Selecciona Edició
Connecta’t

D’intel·lectuals i polítics

«Quan els intel·lectuals es converteixen en mers altaveus de la política desapareix el contrapoder que amb la seva carta de navegar pot evitar que tots junts acabem contra els esculls»

El matrimoni Fabra, les filles Carola, Dolors i Teresa, Ferran Rahola i dues netes.
El matrimoni Fabra, les filles Carola, Dolors i Teresa, Ferran Rahola i dues netes. ARC / POMPEU

Retornen a París. Josep Tarradellas ha pagat la diferència perquè Mercè Rodoreda l’acompanyi al vagó de primera. El 28 de desembre de 1948 han assistit a l'enterrament de Pompeu Fabra, traspassat a Prada, al Conflent, el dia de Nadal. Durant el llarg trajecte la conversa salta d'un tema a l'altre fins que s'atura en un, la relació dels intel·lectuals i la política.

Transcorreguda gairebé una dècada, Tarradellas no pot oblidar un dinar a soles amb el filòleg, segurament a Montpeller, el 28 de juny de 1939. Aleshores Fabra es va vantar de defensar els polítics amb responsabilitats durant la Guerra Civil davant les crítiques en augment que aquests rebien en un exili que començava difícil i penós. A l'hora del cafè Tarradellas li va respondre que no era necessari que defensés els que havien donat la cara perquè aquests es defensaven sols. I, sobretot, li va fer notar que ell també, com a director general de Cultura, havia compartit responsabilitats de govern.

A Tarradellas el molestava molt que intel·lectuals com Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Nicolau d'Olwer, Ventura Gassol, Josep Pous i Pagès i tants d’altres —i així ho va anotar al seu dietari— poguessin entrar i sortir de la política a pler i pretendre mantenir-se al marge quan el que passava els desplaïa, com si la situació no els afectés. Ara l qüestió se li plantejava de nou amb la mort del filòleg.

No satisfet per com han acabat la conversa, Tarradellas remet dies després una carta a Rodoreda, el 14 de gener de 1949. Ho fa amb l'excusa de comentar un sonet de l'escriptora, però el que busca és posar el colofó a un diàleg que l’ha deixat insatisfet i que li interessa en particular, molt més que a ella. La vol convèncer de la necessitat que els escriptors, els intel·lectuals en general, romanguin en el seu camp i “no es llancin a la política” com si fossin uns “predestinats”.

Encara que no creu que passi gaire a França, a Alemanya o al Regne Unit, Tarradellas, polític a seques, pot arribar a comprendre que es doni en aquests països. Però no a Catalunya, on “hi ha massa coses per fer i per refer perquè ens permetem aquest luxe dels grans pobles”. I que els intel·lectuals practiquin aquesta “doble acció” ho entén com un “càncer que va devorant les nostres possibilitats per al dia de demà”.

En les seves reflexions Tarradellas establia molt bé la teoria, però no es plantejava quins eren els condicionants que porten l'intel·lectual a buscar aquest doble perfil. I és que, d'entrada, perquè aquest intel·lectual pugui consolidar-se i actuar són necessàries dues premisses bàsiques de la societat en la qual aflora. La primera, que se l’identifiqui i reconegui com a far. No per coincidir-hi, sinó per tenir-lo com un referent a partir del qual reflexionar i després treure’n conclusions pròpies. La segona, que l'estructura econòmica li permeti una independència professional al marge, precisament, dels polítics, dels partits i dels governs, amb sous en condicions a les universitats o en centres de pensament i d'investigació finançats al marge dels diners públics o amb una discrecionalitat d'aquests limitada.

Dues condicions que no es donaven ni en la Segona República, ni en l'actualitat. És per això que l'intel·lectual, com a consciencia crítica independent, avui a Catalunya és una figura escassa. A la societat se li ven garsa per perdiu amb massa freqüència. Amb facilitat a qui ha escrit un llibre aviat se’l considera un intel·lectual i en alguns casos amb un grapat de tuits i articles n'hi ha prou perquè sigui així.

La mateixa condició d'estat petit o província gran, a més, planteja un sostre de vidre, que porta l'intel·lectual de veritat que busca reconeixement i incidència social a transitar per aconseguir-la cap a entitats i organismes parapúblics, mal anomenats “societat civil”. Finalment, en general aquesta figura no compta amb un suport econòmic que li permeti generar opinió al marge dels poders. És per aconseguir-ho que li costa tan poc caure pel pendent i aproximar-se a un bàndol concret, fins i tot un partit, i es converteix en definitiva en intel·lectual orgànic.

La resposta severa de Tarradellas a Fabra, la conversa i colofó a Rodoreda, no era la mania banal d'algú preocupat perquè determinades figures —que no li podien fer ombra en política— no entressin a la seva cleda. Era una qüestió central de la nostra societat, que no hem resolt i en la qual persisteix aquesta “doble acció”, sovint funesta. Avui per a aquestes figures pretendre mantenir-se al marge dels uns, dels altres i dels del mig i generar pensament crític de manera lliure és una temeritat per al seu sosteniment diari, però també —i això no es vol veure— per a la societat en general. Perquè quan aquestes figures, esclaves dels condicionants esmentats, es converteixen en mers altaveus de la política desapareix el contrapoder que amb la seva carta de navegar pot evitar que tots nosaltres acabem contra els esculls.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >