_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Tàctica i estratègia per un futur compartit

Les institucions creades sota el paradigma capitalista han quedat obsoletes i cal transformar les hegemonies perquè la societat civil assumeixi el protagonisme

Protesta aquest dilluns a Barcelona a favor dels refugiats.
Protesta aquest dilluns a Barcelona a favor dels refugiats. CRISTÓBAL CASTRO

A Táctica y estrategia, un conegut poema de Mario Benedetti, se’ns presenta de manera subtil la diferència entre aquests conceptes, àmpliament treballats en àmbits tan diversos como el futbol, el màrqueting, els escacs, la política. Ara bé, tot i l’evocació, aquest no serà un article poètic, sinó més aviat prosaic: parlarem de tàctica i estratègia en polítiques socials. I per això especificarem primer de què estem parlant.

L’estratègia es podria definir com el pla de treball general, que comporta certa visió de futur i una sèrie d’objectius que cal aconseguir, habitualment relacionats entre si. És, per tant, una projecció que ens situa en el cap on anem i que demana direcció. La tàctica, en canvi, en la seva accepció grega preveu una dimensió metodològica: “Posar les coses en ordre”. Serien, doncs, totes aquelles accions que, generalment seqüenciades, ens permeten avançar en el camí que prèviament hem traçat: l’estratègia.

Així, una estratègia sense desenvolupament tàctic esdevindrà paper mullat, en una declaració d’intencions que difícilment aconseguirà els seus objectius i que, a més, disposarà de pocs elements per introduir millores en la seva implementació. Pensem en les diverses estratègies que s’han impulsat en polítiques socials i que no tenen calendari, recursos clars ni avaluacions detallades de procés, de resultat i d’impacte. Estratègies que resulten ineficaces a l’hora de transformar.

El soroll ambiental i l’acumulació de reptes a diversos nivells no afavoreixen ni el disseny d’una estratègia a llarg termini ni la consolidació de lideratges

En un sentit invers, en ocasions és la priorització de l’acció, habitualment vinculada a la urgència, el que apareix en primer pla traint el seu esperit original. Accions desordenades, desconnectades d’una estratègia general que les doti de coherència i que tindran una eficàcia dubtosa perquè no s’incardinen en una lògica compartida. Immobilisme o fugida cap endavant, dues manifestacions aparentment contràries però que responen al mateix fenomen: la falta d’articulació entre la visió global i la capacitat operativa, pressuposant que totes dues hi siguin.

És evident que el context no acompanya. Ni el context polític ni l’acceleració que caracteritza els nostres temps. El soroll ambiental i l’acumulació de reptes a diversos nivells no afavoreixen ni el disseny d’una estratègia a llarg termini ni la consolidació de lideratges, d’altra banda escassos. Però no ens ho podem permetre. I no ens ho volem permetre.

Els desafiaments que afrontem avui com a societat requereixen una àmplia dosi de consens i molta intel·ligència col·lectiva. Són múltiples, globals i de naturalesa molt diversa. L’augment de la desigualtat, els moviments migratoris, l’emergència climàtica, l’envelliment de la població i la revolució feminista per una veritable igualtat de gènere en són alguns. L’exclusió residencial, la precarietat laboral i la pobresa infantil podrien continuar un llistat que no s’acabaria aquí.

És, per tant, el moment de definir clarament l’estratègia i dotar-la de les actuacions necessàries, partint del coneixement de les necessitats, però també anant més enllà. Enfortir el nostre castigat Estat del benestar mitjançant la universalització efectiva dels drets socials, reivindicar la noció de ciutadania i de justícia social i situar les persones al centre han de formar part del nucli de l’estratègia. Des d’una mirada inclusiva davant d’una realitat que es presenta com a complexa, però en la qual podem trobar també la promesa de la diversitat.

Els desafiaments que afrontem avui com a societat requereixen una àmplia dosi de consens i molta intel·ligència col·lectiva

Una estratègia que ha de pivotar en la comunitat i en la generació de vincle social com a elements essencials de la nova governança democràtica que necessitem, basada en la participació i la implicació de tota la societat civil. Un procés de construcció en el qual resulta clau el paper de les entitats socials com a nexe entre les administracions públiques i la ciutadania amb vocació comunitària i transformadora. Tenint, a més, una contrastada capacitat tècnica per coproduir polítiques públiques que lluitin contra la desigualtat i promoguin un altre model socioeconòmic. Des de la proximitat. Amb capacitat d’innovació.

El jurista italià Ugo Mattei defensava recentment en una jornada a Barcelona que la nova política emergent del bé comú ha de fer possible un reequilibri de forces en la presa de decisions amb la finalitat de subvertir el marc legal injust que ens colpeix. Les institucions creades sota el paradigma capitalista han quedat obsoletes i cal transformar les hegemonies perquè la societat civil assumeixi el protagonisme. Gairebé parafrasejant Benedetti: construir un pont indestructible de paraules, sense vendre’ns simulacres. No ens valen discursos buits, ni accions de mirada curta. Necessitem tàctica i estratègia a l’altura del canvi d’època que ens ha tocat viure.

Sonia Fuertes és presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS)

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_