Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Festivals estivals de música

Cal ajudar aquests esdeveniments i, com ha passat amb el de Bayreuth, cal tendir a objectivar-ne i institucionalitzar-ne la gestió

'La Traviata', al Festival de Peralada.
'La Traviata', al Festival de Peralada. EP

Sondra Radvanovsky cantarà per Montserrat Caballé dissabte, 17 d’agost, a l’església del Convent del Carme de Peralada, 250 entrades, esgotades (Catalunya Música gravarà el recital per retransmetre’l posteriorment). Contractada pel Festival Castell de Peralada, Radvanovsky és la soprano més estimada pel Liceu en aquesta dècada. L’hem vist fent Aida, Norma, Tosca, Poliuto, Luisa Miller aquest any, i l’any passat a Andrea Chénier: el seu bis de l’ària La mamma morta (accessible a YouTube) us explicarà millor que jo per què la gent està fascinada per aquesta dona. Domina el legato, sostenint les vocals gairebé sense deixar que les consonants li interrompin la línia de la veu. Aquest any n’ha fet cinquanta i, conscient que la veu no li durarà vint anys més, ho dona tot en cada actuació. Però el seu art romandrà, com el de Caballé, reina del trànsit del pianissimo al forte i de tornada al pianissimo. L’homenatge és ben merescut i Oriol Aguilà, director del festival, ho ha sabut veure.

El Festival Castell de Peralada és un esdeveniment social i (també) musical considerable. Amb un pressupost d’uns cinc milions d’euros remou l’estiu empordanès. Aquest any ens ha portat una Traviata meritòria i improbable, ben cantada per Ekaterina Bakanova, una actriu formidable. La producció de Paco Azorín s’ha entestat a presentar la pobra Violetta Valéry com una dona empoderada (barbarisme, americanòfil sense voler, d’empowered), una cosa així com caracteritzar la valquíria Brünnhilde de geisha. Tampoc hi han ajudat les retallades de la producció: van desaparèixer els sofàs i els pobres cantants s’arrossegaven per terra mentre els seus esperits es despenjaven per les parets.

Els festivals estivals de música (f-estivals) són de dos tipus: els que tenen teatre i els que es fan a l’aire lliure. D’entre els primers, en destaco tres: Bayreuth (23 milions d’euros de pressupost) és un engranatge perfecte de l’estratègia cultural alemanya. Tot el país hi col·labora, les seves institucions –el Govern federal, el Land de Baviera, l’Ajuntament de Bayreuth–, la seva societat d’amics –per tenir entrades, cal ser-ne membre–, i el gestiona professionalment una societat mercantil. La cancellera Merkel hi va gairebé cada any. És un federalisme cooperatiu que aquí només podem envejar. Aquests darrers anys, Die Meistersinger von Nürnberg, producció de Barrie Kosky i direcció musical de Philippe Jordan, han ofert el millor de la vella i bona idea de la redempció per l’art: el final, amb Hans Sachs-Richard Wagner acomiadant la seva música per a l’eternitat, és memorable. A l’altre extrem hi ha Glyndebourne (31 milions), amb els seus entreactes interminables i el seu codi indumentari idiosincràtic. Enmig, Salzburg, el més ric (63 milions), ofereix de tot i força i no hi ha res dolent.

Dels festivals a l’aire lliure, l’Arena de Verona (44 milions) és dues vegades un circ, un espectacle. Més proper al nostre entorn geogràfic i cultural és el respectat festival d’Aix-en-Provence (23 milions), que es beneficia, com Bayreuth, de fer-se en una ciutat que funciona molt bé per si mateixa, i no en un camp de golf amb casino inclòs. Peralada hauria de créixer arrelant-se a les ciutats properes, com Figueres i Girona, ciutats extraordinàries. Després l’Escala ofereix les ruïnes, gregues i romanes a la vegada, d’Empúries. I també hi ha la costa, sempre d’un blau intens que no és el de Barcelona.

El festival continua a càrrec de la família Mateu, epítom de la historia de l’alta burgesia catalana del segle XX: Miguel Mateu i Pla (1898-1972), fill del fabricant de l’automòbil Hispano-Suiza i comprador del Castell, va fugir de Barcelona l’estiu del 1936 –gairebé el maten–, i va tornar a la ciutat el dia que la van ocupar els guanyadors de la Guerra, entre els quals es comptava, el 26 de gener del 1939. El 27 ja n’era l’alcalde. Després va presidir l’actual CaixaBank. Els seus hereus van saber encendre el castell dos cops, amb un casino primer i amb el festival després. La història continua, però no s'ha de pretendre guanyar l’amo del croupier, que així és el joc social. L’any que ve Radvanovsky tornarà a Peralada per cantar Aida. Cal ajudar els festivals de música i, com ha passat amb el de Bayreuth, cal tendir a objectivar-ne i institucionalitzar-ne la gestió. Els seus organitzadors s’han d’aferrar al millor de l’aire lliure, el jardí del castell, amb uns arbres centenaris magnífics. El problema és que l’únic lloc on es pot anar després del concert és un casino. Facin joc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >