Selecciona Edició
Connecta’t
L'ULL DE PEIX

Ex-Eivissa, tast, UC i sense radar

Veus cultes i divertides, serenes i estripades, van festejar les verdures, carns, peixos, herbes amb esperit i bimbolles. Sobretot el festival dolç fou una greixonera, amb sabor maternal, antic, no embafador

Turistes a cala Comte, a Eivissa.
Turistes a cala Comte, a Eivissa. GETTY

Un menú de la casa comuna amb partions (Eivissa i Formentera) el va articular el duo folk UC, de Joan Mureno i Victorí Planells, després de l’adéu de n’Isidor Marí. L’oferta cultural, emocional, explica i resumeix els sabors i colors d'una terra prenyada, els seus matisos i atavismes, exageracions, rareses i tantes belleses.

El grup musical va rescatar veus i ressons de segles enrere, d’una illa dita pobra, els ha cantat durant 45 anys i ara calla. El seu discurs i els enregistraments identifiquen les penúltimes generacions d'una part, una minoria nadiua, del que ja és una exterra, ex-Eivissa. Aquell món, el mite anterior que va sorgir al sud, sol, distint, preafricà, tancat, s'acaba; ha finit tal com era. Eivissa avui és una postal, camisetes, llibrots de imatges decoratives i de nus, una bullícia de belleses, platges i discoteques; un altre planeta va dir Albert Adrià al vendre els seus menús espectacles ‘delicatessen’ per a ultrarics, aliens.

UC va ser una veu dels joves cultes de postguerra que anaren primer al continent, servaren els mots i les paraules encara sense lletres ni escriptura de la vella llengua catalana més ultramarina, perifèrica. És un so dels primitius pagesos i mariners que van fer els paisatges rurals i molt poc els litorals, van alçar les seves cases mínimes i van crear la versió original de la illa, quasi fixa però mutable.

Eivissa és una poliimatge fruit d’un magma: el passat esvaït, la mà dels colonitzadors inicials i dels ocupadors turístics locals i forans, i ara l’allau de residents, ambulants i visitants. No existeix, però, un relat social sense tòpics i atavismes.

Però queda un sistema del territori ferm amb encreuaments del que es va començar a evaporar fa 50 anys, en plena expansió per l'apoteosi barroca dels diners i l'aldarull de la simfonia bàrbara del luxe per a milionaris externs i locals.

Els d’UC, de vegades, han estat multitud. Han dit una altra vegada adéu, com al Múltiplex, a IB3 Ràdio, i en el concert final de Cançons de la Mediterrània, a Palma, una història global dels anys 80 de Ràdio Nacional des de Palma i de Cort, uns recitals ara revitalitzats pel poder local progre i patriota de la capital mallorquina sempre amb dubtes.

L'últim cant del cigne, l’uc de ferro, la veu/bramul/gemec/avís/repte/advertiment, gairebé sempre era i és alegria i orgull. El darrer esdeveniment de Planells i Mureno fou a Ses Voltes. Vet ací una cantonada de la muralla de Palma, en un clot clos davall la Seu, que va rescatar precisament un arquitecte d'Eivissa, Elías Torres, ja durant els 80. Allà continua ell obrant restauracions del front bèl.lic públic, amb tràmits de paperasses abstractes.

Eivissa, sempre el mite, està en poques lletres i algunes grans obres, la “conquesta” d'Eivissa segons els paràgrafs fantàstics de l'illa que van veure i viure Walter Benjamin, Josep Lluís Sert, Cioran, Rafael Alberti, María Teresa León, Rafael Azcona, Erwin Broner i tants d’àlfils intel·ligents del segle XX. Ara els deus són els DJ, les ‘top model’, certs grans xefs i els mateixos magnats, pocs bufen l'escuma de les fames, entre les cases-piràmide i les discoteques-restaurant amb entrades i plats de preu de foc.

L'illa sura contradictòria sense radars i preserva algunes cantonades ocultes on el passat agrícola sobreviu al voltant d'algunes de les esglésies del repoblament cristià català del segle XIII. Eivissa va quedar deserta, també. Dos miratges: el temple de Sant Mateu i els seus veïnats únics, davant els plans d’Aubarca i Corona i l'estranya i magnífica església sense sostre, entre pins, a cala Llonga, traçada els anys 70. Les fites del poder.

Sense radar es va quedar un avió entre Eivissa i Palma, a manera de metàfora inquietant, un dissabte d'agost, un incident alertat després de superar l'autopista nàutica de llanxes en carrera per Es Freus, el canal de Formentera, un altre cas que inquieta la mirada llunyana, la boira i les ratlles d'onades.

Ara el pols del desenfrenament immobiliari, del mercat i el luxe impossible, creix polsós a Can Pep Simó, davant el port d'Eivissa i la seva cresta de Dalt Vila i el castell. Allà davant s'alcen torres de mansions, repetides i descomunals envoltant les cases micro de la urbanització model del gran Josep Lluís Sert a Cap Martinet.

Entre arquitectures, professionals del bisturí i la paraula, històries i paratges, periodisme públic, hi ha pauses per descobrir el llegat i la realitat de l'alimentació tradicional, el passat habitual, de quilòmetre zero real. Aquella que parla de bestiar, frits, pebrera, greixonera, patates vermelles i blanques, crostes o bescuit, tomàtigues plenes i gustoses, ous de galliner fregits, guisats i embotits, síndries i melons.

Una vegada un menú va ser fet, tastat i xerrat a cinc metres d'un hort d'estiu, traçat amb esment i línies per Xico Ribas Tur de ca Figueretes, un professional que cultiva i adoba la terra a prop del seu cavall de trot ja en descans. Les veus cultes i divertides, serenes i estripades, van festejar les verdures, carns, peixos, herbes amb esperit i bimbolles. Sobretot el festival dolç fou una greixonera, amb sabor maternal, antic, no embafador.

Al costat de Vila, sobre l’arena, arran de mar, es descobreix la salmorra, un guisat de bocins de grans peixos que destil·la el mar local, gràcies al brou, un sofregit i algunes herbes i espècies que li donen gust. El capital és la carn dels exemplars d’èlit: roja, caproig, anfòs, corbina, aranya, gall, sard, déntol... un peix banc de popa. És el resum excepcional possible en un restaurant de la platja de Talamanca amb nom de pop, en una platja urbana que transmutà el balneari modern d’Erwin Broner. Prop de la casa Broner —una joia pública— de sa Penya navega ‘El Corso’, la penúltima barca de fusta que cobreix la línia regular interior com un tramvia marí. És una obra magna dels mestres d’aixa els Torres els ‘Manyà’. Ressons d’ex, extints. Memòria. Navegar com amb un vaixell de llibre, recordar, enyorar, gaudir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >