Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI i

La batedora de la morta

Els primers dos minuts de 'Mujeres desesperadas' van marcar un abans i un després en l'estructura narrativa de capítol

Martha Hubert torna a desar la batedora al seu armari en el primer capítol de 'Mujeres desesperadas'. En vídeo, una promoció de la sèrie.

Un toc del clàssic de ciència-ficció Les dones perfectes, d'Ira Levin. Una part de la relació del seu creador, Marc Cherry, amb la seva mare després de confessar-li que era gai. Un primer intent de mostrar una petita col·lecció de diferents tipus de dones, amb una única concessió a les hispanes: Eva Longoria. I una dosi (magistral) de comèdia negra a l'estil d'Agatha Christie (inspirada en un terrorífic cas real). Així es va estrenar, el 3 d'octubre del 2004, Mujeres desesperadas. Inaugurava una estructura de capítol que, sense haver arribat a superar-se, ha estat homenatjada moltes vegades, i per mestres de la narrativa televisiva del nivell de Ryan Murphy, que en una de les seves últimes produccions, l'adrenalínica 911, calca la narrativa temàtica que va fer de Mujeres desesperadas un clàssic en molts sentits, tot i que encara no ha estat reconegut com a tal.

I en què consistia aquesta estructura? Cada capítol arrencava amb dos minuts en què es mostrava, d'una manera encantadora, una mania d'alguna de les veïnes (i veïns) de la meravellosa Wisteria Lane: un barri residencial de jardins i cases i vides aparentment perfectes que en realitat no ho eren. Aquella mania, aquella feblesa –el sancta sanctorum de la creació de personatges– estava relacionada amb el leitmotiv del capítol en qüestió, en què, com en un conte de fades, es presentava un dilema que al final resoldrien les quatre amigues protagonistes.

Les dones eren: l'obsessiva compulsiva Bree Van de Camp; la mare de família nombrosa i exdirectiva Lynette; la Gabrielle, llestíssima i infidel, i la despistada, també sentimentalment, il·lustradora de contes Susan. La lliçó de la sèrie, convenientment amanida amb una esplèndida banda sonora de Danny Elfman, habitual en el cinema de Tim Burton, ens advertia una vegada i una altra que el món podia ser un lloc terrible.

Aquests inicis de capítol, un total de 180 –amb uns títols, per cert, que provenien de cançons del mestre Stephen Sondheim–, eren com petits i brillants curtmetratges, gairebé una escola d'escriptura de personatges. Però destaca el primer de tots. El que ens presenta la narradora de la història, que és –i això també era un fet inèdit fins avui en una comèdia mainstream– un fantasma. El que s'explica en aquests primers 2 minuts 32 segons és alhora l'inici d'una història circular –que després va anar ampliant els cercles– i una crítica ferotge al que semblava donar sentit a la sèrie: la vida perfecta de la dona perfecta. Mary Alice Young inicia la seva llarguíssima locució –la cosa va tenir vuit temporades, i totes van estar al mateix nivell– així: "Em dic Mary Alice Young. Quan llegiu el diari d'avui pot ser que veieu un article sobre el dia tan estrany que vaig tenir la setmana passada".

Aquell dia, després de fer totes les feines de casa, i alguns encàrrecs, després de, com diu ella mateixa, "treure-li la pols a la rutina de la meva vida", va anar cap a l'armari del passadís, va agafar un revòlver i es va disparar un tret. El detall magistral, el que farà que Mujeres desesperadas sigui sempre una fita, dèiem, de la narrativa audiovisual, és que el suïcidi de la Mary Alice, inici de tot l'univers de Wisteria Lane, s'utilitza en aquests primers dos minuts per deixar clar com d'aprofitada ha estat sempre la seva veïna, Martha Hubert, que, quan sent el so del tret i per descobrir què ha passat, s'apropa a la casa fent veure que li volia tornar a la Mary Alice la batedora que li havia deixat feia sis mesos. En descobrir el cadàver i després d'horroritzar-se, esbossa un somriure, arrenca l'adhesiu amb el nom (Mary Alice Young) de la batedora, i la torna a col·locar en un dels armaris de la seva cuina, perquè, com ens diu la Mary Alice des del més enllà, "la senyora Hubert sempre ha estat coneguda per saber veure el costat bo de les coses".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ