Selecciona Edició
Connecta’t

La fantasia en submarí

El 'Seaview' corria perills al mar com l''Enterprise' a l'espai

El 'Seaview' en superfície.
El 'Seaview' en superfície.

El Seaview de Viaje al fondo del mar va ser, el 1966, el meu primer submarí, i el primer submarí, com el primer amor, no l’oblides mai. Després, ben aviat, en van arribar d’altres, com l’Atoragon (atomic dragon), el submergible volador japonès, i el Nautilus, esclar, el del capità Nemo de Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne, que vaig descobrir en els clàssics juvenils de Bruguera i a la pel·lícula de Richard Fleischer, i amb el qual el Seaview compartia mirador de proa i descàrregues elèctriques. I molt més tard, l’U-96 de Das Boot, que ha donat peu a la nova sèrie del mateix títol d’AMC d’aquest any, protagonitzada per un altre submarí alemany, l’U-612. Però, com deia, el Seaview, “el submarí més extraordinari dels set mars”, va ser el primer. Fins i tot en tenia una realista rèplica de plàstic i m’hi banyava vivint grans aventures en un Àrtic infantil fet d’escuma i somnis.

El Seaview era un submergible nuclear futurista (fins i tot duia a dins una nau voladora, l’aerosub) amb unes històries que transcorrien en uns llunyans anys setanta en què jo devia fer COU, segurament somiava que canviava el submarí de la banyera per la rossíssima Mercedes Udaeta i fins i tot devia haver mort Franco. Pertanyia (el submarí, no la noia) a la flota dels EUA, tot i que anava bastant per lliure dedicat a salvar el món afrontant incomptables perills, una mica com l’Enterprise de Star Trek en l’àmbit còsmic.

El submergible, una meravella, era realment el protagonista de Viaje al fondo del mar, una de las grans sèries d’aventures fantàstiques, de ciència-ficció, que va crear als seixanta per a la televisió, a partir de la seva pròpia pel·lícula anterior (1961) —novel·lada pel gran Theodore Sturgeon, per cert—, l’inefable productor Irwin Allen, batejat més tard com “el mestre del desastre” per films com El colós en flames o L'aventura del Posidó. Entre les sèries d’Irwin que van il·luminar la nostra televisió de llavors, en rigorós blanc i negre, hi havia les inoblidables El túnel del tiempo, Perdidos en el espacio i Tierra de gigantes. Penso en la petita pantalla dels seixanta, que era realment petita, tenia banyes (antena que el pare de família sempre movia expertament), rombes i bona part del temps no emetia més que neu i la carta d’ajust, i m’assalta una onada de nostàlgia, tot i que també un calfred entre el plaer i l’espant. A través seu vam entrar al regne de la fantasia, ple de meravelles i terrors.

La sèrie ho tenia tot per estimular l’ànsia d’aventures i descobertes

Recordo un món en què les sèries, de tots els gèneres, ciència-ficció, oest, policies, advocats, detectius, animals variats, estaven tant d'actualitat com ara, tot i que, esclar, no era a la carta: per saber què passaria amb el David Vincent de Los invasores o el Richard Kimble d’El fugitivo o si Hoss Cartwright s’aprimaria t’havies d’esperar pacientment fins al següent capítol. És obrir l'aixeta de la memòria i no parar de rajar noms: Bonanza, High Chaparral, Daktari, El agente de Cipol, Furia, Daniel Boone, El Virginiano, Jim West, Ironside, Flipper, Rumbo a lo desconocido... També aquelles inoblidables de marionetes: els Thunderbirds, El capitán Escarlata, Meteoro submarino (amb la seva romàntica cançó Acqua marrrrina)... I ara diuen que som a l’edat d’or de les sèries.

Viaje al fondo del mar s’emmarcava en una atmosfera de Guerra Freda (era l’època), amb espies i agents secrets enemics pugnant pels secrets tecnològics del Seaview i del bloc occidental. Però els guions desbordaven àmpliament aquest terreny de joc i apareixien monstres de tota mena (molts molt de sèrie B), meravelles submarines, evidentment (érem a l’era pre-Costeau), científics sonats, extraterrestres, robots, dinosaures, nazis (!) i fins i tot fantasmes, com l’Holandès Errant i Barbanegra. Els perills podien ser dins del submarí (en forma de sabotejadors, tripulants que embogien o éssers estranys, fins i tot homes llop, que s’introduïen a la nau) o fora (criatures gegants, altres submergibles, ovnis, alteracions de l’espai i el temps). Cal destacar que l’almirall Nelson (Richard Basehart) havia estat prèviament mariner (Ismael) a Moby Dick (1956), de John Huston. De Viaje al fondo del mar se'n van fer quatre temporades i 110 episodis. I entre els convidats van aparèixer actors com Robert Duvall, Linda Cristal, Vincent Price, Leslie Nielsen, John Cassavetes o George Takei abans d’abordar l’Enterprise amb el seu pilot, Sulu.

Era una sèrie que, des de la característica música dels títols de crèdit, ho tenia tot per estimular les ànsies d’aventura i descobertes d’un nen i també per iniciar-lo en el significat de l’amistat, la lleialtat, el valor (i la covardia). La veritat és que en els seus episodis es van gestar moltes de les meves obsessions de tota la vida. Si és que fins i tot hi ha un capítol en què sortia una mòmia egípcia. Una mòmia en un submarí! A veure si això no excita, i molt, la imaginació.

Una sirena a bord

1. Any d’estrena i origen. 1964, als EUA.

2. Actors protagonistes. Richard Basehart (almirall Harriman Nelson) i David Hedison (capità Lee Crane), sense oblidar el castigat mariner Kowalski (Del Monroe). “Aviseu el Kowalski!”.

3. Edat que tenies quan la miraves i amb qui la miraves. Nou anys, amb el meu germà gran.

4. La millor escena que recordes. La de Crane enamorat d’una sirena. I la recurrent del submarí trontollant amb els tripulants caient.

5. Quina sèrie mires ara. Chernobyl, Vikingos 5.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ