Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No ofèn qui vol ofendre

Les persones 'cis', les persones hetero, els homes, aquesta també és la nostra gent i hem de reclutar-la com sigui a les files de la lluita feminista i LGTBI

Concentració feminista a Bilbao.
Concentració feminista a Bilbao.

Al juliol va esclatar una nova polèmica al voltant del paper de les persones trans en el feminisme. Arran d’unes conferències que es van fer a l’Escola Feminista Rosario de Acuña a Gijón, algunes ponents van exposar sense embuts els seus malestars amb la presència de dones trans (nascudes amb sexe masculí i que se senten dones) en el feminisme. Les conferències es van fer virals i la polèmica de l’estiu ja estava servida: les xarxes treien fum dirimint sobre què és una dona entre insults i ofenses. El debat no és nou, va emergir als setanta als Estats Units quan un corrent feminista va assenyalar la transsexualitat com un cavall de Troia en el feminisme. Aquestes activistes han rebut el sobrenom, per part de les seves detractores, de TERF (trans exclusionary radical feminists, és a dir, feministes radicals que exclouen les persones trans). Al nostre país aquest corrent anglosaxó ha estat minoritari. És més, des dels noranta han existit múltiples aliances entre feministes i activistes trans que s’han plasmat en el que s’ha anomenat transfeminisme.

Aquesta polèmica il·lustra tendències en els moviments feministes i LGTBI actuals amb derives preocupants en els moviments socials i l’esquerra. La primera és l’auge de l’identitarisme. Totes dues, feministes TERF i algunes activistes trans, entenen el feminisme com una lluita identitària, és a dir, per promoure’l cal ser dona. Això implica per a les TERF néixer amb sexe femella, mentre que algunes activistes trans prioritzen la identitat, però ja sigui des de l’essencialisme biològic o el subjectivisme, totes estan atrapades en el mateix marc. En aquesta saga de batalles sobre qui està legitimat per parlar de què, s’examina la posició de qui parla per després decidir si es pot expressar. Els arguments passen a un segon pla, i els debats es redueixen a una exhibició d’opressions i dolors en comptes d’una discussió sobre idees.

Una altra deriva és el victimisme. Algunes persones trans al·leguen que se senten danyades per aquest feminisme acusant-lo obertament de transfòbia. Que existeixi un corrent feminista en contra d’incorporar una perspectiva trans no em sembla trànsfob, forma part d’un debat sa i plural. No comparteixo aquestes posicions, però defenso que puguin existir. La transfòbia és tota una altra cosa: és promoure l’odi cap a les persones trans. Ara bé, quan recorren a comentaris desafortunats i poc elegants, com referir-se a les dones trans com “aquells tios”, denoten la seva altura política. És gratuït i nociu ridiculitzar algú per defensar una posició. En qualsevol cas, el feminisme TERF no m’ofèn ni personalment ni políticament. Des del victimisme no es pot debatre. Pensem diferent, estem en feminismes diferents.

D'un victimisme a un altre: aquestes feministes que diuen que se senten perseguides per l’activisme trans. Es refereixen, per exemple, a les denúncies que algunes veus trans llancen contra el símbol de la vagina (que es fa posant les dues mans formant un triangle) perquè consideren que exclou algunes dones trans i, per tant, és trànsfob. No obstant això, penso que aquesta simbologia continua sent pertinent i no veig per què exclou les dones trans que tenen penis; a més, tot i que no compartís aquests símbols, tampoc els censuraria. Per últim, com a amable recordatori, aquest símbol no pot ser trànsfob perquè molts homes trans vivim amb una vagina.

Ara bé, al feminisme que s’escandalitza amb la deriva victimista/identitària d’alguns moviments trans cal recordar-li la seva enorme responsabilitat en la promoció d’aquesta cultura política. A algunes feministes cis (no trans) que es molesten molt quan des de posicions trans se les acusa de ser excloents o de parlar des del seu privilegi, cal recordar-los que així és com alguns feminismes tracten els homes. Però a ningú li agrada provar la seva pròpia medicina.

Aquesta cultura política s’escuda en una coctelera de victimisme i identitarisme cada vegada que se sent incapaç d’abordar un dissens polític i prefereix assenyalar els dissidents com a enemics i alimentar les purgues internes. Tot això és aliment per a l’autèntic enemic, que acaba d’entrar a les institucions i als imaginaris de molta gent que busca respostes. Aquesta és la gent que hem de conquistar i no regalar-l’hi a l’extrema dreta per la simple raó que no són com nosaltres. Les persones cis, les persones hetero, els homes, aquesta també és la nostra gent i hem de reclutar-la com sigui a les files de la lluita feminista i LGTBI, interpel·lar-los amb una proposta amable, valenta, basada en idees i no en identitats, i contagiar-los la nostra set de transformar la nostra societat per viure millor.

Miquel Missé és sociòleg i activista trans.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >