Selecciona Edició
Connecta’t
BÀSQUET

Chicho Sibilio, el jugador d’esmòquing

Va marcar una època llegendària al Barça i a la selecció espanyola, va formar el triangle màgic amb Solozábal i Epi

Chicho Sibilio
Chicho Sibilio, en un partit amb el Barça efe

Un dia, jugant de ‘pitcher’, li van enviar diverses boles fora de l'estadi. Es va emprenyar tant que va deixar el beisbol i es va dedicar al bàsquet. Així era Cándido Antonio ‘Chicho’ Sibilio, un dels millors anotadors que ha jugat a Europa des de la dècada dels vuitanta. Va marcar una època llegendària al Barça i a la selecció espanyola, va formar el triangle màgic amb Solozábal i Epi, el quartet de la mort amb De la Cruz, el quintet de llegenda amb Norris i el sextet amb Andrés Jiménez i la selecció de la plata de l'Eurobasket 83 també amb Corbalán, Margall, Fernando Martín i Romay. Va néixer fa 60 anys a la República Dominicana. Amb la selecció del seu país va jugar un torneig a Barcelona. L'entrenador del club blaugrana, Ranko Zeravica, el va clissar i li va encarregar al directiu del club, Eduardo Portela, el seu fitxatge. Va tenir la sort que la mare de Chicho no confiava en la tutela d'una universitat dels Estats Units i preferís l'oferta, educació i allotjament del seu fill amb una família de Barcelona amb la qual ja vivia una altra promesa del club blaugrana, Juan De la Cruz. El pivot argentí li va fer de pare, germà gran i amic. Aquí, amb 17 anys, va començar tot, una carrera de llegenda que va anar paral·lela a la d'un equip mític. “No n'hi havia prou de jugar, havies d'identificar-te amb el club. Manolo (Flores), Nacho (Solozábal), la seva vida era el Barça. Ens van ensenyar a estimar el club. Em considero culer de tota la vida”, va explicar Chicho a Lluís Canut en el programa ‘Quan s'apaguen els llums’ de TV3 a l'última de les poques visites de Chicho a Barcelona. Preferia “dormir sota un cocoter” a la seva terra natal, com deia fent broma. Una broma relativa perquè aquesta tirada per les seves arrels el va portar a renunciar de vegades a la selecció espanyola amb la qual va debutar als Jocs de Moscou 80 després de dos anys d'espera per nacionalitzar-se. Desconnectava i jugava la lliga d'estiu del seu país. I així va ser com va perdre l'ocasió de guanyar la medalla de plata dels Jocs de Los Angeles 84. Sempre va assegurar que no se’n va penedir.

Amb la perspectiva del temps va lamentar no haver estat una mica més políticament correcte amb els seus entrenadors. Un dia va fer desesperar Antoni Serra, un altre el seleccionador Antonio Díaz Miguel i al final se les va tenir amb Aíto García Reneses. “És una rebequeria de pati d'escola”, va dir després que el deixés sense minuts després del desastre a la Final Four de 1989 davant la Jugoplastika. No va voler rectificar i això el va portar a fitxar pel Baskonia després de 13 anys al Barça, amb cinc lligues, vuit Copes, dues Recopes i una Korac en el seu palmarès. Mèrits que, units al seu joc elegant i espectacular, eren susceptibles que el club retirés la seva samarreta amb el número 6. Una cosa que no va passar i que molts reivindiquen. Al Baskonia li va costar ser el líder que s'esperava que fos el primer any. Però el segon, amb Laso, Rivas i Arlauckas, va assumir un altre paper i va ser el Millor Sisè Home de la Lliga ACB. A Vitòria va deixar una gran empremta.

Va ser tan decisiu en el primer títol europeu del Barça, la Recopa de 1985 amb 29 punts a la final davant el Zalgiris de Sabonis, com inexplicablement nul a la final de la Copa d'Europa un any abans amb quatre punts davant el Banco DiRoma. I Nacho Solozábal feia broma amb ell dient que li havia donat l'única assistència de la seva vida precisament a ell. Solozábal va ficar a l'últim segon el triple que va segellar un triomf històric a la final de Copa de Valladolid de 1988 contra un Madrid imparable. La jugada s'havia concebut per a Chicho, però en veure que Martín, Alexis i Llorente se li tiraven a sobre, l’hi va donar a Nacho.

La seva classe com a jugador, un ala-pivot de dos metres resituat com a aler tirador, el va redimir. Arribava tres minuts abans de cada entrenament o directament tard i va haver de pagar moltes multes, traduïdes en sopars als seus companys. Era supersticiós. Va portar una samarreta de 1982 molt temps sota la del Barça i renegava de la sal, les escales, els gats negres. No va ser hàbil ni va tenir sort amb els negocis. “L'assimilació del final de la vida d'un esportista no arriba tan fàcil com arribaven els diners, i és un problema no saber-ho reconèixer”, va admetre. Després de la seva retirada, va tornar a la República Dominicana. Va ser entrenador durant un temps. “Vaig utilitzar la mateixa filosofia que Aíto, que té èxit perquè ho analitza tot molt i perd molt temps a millorar cada jugador, com ho va fer amb mi”, reconeixia malgrat les seves diferències amb el seu extècnic. Chicho es va implicar en la política per ajudar els joves esportistes del seu país. I els últims anys va afegir una acadèmia de beisbol a l'acadèmia de bàsquet que ja dirigia. Fins que dissabte va morir a conseqüència de la diabetis que patia des de feia temps. Tan estimat com de vegades incomprès, però sempre admirat pel seu jogo bonito, per aquesta elegància en el llançament pròpia dels canoners lituans a la seva època i ara, diguem que de Kevin Durant, Chicho Sibilio va ser un d'aquests comptats jugadors que mereixia haver competit vestit amb esmòquing, un artista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >