Selecciona Edició
Connecta’t
‘IN MEMORIAM' OPINIÓ i

El periodista que no necessitava escriure

Carlos Pérez de Rozas, Carlitos, va ser sens dubte un dels primers fotògrafs que van fer que la professió fes el salt qualitatiu que els va convertir en fotoperiodistes

Carlos Pérez de Rozas (dreta) amb el seu germà Emilio.
Carlos Pérez de Rozas (dreta) amb el seu germà Emilio.

Carlos Pérez de Rozas, Carlitos per als amics, mai no va necessitar escriure per demostrar que era un gran periodista. N'hi havia prou amb la imatge, hereu com va ser d'una gran nissaga de fotògrafs, el seu pare i els seus oncles, que des que jo era nen firmaven, a La Vanguardia de Barcelona amb el pseudònim genèric de Pérez de Rozas. Així, com a col·lectiu, sense noms de pila. No feia falta saber qui havia fet la foto. Eren molts i eren un de sol.

Potser no va ser el pioner, però va ser sens dubte un dels primers fotògrafs que van fer que la professió fes el salt qualitatiu que els va convertir en fotoperiodistes.

Quan jo el vaig conèixer, a finals dels anys 70 o els primers 80, Carlos ja havia orientat la seva carrera cap a la maquetació, una forma de convertir la imatge en el tot en un diari. Llavors estava a El Periódico de Catalunya, a l'ombra del seu gran amic i gegant del periodisme català, Antonio Franco Estadella. A l'avantsala de Franco, sempre vigilant l'accés al despatx, ja hi havia Carmen Canut, que seria el gran amor de la seva vida i l'acompanyaria fins a l'últim sospir, ahir de matinada a Madrid.

Carlos em va portar amb ell a EL PAÍS, com a part de l'equip fundacional de l'edició de Catalunya. Quins temps inoblidables l'estiu de 1982, que vam passar a Madrid intentant assimilar la cultura professional del diari que tots admiràvem.

Carlos era una persona d'una vitalitat extraordinària, que tan aviat t'obria l'habitació de l'hotel en pilota picada, com et portava a visitar els jardins de l'Alhambra o t'ensenyava un altre dels grans plaers de la seva vida, el menjar. Sense cap malícia, destrossava la reputació d'algú amb qui havia tingut un desacord fugaç. “¿Aquest? Un grandíssim fill de puta... molt amic meu!”, va ser sempre una de les seves frases més cèlebres.

No escriure, envoltat com estava sempre de periodistes de ploma esmolada i coneixements enciclopèdics, com Miguel Ángel Bastenier o Xavier Batalla, de vegades semblava que el turmentava. Però ell mai va necessitar escriure per demostrar que era un periodista de primera fila. La seva personalitat explosiva amagava una modèstia innecessària: de sobte et sorprenia amb una anàlisi d'extraordinària profunditat sobre el periodisme. Ho llegia tot, començant per la premsa nord-americana, encara que mai no va quedar clar que dominés realment la llengua anglesa.

Una vegada em va convidar a fer una classe amb ell a la Universitat Pompeu Fabra. En realitat, el que necessitava és que li cobrís l'esquena perquè havia de marxar per un compromís i em va deixar allà, sol amb els alumnes. Sol i acomplexat, perquè la vitalitat amb què havia donat la primera mitja hora de classe, més semblant a un espectacle de televisió que a una cita acadèmica, em va fer sentir ridícul: res del que pogués dir no atrauria l'atenció dels alumnes com Carlos ho havia aconseguit.

Es va fer popular amb les seves tertúlies futbolístiques en televisió, en què sempre es mostrava fanàticament barcelonista. Però jo sempre vaig pensar que en realitat era un periquito camuflat. Gens estrany tenint en compte que els Pérez de Rozas sempre havien estat seguidors de l'Espanyol. Com ho és Carmen. El millor de la seva vida.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ