Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Tot ballant al so dels vuitanta

The Human League van evocar la seva dècada daurada a Sant Feliu de Guíxols

El concert de The Human League a Porta Ferrada.
El concert de The Human League a Porta Ferrada.

Va ser una festa. No és que hi hagués gaire públic, potser mitja entrada a l’Espai Port del festival Porta Ferrada, però qui hi va ser va anar a passar-s’ho bé, a recordar els vuitanta sense embuts i a ballar. I ja se sap que quan ballen els que van deixar la joventut fa dècades no hi ha demà que valgui, un públic gairebé tan agraït i entregat com el de “heavy”. La qüestió és que a la tercera peça, “Heart Like A Wild”, els laterals de la platea ja eren plens de públic que havia abandonat les cadires, i que s’havien situat allà per no molestar els qui van seguir a les cadires, detall de provectes. Mentrestant, a escena, una banda que viu del record sense justificar-se, evocava una època en què el pop es va envoltar de sintetitzadors i els músics es van vestir com si no existís sentit del ridícul. Una època feliç, sens dubte, en especial si llavors s’era jove.

L’escenari ja era d’època, tot blanc, amb una bateria electrònica i suports subjectant sintetitzadors, ni baix ni guitarres. Això es va deixar de veure al Sónar fa anys, però la coherència encadena les arrels. Phil Oakey ja no es posa al disparador amb aquells serrells llisos i des de fa temps evoca el més auster Doctor Manhattan de Watchmen, mentre manté la veu en forma degudament equalitzada. Els seus dos acompanyants, Joanne Catherall i Susan Ann Sulley, van arriscar més amb el vestuari, en especial amb l’últim modelet, mantenint també la màxima que un artista a escena no pot semblar una persona normal. Com hem dit, tot molt d’època, amb les pantalles de vídeo, escarransides, oferint imatges de “comecocos” i altres jocs neodigitals de llavors. Molta nostàlgia i somriures a platea, i un “recordes?” sobrevolant-ho tot en silenci, per sobre de les cançons.

I aquestes, les cançons, van ser els que el públic era a punt de sentir, èxits com “Love Action”, “The Lebanon”, “(Keep Feeling) Fascination, Mirror Man” i, evidentment, “Don’t You Want Me”, iniciada en presa instrumental perquè Oakey es pogués posar l’últim vestit de la nit. Mentrestant, Oakey, pel que sembla afligit del ball de Sant Vito, es va passar el concert caminant ràpid per l’escenari, enquestador perseguint respostes, almirall que recorre inquiet la seva nau de babord a estribord i de proa a popa. Cansava veure’l, i contrastava la poca elegància dels seus moviments precipitats amb l’estilisme que volia imposar amb els seus vestits d’aire retrofuturista. Però com que implícitament s’escoltava “nosaltres ja vam inventar la pólvora i només venim a explicar com érem”, veure’ls haver arribat fins avui i comprovar que el temps no els ha abonyegat més que a ningú dels que hi eren presents, va flotar aquell aire de complicitat que pot amb tot. Al cap i a la fi, era una nit de festa, per què fer-se més preguntes de les necessàries?, per què no ballar?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ