Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Reflexió sobre el problema de l’habitatge

L'Estat continua entestat a fer una política de pegats ben intencionats però que no afronten la qüestió. No s'acaben aquí els efectes de l'actual i crítica situació

Promoció de pisos públics de l'Ajuntament de Barcelona al carrer Tànger.
Promoció de pisos públics de l'Ajuntament de Barcelona al carrer Tànger.

El problema de l’habitatge s’agreuja sense que es trobi una solució adequada. En una altra ocasió vam exposar que la manca de resposta judicial, la lentitud de la justícia i l’activisme de certs sectors de la doctrina i de la judicatura supergarantistes dels drets dels ocupes marginant els propietaris havien, de fet, afavorit les ocupacions il·legals. Davant d’aquesta situació, el legislador, amb realisme i resignació, s’hi ha adaptat, pagant, lògicament, un preu que hauran d'abonar, com gairebé sempre, pels ciutadans que compleixen els seus deures.

Segons la premsa econòmica, en l’actualitat, al nostre país, hi ha uns 90.000 habitatges ocupats il·legalment, el 75% dels quals són propietat del sector financer. Cal recordar, tal com ha fet el Tribunal Constitucional en la seva sentència de 28 de febrer del 2019, que la necessitat d’habitatge no comporta un dret a l’ocupació. Correcte.

La resposta del legislador ha estat un tàcit abandonament parcial de la via penal i un increment de l’agilització de la civil (Llei 5/2018, d’11 de juny) que permet l’entrega immediata de l’habitatge ocupat si els ocupants no aporten, en el termini de cinc dies, un títol justificatiu de la seva situació possessòria. Contra la decisió de desallotjament no es pot presentar cap recurs. Aquesta resposta ràpida no la poden impulsar les persones jurídiques amb ànim de lucre, és a dir, bàsicament, les del sector financer.

La resposta del legislador ha estat un tàcit abandonament parcial de la via penal i un increment de la civil

Cal evitar, perquè aquesta via ràpida tingui èxit, que els ocupes puguin presentar justificació de la seva possessió, com passa amb freqüència amb els documents acreditatius del pagament de les despeses comunitàries o altres proves falses creades pels ocupes.

És cert que la nova norma obliga a participar en el desallotjament els serveis públics competents perquè en el termini de set dies puguin adoptar les mesures protectores que corresponen. Atenció, aquesta comunicació i l'adopció de mesures no tenen efectes suspensius: el llançament es porta a terme sense més tràmits. 

Quin és el cost per als ciutadans que han vist ocupats els seus habitatges sense violència ni intimidació en les persones i que no constitueixen la seva llar? Important: els falta, a la pràctica, protecció penal, que era la via més ràpida i gratuïta. I necessiten advocat i procurador, als qui hauran d’abonar els seus honoraris, així com la resta de despeses del procés.

El problema de l’habitatge no s’esgota amb el que s’ha exposat fins ara. Així, el Govern de Catalunya, amb cert oportunisme electoral, i per la via urgent del decret llei, ha procedit a aprovar una sèrie de mesures orientades, principalment, a controlar les rendes dels habitatges de lloguer (Decret llei 9/2019, de 21 de maig).

Aquesta aprovació, que va en la bona direcció, planteja, no obstant això, la qüestió del seu encaix constitucional, certament dificultós, ja que, segons l’article 149.8 de la Constitució, l’Estat té la competència exclusiva sobre la legislació civil, que inclou la relativa als arrendaments urbans.

En aquest sentit s’ha pronunciat el Tribunal Suprem (sala primera) en les seves sentències de 15 de desembre del 1994 i 13 de juny del 1983 i es desprèn també del vigent EAC, ja que en la seva versió definitiva ha desaparegut la competència autonòmica sobre arrendaments urbans, tesi, ara, reforçada amb el dictamen favorable a la seva inconstitucionalitat emès pel Consell de Garanties. A més, el Parlament ha rebutjat la convalidació d’aquest decret llei. Un fiasco total.

L’Estat continua entestat en una política de pegats ben intencionats però que no afronten el problema de l’habitatge. No s'acaben aquí els efectes de l’actual —i crítica— situació.

Es tracta d’un problema econòmic, polític i social, inabordable des d’una economia de lliure mercat

Les entitats financeres, amb el seu afany natural de fer bons negocis, coneixedores dels problemes de molts ciutadans amb liquiditat reduïda però propietaris de finques urbanes amb un preu elevat i que els són molt costoses de mantenir, els ofereixen una pensió vitalícia a canvi de quedar-se amb el seu pis en el moment de la defunció. Perfecte per a les entitats.

Altres propietaris, directament, venen els seus pisos i passen, normalment, a habitar-ne d'altres arrendats confiant que la seva vida no s’allargui gaire. Una altra conseqüència és que els seus hereus veuen minvades les seves expectatives successòries i així, la solidaritat familiar se'n pot ressentir. No hi ha res gratis.

Es tracta, sens dubte, d’un problema econòmic, polític i social, inabordable des de la perspectiva d’una economia de lliure mercat. Cal recórrer a la solidaritat social a través del sistema impositiu. Mentrestant, benvinguts siguin els pegats, sense oblidar ni dilatar les vertaderes solucions. Ja són molts els que no poden adquirir un habitatge i augmenten els que tampoc en poden llogar cap.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ