Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘vici’ dels naips

Una exposició recull la història i l'evolució, des del segle XIV, dels jocs de cartes, que també van ser una potent indústria gràfica abans de la impremta

Baralla fantasia. Fabricant desconegut. 1929. Ampliar foto
Baralla fantasia. Fabricant desconegut. 1929.

“Este execrable vicio que trae en sí la pronta ruina de fortunas, (...) que ocasiona el malestar de las familias, la apatía y la misma hipocondría, que conduce al suicidio y al asesinato, o sea, el primer peldaño de la temible escala del patíbulo”, recollia, tremebund, un metge de Reus durant la Restauració. També de l’època, a l’auca Vida del hombre malo, on cada vinyeta era un defecte monstruós, la cinquena ja era per a qui jugava a cartes i en una segona auca, un soldat, “habiéndosele hallado en la misa teniendo en sus manos un juego de naipes franceses, contemplándolo, en lugar de rezar un libro devoto”, és castigat pel seu major... En una societat tan catòlica com l’espanyola i la catalana, els jocs de naips han estat vistos, i l’estigma encara es manté força avui, com una addicció fatal, portadora de les pitjors desgràcies. La cosa ve de lluny: el 1370 ja s’han documentat vetos i el 3 d’agost del 1433 una ordenança dels consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona prohibia jugar a les cartes de qualsevol de les maneres, fins i tot amb penyores, a risc d'una multa de 25 lliures...

El context moral no facilitava la valoració dels naips com a objecte d’art, pintats a mà peça per peça, als inicis en suports tan valuosos com la plata, l’ivori, la pell o el pergamí, en el que va ser un producte pioner de les arts gràfiques, anterior a la impremta. Llavors, amb poca cosa per entretenir-se, els jocs de cartes s’estengueren de pressa. I vingué allò que sap fer tan bé el poder: excepte el període del 1850 al 1900, s’instauraren impostos especials, que en època de Felip II significaren uns ingressos propers als de les “rentas mayores”. Per fiscalitzar i evitar produccions clandestines i ratificar que es pertanyia al gremi creat al 1455, s’obligava el fabricant a deixar la seva marca, sempre al quatre d’oros o copes, on a vegades també hi signava el recaptador. Es pot observar en algunes de les que s’exhibeixen a Una mà de cartes, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Una de les col·leccions més desconegudes del museu permet constatar que Barcelona fou centre de producció notable durant cinc segles d’un joc d’origen incert (europeu o potser indi, derivat dels daus o dels escacs), però que arribà a l’Europa mediterrània a mitjans del XIV i com a objecte de luxe destinat a la cort. Els pintors Roderic de Borges, Miquel d’Alcanyís i els fills de Bartolomé Pérez serien els tres i únics primers naipers controlats a Catalunya, segons les estudioses Esther Sarrà i Paloma Sánchez fixen en el catàleg de la mostra, tot enriquint un tema molt poc estudiat.

Mostres de cartes de fabricants barcelonins: Rotxotxo (esquerra), Torras i Lleó (1854) i Piguillem i Riera (1875). ampliar foto
Mostres de cartes de fabricants barcelonins: Rotxotxo (esquerra), Torras i Lleó (1854) i Piguillem i Riera (1875).

De seguida les baralles van quedar fixades, com es veu a la petita però completa exposició: hi ha les italoespanyoles (amb quatre pals: oros, copes, espases i bastos, entre 32, 48 i 52 cartes) i les francobritàniques (diamants, piques, cors i trèvols: 52 més els jòquers), però també les germanosuïsses (picarols o escuts, cors, fulles i aglans o flors) i, fins i tot, orientals, com unes de xineses, poc acolorides, que recorden els pals plans de fusta dels gelats.

Com que eren per jugar, s'havien de reconèixer fàcilment i de models no n’hi havia gaires, tot i que a Barcelona, a banda de reproduir els que es feien a altres potents focus de producció (Cadis, Pamplona, Vitòria...), feren fortuna les del gòtic catalanoaragonès, molt esquemàtiques: jugant amb vermell i blau, les sotes duen calça curta fins als genolls; els cavalls són sobre les potes enlairades i en tres quarts; als reis no se’ls veuen les cames; les copes són tipus calze; les espases medievals tenen empunyadures de creu; els bastos són poc naturalistes, amb nusos molt exagerats... Al model valencià, per exemple, les figures eren més rabassudes i les denominades Cadis derivaven del model d’una fàbrica malaguenya de Macharaviaya que va tenir el monopoli fins al 1811 per exportar-les a les colònies d’ultramar. Els matisos, però, eren tants (copes tapades o amb garlandes; espases que muten en florets o estilets, monedes vigents o no...) que només a l’Arxiu tenen 33 versions diferents de copes, 32 d’oros, 22 de bastos i 17 d’espases. Els valors (de l’1 al 12) no arribarien fins ben entrat el XVIII.

El 1433, el Consell de Cent va prohibir jugar a les cartes, fins i tot amb penyores

Les coses anaven tan bé que, a finals del XVI, s’instal·laren a Barcelona els Grosset, una família de grans i tradicionals naipers francesos, que revolucionaren la producció. Els imitaren nissagues com la dels Rotxotxo, també de França. Llavors la indústria era tan potent que els naipers s’uniren al Gremi dels Julians Mercers, fins llavors el dels ullerers, barreters, quincallaires, passamaners i ferreters. Tots dos fabricants van ser els únics que resistien el 1741, després de la davallada per la Guerra de Successió. Amb el temps, a principis del XIX es faria forta la família catalana Comas: “Naipes finos de la fábrica de Sebastián Comas. Plaza de San Agustín Viejo, número 15. Cerca de la calle Tantarantana. Barcelona”, diu una caixa de cartes que es veu a la mostra. O els Macià, potser els fabricants de més qualitat de Catalunya; amb treballadors qualificats, van facilitar, com els Rotxotxo, la implantació de la fabricació d’indianes, indústria amb la qual compartien mètodes. Estava ben estudiat: les indianes tenien el pic de producció d’estampació a l’estiu; els naips, a l’hivern.

La dissolució del gremi el 1801 facilità la liberalització de la fabricació i l’esplendor del sector cap al 1870, acomboiat per les millores en les arts gràfiques: litografia en color i premses de vapor. Les més beneficiades foren les cartes de fantasia, nascudes abans que les estàndards, amb voluntat artística i destinades a un públic més culte. No gaire (o gens) aptes per jugar, amb certa intenció pedagògica, triomfà al XVIII la temàtica dels Quatre continents: Laponés, Español, Indio americano o Negro hotentote, Negro cafrés (i així fins a vuit exòtics personatges de color) conformaven aquestes baralles. Una branca molt productiva va ser, en ple Romanticisme, la destinada a entretenir les dones burgeses, amb modes com les cartes de flirteig, com ara Preguntas y respuestas en la baraja de amor (oros i copes per a les dones; bastos i espases per als homes, amb textos a cada carta). A l’as de bastos, la pregunta diu: “Atienda a lo que le digo, / franca en esto habéis de ser, / se me ha antojado saber / si me tiene por su amigo”. També hi havia la famosíssima La Sibylle dels Salons (1890-1910), amb peces amb bells motius (Beaucoup d’argent, Mariages, Amours...) i, en molt petit, a la punta superior, la reproducció de la carta estàndard per si es volia jugar normal.

Barcelona fou centre de producció d’un joc d’origen incert

Un món a banda era el del Tarot, aparegut a les corts del nord d’Itàlia ja al XV, bàsicament una baralla estàndard (arcans menors) amb l’afegitó dels anomenats arcans majors, 22 figures al·legòriques: el boig, el penjat, la mort, el diable... Aviat queda fixat al món de l’esoterisme.

En ple XIX la cosa donava per a cartes polítiques, com una baralla constitucional de les Corts de Cadis, del 1822; o de satíriques, amb caricatures de personatges, especialment de capellans i bisbes; la popularitat i la producció eren tan avançades que les cartes es convertiren en un mitjà publicitari molt econòmic. Amb la possibilitat d’objecte seriat, acaben sent regalades per productes (xocolates, begudes...) com a col·leccionables. Temàtiques, infinites: baralles de toreros, d’actors de cinema, futbolistes... A la mostra, una amb Rodolfo Valentino i una altra del mític porter Ricardo Zamora, aquest dibuixat pel gran caricaturista Valentí Castanys. Tots dos, és clar, eren l’as d’oros...

El sector, però, estava mig tocat des de mitjans del XIX, quan la industrialització va fer caure tots els petits tallers, que no podien competir per costos. Només en van quedar uns quants de grans, que van perdre la batalla davant dels jocs d’ordinador. Però les cartes segueixen avui entre els jocs virtuals: els vicis no es deixen mai.

100 vegades per les mans

Fer cartes era tot un art: exigien precisió de tall amb eines especials i calia donar-los una pàtina especial amb sabó per facilitar que llisquessin. El material era molt fràgil i es desgastava per l’ús. Per donar-li consistència i opacitat calia preparar una cartolina a partir de l’encolatge d’almenys tres fulls de paper gruixut. Els grans mestres van fixar nou passos: disseny del dibuix, encolatge del paper a cartolina, impressió, acoloriment, torrefacció dels naips, allisament, tallat, tria i embolcallat. El procés requeria que el paper passés uns 100 cops per les mans del naipers. A banda, demanava un obrador de grans dimensions: documentació francesa del 1763 parla d’un taller de set persones. Papers catalans, d’una inversió inicial de 600 lliures barcelonines. El gremi tampoc ho posava fàcil: accedir a l’ofici, entre l’aprenentatge, el fadrinatge i la mestria, eren quatre anys.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >