_
_
_
_
_
La sèrie de la meva vida | 'V'
Crónica
Texto informativo con interpretación

Els Visitants encara són aquí

Més que una al·legoria de les dictadures, ‘V’ va ser una gran sèrie d'aventures

Dani Cordero
Els protagonistes de la sèrie 'V'.
Els protagonistes de la sèrie 'V'.

Quan van començar a emetre V, Invasión extraterrestre, jo amb prou feines tenia idea de la dictadura de Franco, un personatge a qui llavors devia imaginar penant en el trosset d’infern que li havia reservat la Història. Així que ja em perdonareu, però no vaig entendre mai aquella sèrie com una al·legoria dels totalitarismes, no vaig ser capaç de detectar-hi cap defensa (ni derrota) del bon periodisme o una crítica al sostre de vidre, trencat sobretot en el bàndol dels dolents. Per a mi allò era una reconfortant sèrie d’aventures, raó més que suficient per arribar puntual al sofà que vaig compartir cada dissabte amb un dels meus germans. Des d’aquella còmoda posició vam donar la benvinguda a les 31 naus espacials que, de cop i volta, sense avisar, van aparèixer sobre tantes capitals del món i al nostre menjador.

Després, entre setmana, compartiria amb els amics de classe això o allò altre del capítol setmanal, sovint just abans de tornar a les classes de la tarda, en un ambient en què es barrejaven les olors de cuir i de goma de calçat amb la del menjar que arribava d’una rebotiga. Era el que anomenàvem el Zapatero, on dues persones grans ens servien llaminadures que venien a pela amb els dits ennegrits i davantals de cuir mentre nosaltres aprofitàvem per fer un cop d’ull a les revistes que hi havia a la venda pinçades sobre uns cordills. En aquell aparador no hi van faltar mai la SuperPop o la TeleIndiscreta de torn, que a les portades tenien personatges d’aquella sèrie de TVE1 com a reclam. Ni el Donovan ni la Juliet, estàndards de la bona causa de la sèrie, ni la Diana ni la Lydia, les dolentes, van faltar en els adhesius que regalaven anb aquells números. V era molt més del que s’emetia per televisió.

L’ensurt de la llengua bífida

1. Any d'estrena i origen. El 1983, als Estats Units. A Espanya va arribar el 1985.

2. Actor/actriu protagonista. Marc Singer (Mike Donovan) i Jane Badler (Diana).

3. Edat que tenies quan la miraves i amb qui la miraves. Tenia 10 anys quan vaig començar a veure-la i la vaig compartir amb el meu germà Óscar.

4. La millor escena que recordes. No sé si és la millor, però sí una que no he oblidat: el naixement de l'Elizabeth, un nadó que semblava molt normal fins que va mostrar la seva llengua bífida al quiròfan.

5. Quina sèrie mires ara. La tercera temporada d'El cuento de la criada.

M’ofendria que no coneguéssiu l’argument de la sèrie de la meva vida, però per si de cas: una colla d’alienígenes –llangardaixos, per ser més exactes, amb una cuirassa que els fa assemblar-se als humans– es presenta per sorpresa a la Terra. Quan arriben asseguren que només els interessa un producte químic per portar-lo al seu planeta, però la veritat és que el que de debò volen són l’aigua i la carn humana. Són capaços de convertir la manera de pensar i d’actuar dels humans amb unes màquines conversores i tenen els governs de tot el món de part seva. Només un grup selecte de ciutadans (liderats per un reporter, una científica, un advocat, un guaperes, i un delinqüent comú) estan disposats a jugar-se la vida contra la invasió i el pensament únic. Són la Resistència.

La història ens va regalar una seqüència que bé podria formar part de la memòria televisiva dels últims del baby boom, com l’explosió del Challenger o la fletxa de Rebollo en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. És l’escena en què la dolenta de la Diana s’empassava un ratolí marró de dimensions considerables. I això que la producció de la sèrie no era per tirar coets: aquell tall amb què l’actriu és substituïda per una màscara de goma amb una boca increïblement immensa per on engoleix el rosegador. Però la seva emissió, a més de desentranyar la trama de V, va marcar una època i es va convertir en el símbol de la sèrie, tot i el fàstic que va causar a molts.

A mi, ni aquella imatge ni aquells dits del sabater amb les meves llaminadures –alguna en forma de rata sí que va caure– em van generar tant de fàstic com el que arribaria després. Ja era la segona temporada i, entre tanta ocupació extraterrestre, s’havien produït algunes incursions entre humans i alienígenes. I resulta que amb tantes arrambades la Robin es va quedar prenyada (no sé si jo llavors podia endevinar com). El missatge tenia bones intencions: mestissatge interplanetari. Fins que va arribar l’hora del part. Va sortir una criatura i tot era felicitat. “És una nena. És preciosa!”, clamava la científica que feia de doctora. Fins que de la boca d’aquell nadó –també una mica cautxutat– va aparèixer una llengua bífida insòlita i van començar els crits al quiròfan i al menjador de casa. Ni el monstre que va sortir uns instants després del ventre de la mare –bessons– va ser més xocant. I així va acabar el capítol.

La sèrie ens va regalar una escena per sempre, la Diana empassant-se un ratolí

Al cap d’una setmana tornaria a la cita dels dissabtes a les 19.00. Continuava sense poder-me perdre els herois de la Resistència i suposo que observava amb un càndid somriure el paper del Willie, l’entranyable visitant –el recordo com el més pocatraça de tots– que s’havia sumat als salvadors del món lliure. Em captivaven els moviments imperfectes d’aquelles naus espacials disparant ràfegues làser en direccions il·lògiques i intentava retenir qualsevol escena que transcorregués dins d’una nau espacial fixant-me en tots els detalls. Pensava que m’estaven avançant el futur.

No recordava com acabava la sèrie, si havien guanyat els bons o els dolents. Llegeixo a la Viquipèdia que la producció va finalitzar per sorpresa, sense resoldre una qüestió que semblava clau. No tinc cap dubte que els Visitants encara són aquí.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Dani Cordero
Dani Cordero es redactor de economía en EL PAÍS, responsable del área de industria y automoción. Licenciado en Periodismo por la Universitat Ramon Llull, ha trabajado para distintos medios de comunicación como Expansión, El Mundo y Ara, entre otros, siempre desde Barcelona.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_