_
_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Un setembre amb l’independentisme en combustió

En la lluita per l'hegemonia de l'independentisme, la discrepància aflora

Francesc Valls
Il·lustració de Pepe Medina.
Il·lustració de Pepe Medina.

La investidura fallida de Pedro Sánchez va fer aflorar, fa unes setmanes i a través del vot, l'existència de diferents sensibilitats en l'independentisme. Al febrer Esquerra Republicana i els exconvergents es van posar d'acord i van contribuir amb la dreta a tombar els pressupostos pactats pel PSOE i Unides Podem, forçant una convocatòria electoral. En canvi, en la sessió d'investidura del juliol passat hi va haver divisió entre el vot negatiu dels puigdemontistes de Junts per Catalunya i l'abstenció d'ERC. En la lluita per l'hegemonia de l'independentisme, la discrepància aflora. I en les properes setmanes, la sobirania –amb una sòlida base del 44% de l'electorat català– accelerarà la seva combustió permanent, com l'esbarzer ardent bíblic, en espera d'un Moisès capaç de fer una exegesi política que permeti sortir del laberint.

Más información
La Diada d’aquest any tindrà com a centre la plaça d’Espanya de Barcelona

El primer esglaó d'aquesta escala que posarà a prova l'independentisme serà la investidura de Pedro Sánchez, en cas d'arribar a un acord previ d'esquerres. Que el PSOE trobi l'aliança amb Unides Podem és una manera d'avançar “per fer que les condicions objectives siguin millors”, explica l'exdiputat Joan Tardà, que pren totes la cauteles, ja que la situació actual de l'escenari polític espanyol “té les connotacions d'un vodevil; les institucions no està en el seu millor moment”. En qualsevol cas, els republicans busquen avançar “cap al diàleg i no cap al bloqueig”. Per això s'abstindran si hi ha acord. En el camp sobiranista, hi ha altres opinions. Junts per Catalunya hi votarà en contra. Recentment, la diputada Laura Borràs va explicar aquesta divisió, afirmant que Esquerra s'assembla molt a la vella Convergència per la seva idea pragmàtica o immediatista de la política.

La lluita per l'hegemonia fa viure l'independentisme sota l'amenaça permanent de la fitna: una divisió que l'islam veu negativament perquè fractura la comunitat de creients, però que en política pot aclarir el panorama. I és que entre el setembre i l’octubre s'obre un escenari amb molts interrogants: el pròleg serà la divisió davant la Diada de l'11 de setembre. Més tard, la negociació dels pressupostos de la Generalitat per al 2020, i després, probablement, la convocatòria o no d'eleccions anticipades. Sobre tot això pesa l'enorme cumulonimbe de la sentència dels líders independentistes presos –que arribarà probablement entre finals de setembre i mitjans d'octubre–, que proporcionarà unes setmanes polítiques tempestuoses. Es posarà a prova cap a on va el vaixell de l'independentisme amb una tripulació cansada de navegar sense rumb. Tot això dona una oportunitat al tacticisme per situar l'anhelada Ítaca en les coordenades que més convinguin per als seus immediats interessos polítics.

Un bon termòmetre de la convulsió serà la presència de líders polítics a la manifestació de la Diada. “L'11 de setembre cal anar a manifestar-se, però el que dic, jo que soc una de les 40 persones del nucli fundacional de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és que l'ANC està perdent el seu paper de galvanitzador de la mobilització popular per convertir-se en un contrapoder”, assegura el republicà Tardà. Alguns dirigents del seu partit afirmen que no aniran a la marxa, ja que se senten qüestionats i insultats pels independentistes més puristes –els anomenats hiperventilats– que els recriminen la seva tebiesa política amb l'espanyolisme i els seus pactes i acostaments al PSC, un dels partits anatematitzats per donar suport a l'aplicació del 155. La mirada des del socialisme del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, situa el conflicte en una altra dimensió: “Formalment sembla que els d'ERC siguin els més negociadors, però en realitat a Catalunya hem pactat més ajuntaments i diputacions amb JxCat que amb els republicans, que són els més qüestionats pel sector més radical de l'independentisme”. David Cid, diputat de Catalunya en Comú, també relativitza la divisió, ja que afirma que ERC diu que allarga la mà a socialistes i comuns, però “continua governant la Generalitat amb els exconvergents, perquè això no el desgasta; l'independentisme ha fonamentat una base electoral sòlida que es regeix emocionalment i en què és anatema pactar el Govern de Catalunya amb socialistes o comuns”.

Amb aquesta situació no resulta fàcil establir paral·lelismes pel que fa als pactes entre Barcelona i Madrid. La retallada de la despesa aplicada fa uns dies pel vicepresident del Govern català, el republicà Pere Aragonès, instat per l'Administració central per complir l'objectiu de dèficit, posa en relleu la fragilitat d'una Generalitat que viu amb els pressupostos prorrogats des del 2017, que es nega a negociar multilateralment el nou finançament i que es resisteix a incrementar en profunditat impostos, com el de successions per garantir-se ingressos. Tots els partits, excepte Junts per Catalunya, coincideixen que la legislatura està esgotada, que s'haurien de pactar els pressupostos i després convocar eleccions. Cal trampejar el temporal de la sentència i esperar que sorgeixin potser nous lideratges capaços de trobar solucions. El que és paradoxal en aquest panorama és que tant Ciutadans –principal partit en nombre de diputats al Parlament– com el residual PP es trobin fora de qualsevol fórmula de solució per la seva incapacitat per proposar o arribar a acords que no sigui amb el bloc de pura constitucionalitat.

Sigui com sigui, el botó vermell per convocar eleccions el té el president Quim Torra, que, segons fonts de Junts per Catalunya, sembla haver-li agafat gust al càrrec en què vol marcar perfil propi. El cert és que per als exconvergents aquest no és un bon moment per a uns comicis en què els republicans tenen la possibilitat d'aconseguir –com ja va passar en les generals i municipals– el lideratge. JxCat espera el seu moment i és molt probable que aquest arribi amb la sentència dels líders independentistes presos. “Preparem-nos per a una tardor dura i molt calenta”, assegurava un dels col·laboradors de Puigdemont en un grup de WhatsApp dels fidels a Waterloo. Efectivament molts esperen la sentència a finals de setembre per recuperar la seva part del pastís polític. No s'ha d'oblidar que al laberint independentista català, Esquerra és el partit més votat, però Carles Puigdemont és el polític que més suport popular aconsegueix a les urnes, tal com va succeir en les europees. I és que l'electorat sobiranista és fonamentalment emocional i sembla fugir de la felicitat material. Això dona una carta important a la Crida de l'expresident de la Generalitat.   

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_