Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Tot esperant la sentència

Fins ara el moviment independentista català ha estat capaç d’organitzar mobilitzacions pacífiques, cíviques i massives, però no “permanents”

Els Mossos desmunten l'acampada a Sant Jaume, el setembre del 2018.
Els Mossos desmunten l'acampada a Sant Jaume, el setembre del 2018.

Si descomptem la petita fracció que anhela un escarment sense pal·liatius per als líders independentistes presos, el gruix de la societat catalana espera la sentència de l’1-O amb una angoixa continguda. La pregunta clau és si al jutge Marchena i als seus col·legues se’ls anirà la mà amb una sentència de màxims que només servirà per empitjorar el conflicte o si s'imposarà el sentit comú i una resolució matisada contribuirà a tornar l’enfrontament als raïls polítics dels quals mai no va haver de sortir.

Paradoxalment, una part important de l’independentisme català desitja que succeeixi la primera opció. Només una sentència especialment dura pot galvanitzar de nou unes bases independentistes que estan una mica desorientades: sense lideratge clar, sense unitat estratègica, sense full de ruta. I això després d’una sèrie de tres eleccions en les quals no es va aconseguir igualar la marca dels dos milions de vots del 21-D del 2017 ni es van aconseguir dos grans objectius estratègics plantejats (aconseguir l’alcaldia de Barcelona i depassar el cinquanta per cent dels vots a les europees).

La idea de la “resposta sostinguda” també ha circulat en l’entorn d’ERC

Dins de la confusió independentista s’obre pas una idea que diferents portaveus han anat exposant al llarg de l’estiu. En una entrevista al programa FAQS de TV3 emesa el 13 de juliol, el líder de JxCat i de la Crida, Jordi Sánchez, va defensar que “hem de ser capaços d’aturar el país i sortir al carrer, sense trencar ni un vidre ni cremar ni un pneumàtic, a protestar indefinidament”. En una entrevista publicada al diari Ara el 27 de juliol Sànchez va descartar allò d’“aturar el país” i va centrar la seva aposta en una mobilització “permanent i sostinguda”; segons ell “genera més suport i projecció sortir al carrer i plantar-se durant dies que una vaga general”. El 8 d’agost el diputat de la CUP, Carles Riera, va fer una crida des de la cadena SER a una resposta sostinguda” al carrer com a condició per aconseguir una “agenda de ruptura democràtica amb l'Estat”.

La idea de la “resposta sostinguda” també ha circulat en l’entorn d’ERC. El mateix dia que l’Ara entrevistava Sànchez, la revista El Temps va entrevistar Joan Puigcercós, exsecretari general i expresident del partit republicà. A la pregunta de quina hauria de ser la reacció davant de la sentència, Puigcercós va parlar d’una resposta “sostenible en el temps”. A partir d’aquest moment, el diàleg entre Puigcercós i el periodista resulta instructiu. Pregunta: “Això significa una vaga indefinida?” Resposta: “No”. Pregunta: “Llavors què vol dir?”. Resposta: “No sé si ha de ser un dia, dos, tres... Això ho decidiran les entitats”. Pregunta (insistent): “Seria capaç de concretar una mica més la ‘resposta sostinguda’? Resposta (tangencial): “Sostinguda vol dir que la resposta ha de tenir molta gent i que la gent ha de tenir molt clar el que està fent”. (En un tuit posterior, sense entrevistadors preguntaires, Joan Tardà va reclamar “mobilitzacions pacífiques, cíviques, permanents i massives”.)

Les dues convocatòries de vagues generals “independentistes” s’han saldat amb sengles fracassos

Fins ara el moviment independentista català ha estat capaç d’organitzar mobilitzacions pacífiques, cíviques i massives, però no “permanents”. Després de la Diada del 2018 alguns manifestants van decidir acampar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i quedar-se fins que el govern de la Generalitat complís el “mandat” de l’1-O. Al·legant motius de seguretat, el matí del 26 de setembre els Mossos van desmuntar el campament, format essencialment per tendes buides. En veure les dificultats per reclutar un nombre significatiu de persones disposades a pernoctar de manera continuada al carrer, el següent intent de mobilització permanent es va definir d’entrada amb un horari diürn delimitat de 9 a 21 h. Es tractava concentrar-se diàriament davant l’edifici de la Generalitat a partir del 4 de febrer, coincidint amb l'inici del judici. La iniciativa va durar el que va durar.

Amb les mobilitzacions permanents succeeix el mateix que amb les vagues generals. Una cosa és desitjar-les –el 2013 Junqueras ja va suggerir que els independentistes podrien aturar l’economia catalana durant una setmana– i fins i tot convocar-les formalment, i una altra és que tinguin èxit. Les dues convocatòries de vagues generals “independentistes” (8 de novembre del 2017 i 21 de febrer del 2019) s’han saldat amb sengles fracassos. En lloc de flirtejar amb exigents mobilitzacions que potser no estiguin a l’abast i l’efectivitat de les quals per a la mateixa causa independentista seria en qualsevol cas dubtosa, els líders independentistes haurien de treballar en una resposta a la sentència que no torni a sobrevalorar les seves forces i, sobretot, que ajudi tan com sigui possible a canalitzar políticament el conflicte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ