_
_
_
_
_

Què té la Patti?

La carismàtica cantant va oferir a Sant Feliu de Guíxols una actuació per moments desconcertant

Actuació de Patti Smith al festival de la Porta Ferrada.
Actuació de Patti Smith al festival de la Porta Ferrada.Xavier Casals

És cert que les llegendes vives generen unes expectatives que no sempre es compleixen, i també és cert que la causa no sempre són aquestes, sinó més aviat les desmesurades esperances que s’hi han dipositat, tan elevades que ni tan sols un senyor miracle les podria satisfer. Van quedant poques figures de la magnitud de Patti Smith, musa, poeta, rockera, dona indomable –empoderada es diria ara–, i sempre capitana de la seva travessia. Tot això és cert, una fam desmesurada no s’aplaca així com així, però també resulta incontestable que el concert que Patti va oferir al festival de la Porta Ferrada, amb les entrades esgotades, va tenir alguns detalls que fan pensar, per exemple, en quin paper deu tenir la música a la vida de Smith.

Más información
Luz Casal, valor segur
Un sol anomenat Patti Smith
Un malestar íntim

S’ha de dir, d’entrada, que en moltes coses continua sent la mateixa. Un aspecte dominador, un rostre ossut de Pasionaria anglosaxona, una veu que es manté imperiblement aspra i capaç de dir amb sentit, un vestuari inalterable de texans, jaqueta negra, armilla, botes i samarreta i una melena que ja és tot un símbol: gairebé cap dona, tampoc homes, s’atreveix amb una melena sense monyo als 72 anys, i encara menys amb bons resultats estètics. La Patti és així: escup a terra i compte si li suggereixes que toqui alguna cosa perquè, com a Sant Feliu de Guíxols, et pot dir quatre coses. Patti continua sent l’esquerra musical preocupada per l’ecologia i una llibertat que, tot i sonar ja a eslògan de La Sexta, s’hi deixa veure una sentida reivindicació.

Però al festival de la Porta Ferrada Patti va encapçalar una banda força curta en què Lenny Kaye ha deixat tot el protagonisme al fill de la protagonista, Jackson Smith, un guitarrista que de vegades es barallava amb l’afinació. El baixista, que l’acompanya des de fa anys, s’encarregava del teclat i el baix, de manera que en un mínim de quatre temes d’un total de quinze, no hi va haver baix, i no semblava tant una opció estètica com que una persona no pot tocar el baix i els teclats alhora. I el repertori està menys actualitzat que la Bíblia, i és que les cançons més recents són My Blackean year, del 2004, i Beneath the Southern Cross, datada del 1996. Més recent és la versió d’After the Gold Rush, de Neil Young, que va gravar el 2012, però això ja és tot un altre capítol.

Capítol versions. Deixar l’escenari perquè el seu trio fes una versió de Stones, I’m free, com si fossin una banda tribut, i després tocar el Walk on the wild side de Reed no sona rebuscat ni original, tot s’ha de dir. Tampoc, per més ecologistes que fossin, recuperar els australians Midnight Oil o, per més bo que fos, Jimmi Hendrix. En un repertori curt tocar tantes versions i tocar-les així –només la de Young va tenir un tractament destacable– va rebaixar el nivell de l’actuació. És clar que van quedar els asos, però precisament pel seu aire de relíquia sembla que a la vida de Patti hi ha altres prioritats que buscar-los un acompanyament més dinàmic –escriure sense anar més lluny–, i la música ja només és una excusa per deixar-se veure. Esplèndida, això sí, però no deixa de ser excusa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_