Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els que no volen la condemna

Gabriel Rufián va dir al Congrés que el setembre serà un mes molt difícil per a tots

Rufián entrega a Sánchez una copia del libro que Oriol Junqueras ha escrito en prisión.
Rufián entrega a Sánchez una copia del libro que Oriol Junqueras ha escrito en prisión.

Gabriel Rufián va dir, en la seva darrera intervenció al Parlament de Madrid, sobre la investidura fallida de Pedro Sánchez com a president del Govern, que el setembre serà un mes molt difícil per a tots. (Potser es va oblidar d’afegir que una part de la responsabilitat que això sigui així també la tenen ell i el seu partit). Però sí, té raó, serà difícil per a tots. Tot i que potser per a alguns més que d’altres. Era evident que Rufián tenia present el veredicte del Tribunal Suprem, al mes de setembre o octubre, a l'hora d'emetre aquest pronòstic. Fa una setmana, Sergi Pàmies, en la seva columna habitual a La Vanguardia, escrivia sobre una branca de la ciència política que està fent furor aquests dies entre tertulians i opinadors de tota mena. La batejava, amb el seu enginy habitual, amb el nom de sentenciologia. Doncs la cosa va d’això fins que hi hagi sentència. Després vindrà puntualment la postsentenciologia.

En principi, ens imaginem com de difícil serà per als polítics presos si el veredicte és condemnatori. Això és tan obvi que no cal ni comentar-ho, només desitjar que no els condemnin. Per als membres dels partits als quals pertanyen aquests polítics se suposa que també serà molt difícil digerir una condemna, algunes de les quals poden ser molt severes. Però tenint en compte el que els dirigents independentistes (Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, Òmnium Cultural i l’ANC) han anat anunciant –uns anuncis que la majoria de vegades s’assemblen força a amenaces–, dona la impressió que gairebé voldrien que passés el pitjor. Fins i tot sembla que només els queda a la recambra de les seves pulsions unilateralistes una condemna als seus correligionaris.

Queden els anomenats unionistes o constitucionalistes: el Partit Popular i Ciutadans. (Al PSC el continuo considerant, per sobre o per sota de la seva defensa de la Constitució i de la Monarquia, essencialment un partit catalanista d’esquerres). No crec que al PP i a Cs els desagradi gaire (tot i que procuraran dissimular-ho tant com puguin o sàpiguen) una condemna. De fet, no han fet altra cosa en les seves campanyes electorals i postelectorals perquè el Tribunal Suprem es decanti pel càstig.

Deixo per al final l’altre grup per al qual setembre també serà difícil. Aquest grup és el dels que no volen la independència per a Catalunya. Volen tot el que sigui possible, tot el que sigui negociable, menys la independència. Volen competències blindades, com les que va enumerar en el seu dia Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, gairebé sense tocar la Constitució, volen el traspàs dels trens de Rodalies, per exemple, volen que deixin en pau la llengua i no la utilitzin tan perversament per guanyar vots, volen el reconeixement de Catalunya com a nació. Com podeu veure, tot de coses perfectament assumibles, fins i tot per un govern de dreta civilitzada. Per a aquest grup, que no és petit, una sentència condemnatòria seria una autèntica desgràcia política. Per a Catalunya i per a Espanya. I, per descomptat, tenint en compte aquesta mateixa conseqüència, per al mateix grup al qual em refereixo. Què caldria fer? Alegrar-se’n? No, s’hauria de tenir molt d'estómac per fer-ho i aquest grup sembla que no en té. Fer com si no hagués passat res? És clar que se seguiria anant a la feina, portant els fills a l’escola, escoltant la ràdio i veient jugar el Barça. Però això no treu que els dies de setembre (o d’octubre o del mes que sigui) es facin insofribles per als qui no volen la independència de Catalunya, però tampoc volen que es castigui com a mesura d’escarment per les gravíssimes imprudències jurídiques (sí, jurídiques) que es van cometre per tenir innecessàries fronteres, exèrcit i ambaixades pròpies.

Al grup dels qui no volen la independència de Catalunya, sinó tot el que sigui negociable pel bé dels seus ciutadans, no els quedarà més remei que lamentar-ho profundament per si la sentència fos condemnatòria. De moment, només els queda pregar perquè els components d'aquest organisme judicial tan elevat siguin pragmàtics (i misericordiosos amb els acusats de delictes jurídics), i es decideixin per l’enorme exemple de decisió política que comportaria l’absolució de totes aquestes persones.

Si això no fos així i el senyor Marchena i companyia es decantessin per condemnar els acusats, ja pot anar preparant el Govern el terreny per a un indult. La declaració unilateral d’independència va ser la burda posada en escena d’una utopia forjada a l’abric dels no menys enormes errors del Govern de Mariano Rajoy i el PP. I no es pot condemnar a tants anys de presó només per ser tan mals actors. O polítics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ