parell de garrafes d’oli, xoriços i botifarrons de la matança, coques de llard i algun meló que per Nadal servia per postres. “Encara és del poble”, deia amb orgull.

Fa 20 anys que ells ja no hi són, però les meves germanes i jo continuem anant a Villapalacios any rere any. I no una, sinó totes les vegades que podem, perquè el nostre poble, on com a Puebla del Rey Sancho no hi passa gairebé res, és l’únic lloc del món on deixem de ser el periodista, la metgessa i la psicòloga per ser els nets de la Hilaria i de la Basilisa. Fa tot just uns dies, mentre passejava per un dels carrers del poble, una dona em va preguntar: “Tu ets el fill del Tomás i la Rosario, oi? Que llest que era el teu pare i que guapa la teva mare”. La vida!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ