_
_
_
_
_

El desig femení demana pas en la indústria del sexe

Empresàries de menys de 40 anys que es basen en la tecnologia i en la reivindicació del plaer de les dones volen transformar el sector del benestar sexual, fins ara adreçat al públic masculí

Miguel Ángel García Vega
La directora Erika Lust (a dalt, a l'esquerra), durant un dels seus rodatges.
La directora Erika Lust (a dalt, a l'esquerra), durant un dels seus rodatges.

La societat utilitza el sexe per vendre qualsevol cosa, excepte el plaer de la dona. Històricament se l'ha despullat del seu propi plaer. Només és l'instrument del desig de l'altre. Gairebé sempre, l'home. Però s'ha rebel·lat en l'era del feminisme. Tot comença en la memòria. Fa 152 anys que Gustave Courbet va pintar, amb el realisme de qui mira sense finestres, d'on ve L'origen del món. Ara, les dones protagonitzen un aixecament davant d'un sector masculí i egoista que únicament ha pensat en ells. Aquest món agonitza. La revolució dels pronoms crea el mercat femtech, combinació anglosaxona de female i t­echnology. Un espai, el del benestar sexual —sosté la consultora Frost & Sullivan—, valorat en 50.000 milions de dòlars. Altres analistes concreten la xifra d'aquest benestar en 40.000 milions (36.000 milions d'euros). Però qui necessita quantificar el desig? “És una indústria que només creix!”, exclama Alison Falk, directora general de Women of Sex Tech, un moviment liderat per dones, moltes de menys de 40 anys, que utilitzen la tecnologia per reinventar el sector. Un territori immens. Aplicacions que controlen el cicle menstrual, anticonceptius, realitat virtual, joguines, cinema per a adults o el sector de les càmeres web.

Una infinitat de propostes, encara que la pornografia continua sent la imatge d'una indústria i el seu estereotip, el que retrata gent que viu als marges de la societat. I pocs sembla que el vulguin admetre com un gènere més. “No crec que sigui fàcil, està molt estigmatitzat. I això passa perquè el 98% del que es produeix resulta ofensiu, masclista, racista, violent, repetitiu i estèticament pobre”, es queixa la realitzadora de cinema per a adults Erika Lust. “Hi ha creadores que estem lluitant per una altra visió. Però som un espai petit dins d'un sector gegant”.

Perquè hi va haver una època en què el porno desprenia una resplendor daurada. Des de finals dels noranta fins a començaments dels 2000, el Valle de San Fernando, a Califòrnia, va ser el gran plató de la intimitat i d'una indústria multimilionària. Les actrius més demanades signaven contractes molt llargs amb estudis com Vivid Entertainment o Wicked Pictures i podien guanyar 5.000 dòlars per escena. I l'habitual era filmar-ne dues a la setmana. Però internet va irrompre en la pantalla. Plataformes similars a YouTube van començar a afegir contingut pornogràfic robat i el van anar  distribuint de manera gratuïta. Els estudis, sense connexions polítiques i saturats de mala imatge, no tenien força legal per defensar-se, una cosa que sí que va fer la música amb la pirateria. Aviat es van vendre a un preu simbòlic a canals digitals.

L’èxit de Pornhub

Als inicis del 2015, una colla de companyies dominava la indústria. MindGeek és el gegant del sector. Són els propietaris de Pornhub. El canal porno més famós del món. Des del principi va tenir clara la seva estratègia: produccions pròpies. Ja siguin pensades per a l'audiència gai (Men.com, Seancody.com) o heterosexual (Brazzers.com, Realitykings.com). Però a les seves pàgines no només es despullen cossos, sinó també dades. Companyies com Google o Facebook estan explotant la informació personal dels usuaris que visiten aquests webs. L'advertiment el fa la revista científica New Media & Society, que ha analitzat 22.484 portals pornogràfics. “No tenim manera de saber què fan amb les dades, però en cedir-les a un tercer corren el risc que en facin una mala gestió”, alerta Timothy Libert, professor de Computació a la Universitat Carnegie Mellon i un dels autors de l'article.

Més enllà dels condons i la viagra

Les botigues per a adults, també conegudes com a sex shops, van facturar l'any passat 8.500 milions d'euros a tot el món, segons les dades de la consultora IbisWorld.

Finançament col·lectiu

Pureeros, empresa de venda digital d'articles dedicats a la sexualitat de la dona, ha estat la primera companyia admesa a la plataforma de micromecenatge britànica Crowdcube. Generalment, aquest tipus d'empreses quedaven excloses dels processos per aconseguir finançament o ajudes públiques a empreses emergents.

Sense l'anàlisi massiva de dades resulta impossible guanyar diners en un sector saturat de pornografia gratuïta. Per això “Pornhub té diversos programes per monetitzar el contingut”, assegura un responsable de l'empresa. Per exemple, Content Partner Program permet als propietaris d'aquestes produccions pujar-les i associar-les amb anuncis; Model Program allotja més de 100.000 “models independents” que publiquen els seus propis vídeos i cobren una part dels ingressos publicitaris que generen. El que no explica el web de MindGeek —sí que ho fa The New York Times— és que “una aclaparant majoria dels clients són consumidors de porno dur”, és a dir, el que perpetua, sobretot, la cosificació del cos femení.

Potser el canvi ve amb la tecnologia. Les models poden dirigir els seus propis programes i pel·lícules des del dormitori utilitzant un mòbil o Skype. Les dones lluiten per tenir una veu pròpia i per destruir els llocs comuns que han impregnat el sector durant dècades. Un alçament. O una il·lusió? “Quan les treballadores del sexe tenen un paper més actiu en la indústria, poden operar d'una manera més ètica. Tant en les condicions de treball com en la varietat de desitjos als quals responen”, analitza Heather Berg, professora assistent d'Estudis sobre Dones, Gènere i Sexualitat a la Universitat de Washington a Saint Louis. “Tot i això, les indústries del sexe encara estan condicionades pels beneficis i subjectes a l'estigma i a lleis contra les treballadores. Això no ho canvia el fet que les dones dominin el negoci. Les dones que són caps no dirigeixen els seus negocis d'una manera totalment diferent de la dels homes”.

Pot ser. Però el camp s'obre. Apareixen altres paisatges, altres actors. La productora californiana Pink and White Productions està dirigida per Shine Louise Houston. Quan treballava en una botiga eròtica es va adonar que no hi havia material queer. Pel·lícules que representessin les minories sexuals. Va decidir crear-les. En el seu primer film, Crash Pad (2006), va fitxar com a estrella Jiz Lee, una actriu nova en el porno. “Crec que hi ha molt d'espai i necessitat de crear contingut per a adults que sigui real, respectuós i poderós”, sosté la realitzadora. “És l'entorn perfecte perquè esdevingui una cosa política. És un lloc on convergeixen l'ètica, el sexe, els mitjans de comunicació i els diners”. Els clixés es fracturen i algunes línies es trenquen. Per exemple, Stoya, una actriu porno de 33 anys, actua també en el cinema convencional (AI Rising, 2018) i ha publicat a The New York Times. Es dilueix aquesta desoladora prepotència social. Fa poc, la intèrpret Missy Martinez escrivia a Twitter. “La gent sempre ha sentit la necessitat de preguntar, amb preocupació, a les estrelles del porno si ‘realment els agrada la seva feina’. Tio, tu treballes a Verizon. I tu, estàs bé? Aquesta és la veritable pregunta”. Aquesta interrogació es projecta a la pantalla. De vegades es vesteix com una dominàtrix. De vegades es despulla.

45 anys després dels primers vibradors per correu, Walmart en ven a les seves botigues

Dannii Harwood és una de les actrius que més guanyen d'OnlyFans, una plataforma on els subscriptors —bàsicament homes— paguen a models entre 5 i 20 dòlars al mes per una imatgeria massa evident per Instagram o aquest abocador d'imatges que és de vegades Tumblr. Per una mica més, els clients poden encarregar fotografies o vídeos que encaixin amb les seves preferències sexuals. I les models expliquen que el que funciona “no és el més explícit” sinó “pujar continguts amb regularitat”. Jem Wolfie, una exjugadora de bàsquet australiana, assegura que ingressa 30.000 dòlars (27.000 euros) al dia venent fotos i vídeos als subscriptors a OnlyFans dels seus entrenaments i, també, d'un cos que és una cartografia d'el·lipses.

Aquesta és una indústria estranya. Socialment sembla un murmuri, malgrat els diners que gestiona. El 2023 el mercat global de les joguines de la intimitat —pronostica Researchandmarkets.com— arribarà als 35.000 milions de dòlars (32.000 milions d'euros). Més a prop, l'any passat, la consultora IbisWorld va estimar que les botigues per a adults van facturar 8.500 milions d'euros. Alhora la dona i la tecnologia irrompen en un discurs que va més enllà dels condons i la viagra. Són vibradors, contraceptius, plataformes d'educació sexual; és plaer, salut, desig. Reivindicació de l'existència humana. Són les dones les que canviaran una mirada petrificada per l'home. Però serà difícil. “El benestar i la salut sexual femenina formen part als Estats Units de l'anomenada categoria del vici [igual que les armes o l'alcohol]. Al contrari que la sexualitat masculina. Això fa molt difícil anunciar-se o obrir un compte bancari”, critica Alison Falk.

Però com es pot anar en contra d'una indústria a prova de recessions i que creix de manera sostinguda? A més, les dones —segons Crédit Suisse— tenen el 40% de la riquesa global. El seu cos, el seu mercat. Les vendes per internet de productes de be­nestar sexual augmentaran un 20% els propers anys. I el capital se n'ha adonat. “Hi ha una oportunitat real de negoci en aquest sector”, reflexiona Christie Pitts, sòcia general de Backstage Capital, un fons de capital de risc que dona suport a dones, negres i altres emprenedors infravalorats. “Gairebé totes les persones són actives sexualment durant la seva vida i compraran articles o solucions que els ajudin a millorar la seva qualitat de vida en aquest espai. Igual que hi ha una enorme oportunitat en alimentació, benestar i salut, les companyies relacionades amb el sexe tenen molt potencial”.

Canvia el paradigma i la societat. La dona ja no se sent obligada a amagar el seu plaer. Sobre fronteres que es desdibuixen, el mercat del benestar sexual, d'acord amb la consultora Stratistics, gestionarà al món 122.960 milions de dòlars (111.000 milions d'euros) durant el 2026. Una xifra enorme per tancar la discriminació del desig. “El plaer femení ha estat absent de la sexed [educació sexual], el sextech i de la indústria del sexe durant massa temps. Les dones empresàries són clau si volem innovar i crear oportunitats que explorin, nodreixin i innovin entorn del plaer des d'una òptica femenina”, assenyala Gerda Larsson, cofundadora de The Case for Her, un fons que inverteix en la salut de les dones.

Más información
Amarna Miller: “Si només filmés porno feminista no pagaria ni mitja factura”
Erika Lust: “Hi ha poques veus femenines al cine porno”
“En una societat sense educació sexual, era obligatori que el porno canviés”

El sexe travessa el món. A Israel, on l'emprenedoria, igual que el Mur de les Lamentacions, escolta infinites pregàries, Intimate Capital assegura que és “l'únic fons de capital d'inversió dedicat al benestar sexual”. Roi Carthy, el seu soci principal, parla amb l'entusiasme dels diners. “És un espai comercialment immens i profundament important”. L'emprenedor israelita cerca 20 milions de dòlars que ho avalin. En una terra de tantes religions, té fe. “La nostra estratègia és finançar productes innovadors que es converteixin en el Nespresso o els Beats del benestar sexual”, assumeix.

Lluny d'aquests missatges difosos per sembrar màrqueting, la transformació resulta profunda. “El mercat femtech revela un enorme potencial perquè cada vegada es reconeix més la necessitat de solucions específiques de gènere”, descriu Shruthi Parakkal, analista de salut de Frost & Sullivan. Entre el 2014 i els nostres dies —d'acord amb les seves pròpies dades— les empreses emergents d'aquest sector han aconseguit 1.500 milions de dòlars en finançament. I amb els diners se sembra tecnologia. Els reguladors sanitaris acaben de donar el vistiplau a solucions digitals, com braçalets de fertilitat i aplicacions destinades a la contracepció.

Canvi simbòlic

Cauen les barreres i cedeixen els murs. Ara, 45 anys després que les feministes comencessin a vendre als Estats Units vibradors per correu postal i dues dècades després que la joguina eròtica Rabbit fos una estrella a la sèrie Sexe a Nova York, el gegant de la distribució Walmart comença a comercialitzar aquests productes als seus establiments. Un canvi simbòlic i també real. “Les joguines sexuals dominen avui la indústria i s'espera que en els propers anys suposin el 65% del mercat”, estima Virginia Cerrone, cofundadora de Pureeros, una empresa de venda digital d'articles (té un catàleg amb més de 150) dedicats a la sexualitat de la dona. I afegeix: “Hem vist un gran canvi en els últims vuit anys, amb un augment del 88% en el nombre de marques que fabriquen joguines [eròtiques] de luxe”.

Però Pureeros és una excepció. Ha estat la primera companyia de sextech admesa a la plataforma de micromecenatge britànica Crowdcube. Generalment a aquest tipus d'empreses se les exclou de les competicions per aconseguir fons (pitching, en anglès) o de les ajudes públiques europees a companyies emergents. Potser tombar aquest bloqueig i entrar en la gran distribució en línia són la seva última frontera. Potser tot ja ha començat als pupitres.

La teràpia i l'educació sexual perden el seu estigma de solitud de dones. La sexòloga Jill McDevitt explica a The Economist que després de més d'una dècada impartint sessions gairebé exclusivament a dones aquest any ha notat l'increment de l'interès masculí per l'educació sexual per a adults. En el passat —continua la revista britànica—, els homes a la seva classe “sovint es comportaven d'una manera ximple o irrespectuosa, però ara són seriosos i tenen ganes d'aprendre”. I recorda: “Durant dècades, les classes de sexe oral han pagat les meves factures. Ara ningú en demana. Tothom està interessat en Female Orgasm 101”. La bretxa entre l'orgasme masculí i el femení comença a ser un murmuri.

Aquesta normalització potser hauria estat més difícil sense l'amor (o sexe) en els anys del Tinder. Almenys 200 milions de persones utilitzen al mes serveis digitals de contactes al món. Algoritmes que multipliquen la llibertat? “Hi entro quan em ve de gust i en surto quan m'avorreixo. No tinc problemes. La gent és molt conservadora, però aquest és la seva creu, no la meva”. Valentina Sender (nom fictici d'una dona real) té més de 40 anys i té uns ulls verds com maragdes maies. Fa més d'una dècada que utilitza l'aplicació. No n'espera res. “Veure, mirar; passar-ho bé”. Sap que el temps és una ombra sòlida. “A partir dels 35 anys conèixer algú en un bar es fa pesat”, admet. “Tinder és fàcil, senzill i té filtres”. El seu relat dinamita el pànic moral que provoquen aquestes pàgines. Té en compte, això sí, l'educació. Perquè és el que busquen, sobretot, les dones. Però aquestes xifres que viatgen i connecten persones també deixen decimals sense casar. “Les cites en línia estan controlades per un petit nombre d'empreses i no sabem gaire cosa sobre els algoritmes que fan servir per unir persones”, adverteix Justin Lehmiller, investigador del Kinsey Institute. A més, no sabem (perquè els programes no són públics) si aquesta complexa àlgebra funciona millor que aparellar gent, diguem, a l'atzar. Llavors, els usuaris paguen per res?

‘Crisi de virginitat’

La veritat és que el sexe cada vegada es practica menys. Al Regne Unit està en declivi, sobretot entre les parelles casades, i el Japó afronta una crisi de virginitat. Un quart de la seva població per sota dels 40 anys no té cap experiència a l'hora de desitjar l'altre. El 2012 el primer ministre Shinzo Abe va llançar una ofensiva per fomentar la natalitat a través d'ajudes fiscals, una rebaixa dels costos educatius i de la cura dels nens. Va fracassar. Una població de 127 milions de persones només engendra 920.000 nens l'any. El polític s'hauria d'haver fixat en el premi Nobel japonès Yasunari Kawabata i la seva Casa de les belles adormides, que descrivia un bordell on joves narcotitzades oferien plaer a condició que ningú les toqués. Aquesta barreja de solitud i reclusió, aquesta sensació d'aïllament que deixa la tecnologia porta a la vida negocis com els robots sexuals. Infames per a alguns. O un reflex il·luminador dels nostres dies, escriuran d'altres. Bryan Gill és el fundador de Silicon Wives. Nines (en ven alguns models masculins) explícites i realistes. També cares. Entre els 2.000 i 10.000 dòlars, segons diverses informacions. També inquietants. “Aviat produirem nines sexuals intel·ligents que tinguin la possibilitat de parlar, respondre al tacte i mostrar emocions”, preveu el creador de l'empresa.

Un futur que genera alarma. “Els robots sexuals comercien amb la idea que la dona és una propietat sexual. A més, són de mal gust i fomenten l'odi a les dones i les noies. I aquesta és només una de les meves preocupacions. L'altra és que anem cap a una societat més aïllada, on la gent està més sola que mai i interactua més amb les màquines i menys amb les persones”, vaticina Kathleen Richardson, professora d'Ètica i Cultura de Robots i Intel·ligència Artificial a la Universitat de Montfort (Regne Unit). Una societat que ha extraviat el sexe “real”, aquest on es barregen els murmuris, la memòria i, sobretot, el desig.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Miguel Ángel García Vega
Lleva unos 25 años escribiendo en EL PAÍS, actualmente para Cultura, Negocios, El País Semanal, Retina, Suplementos Especiales e Ideas. Sus textos han sido republicados por La Nación (Argentina), La Tercera (Chile) o Le Monde (Francia). Ha recibido, entre otros, los premios AECOC, Accenture, Antonio Moreno Espejo (CNMV) y Ciudad de Badajoz.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_