Selecciona Edició
Connecta’t

Xin-xin per ‘Cheers’

La col·lecció de personatges que pul·lulen al voltant i dins de la barra quadrada del bar és superba

El Frasier, el Cliff, la Carla i el Sam a 'Cheers', fumant tranquil·lament (eren altres temps).
El Frasier, el Cliff, la Carla i el Sam a 'Cheers', fumant tranquil·lament (eren altres temps).

“Noooorm!” Norman Peterson, comptable sovint sense feina, rep la salutació a crits, tot un costum entre la clientela i la “tripulació” de Cheers. El millor client acaba d’entrar al bar, que és com una segona casa (potser la primera). Sembla que ja hi són tots, com cada tarda després del Telediario de TVE1: la melodia ens espolsa la mandra, cadascú al seu racó del sofà, fins al punt que la migdiada que fa el meu pare després de dinar, de mitja horeta, ja no la fa mai més. Les primeres notes al piano de Where everybody knows your name ens hipnotitzen i ens traslladen a aquell encantador bar de Boston regentat per Sam Malone, expitcher dels Red Sox i faldiller reconsagrat, envoltat dels seus treballadors i clients habituals.

La col·lecció de personatges que pul·lulen al voltant i dins de la barra quadrada del bar és superba. Un grapat d’il·lusos, perdedors i avorrits que desgranen al bar les seves il·lusions, derrotes i misèries. El Sam vindria a ser el “puto amo”, un paio alt, guapo, encara famós, en realitat un triomfador només al llit i exalcohòlic, però admirat per la fauna del seu bar: l’Entrenador, cambrer veterà, genuí i innocent; Carla Tortelli, l’autoproclamada cap de cambrers, multiparidora (en diverses temporades està embarassada d’algun dels vuit fills que arriba a acumular al llarg de la sèrie), descarada, càustica i despietada i casada, a la vida real, amb Danny de Vito (s’havia de dir); el Norm, el comptable bevedor impertèrrit de cerveses; el Cliff, el carter corporativista i orgullós setciències; el Frasier, el psicòleg hipocondríac que acabarà enrotllat amb una col·lega de professió i triomfarà en un spin-off de la sèrie que portarà el seu nom. També hi ha la Diana, la cambrera d’esperit noble, somiadora i intel·lectual que no encaixa però que caurà a les urpes de l'atracatiu Malone, amb qui viurà una intensa i tensa relació amor-odi.

Un fucker impenitent d’avui dia no portaria mai els jerseis que duia el Sam, però la sèrie resisteix el pas del temps

La sèrie, d’episodis independents, sí que manté una trama genèrica en què els personatges van evolucionant. Així, en successives temporades, entraran en escena nous protagonistes: després de la mort de l’actor Nicolas Colasanto, l’Entrenador serà substituït pel Woody, un cambrer d’Indiana (el que aquí seria “de poble”): tan genuïnament ingenu com maldestre i babau. O la Rebeca, que esdevindrà la propietària de Cheers després que el Sam el vengui per oblidar… la Diana. Les coses no els aniran malament als feligresos del bar, ja que Malone acabarà tornant a la feina associant-se (empresarialment i sentimentalment) amb la Rebeca.

El gran treball dels guionistes de la sèrie va ser perfilar aquests personatges. Fa la impressió que, un cop traçats, n’hi havia prou deixant que s’esplaiessin pel bar per crear un embolic de situacions, sempre intel·ligents i divertides. Fa la impressió que tot surt sol: des dels disbarats del Cliff fins a les gestes del Sam, passant per les bogeries del Frasier, les martingales del Norm, les pulles esmoladíssimes de la Carla, les fantasies de la Diana o les ocurrències absurdes del Woody o de l’Entrenador.

Les pulles de la Carla i la xuleria del Sam

1. Any d’estrena i origen. 1982 als Estats Units; 1989 a Espanya.

2. Actor/actriu protagonista. Ted Danson, Shelley Long, Woody Harrelson, Rhea Perlman…

3. Edat que tenies quan la miraves i amb qui la miraves. 20 anys, en família.

4. La millor escena que recordes. Qualsevol apreciació de l’Entrenador o del seu successor, el Woody; o una pulla de la Carla; o una xuleria del Sam; o...

5. Quina sèrie mires ara. Cap en concret, la que fan quan engego la tele: The Big Bang Theory, Modern Family… Apareixen a tota hora!

Han passat… 30 anys! És inevitable que ningú parlés amb mòbils ni es connectés a internet, per exemple, i és evident que un fucker impenitent d’avui dia no portaria mai els jerseis que duia el Sam, però la sèrie resisteix el pas del temps, una cosa que no passa amb totes les sèries que ens van fascinar de petits. Fa pocs anys vaig poder veure un capítol de Los Ángeles de Charlie i va caure el mite: per què estimada, adorada, idolatrada Kelly en realitat éreu tan cutres?

Socialment, Cheers, des del llunyà Massachussets, ens plasmava a nosaltres mateixos, catalanets dels noranta, davant la vida. Em consta que no soc l’únic que somiava amb obrir un bar. Però com que qui no es conforma és perquè no vol, em queda el consol que mai he tingut un grup d’amistats tan ampli i pintoresc com en l’època de Cheers, quan els personatges més heterogenis ens reuníem, inconscientment?, al Iot, un bar de copes a Pau Claris que es va convertir en la nostra casa nocturna. Casualitat? Coincidència, més aviat …

Per als curiosos, cal dir algunes coses de Cheers, una sèrie que en la primera temporada va estar a punt de ser retirada per les baixex xifres d'audiència i que va acabar el 1993 amb un episodi final que va ser el programa més vist de l’any als Estats Units. La primera, que el bar no existeix. Molta gent ha peregrinat a Boston per entrar al Cheers i l’únic que s'hi ha trobat ha estat el rètol al carrer amb el dit indicant el soterrani on hi havia el bar; però darrere la porta, res de res. Era un decorat. Per veure’l caldria anar a la mansió de Ted Danson (el Sam, esclar) a Malibú. A més, el Cheers autèntic, el que va inspirar la sèrie, es deia Bull & Finch Pub. És cert que quan la sèrie va començar a tenir èxit, va pujar al carro i va “corregir” el nom. L'altra anècdota és que el 2011 Telecinco va fer una versió de la sèrie amb actors d'aquí (Alberto San Juan, Joan Pera, Pepón Nieto...), tot reproduint el mateix bar, però no va funcionar. No és pot copiar allò que és inimitable.

I una última curiositat destacable és que molts (ignorants, evidentment) vam aprendre que cheers volia dir xin-xin. Així que no ens queda altra que fer un xin-xin per Cheers i una petició a aquestes plataformes que tantes sèries repeteixen fins a l’extenuació: torneu a emetre (l'autèntica) Cheers, fareu una tasca social important.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >