Selecciona Edició
Connecta’t

Una lliçó de periodisme

La sèrie va ser, és, una escola de periodisme. Els que hem tingut la sort que hi hagués 'lous grants' tutelant-nos la feina sabem que és una bona manera d’aprendre l’ofici

Ed Asner interpretant Lou Grant Ampliar foto
Ed Asner interpretant Lou Grant

TVE va estrenar Lou Grant a finals del 1980. Aquell mateix any havia tancat Tele/eXpress, on vaig treballar un parell d’anys a Espectacles. Els que hem tingut la sort que hi hagués lous grants tutelant-nos la feina —el meu lou grant en aquell diari, amb la seva bonhomia, va ser el gran Joaquim Ibarz— sabem que és una bona manera d’aprendre l’ofici. Lou Grant va ser, és, una escola de periodisme. Ha envellit honrosament. La principal pega és que gairebé no hi ha personatges negres a la redacció o són subalterns. De tota manera, no sé quin era el cens als setanta als diaris nord-americans. La mirada sobre els protagonistes és angèlica, però la tenen ben merescuda per la fermesa amb què defensen la notícia.

Quan Lou Grant va arribar a la CBS, la televisió ja havia programat una vintena de sèries sobre periodisme. Amb un interès decreixent. Va ser el cas Watergate el que va renovar les ganes de la televisió per apropar-se a les redaccions. La crítica va rebutjar temptatives fraudulentes, com les de Raymond Burr, que el 1977 va fracassar amb Kingston: Confidential, explica Douglas K. Daniel, autor de Lou Grant (Syracuse University Press, 1995). No era el cas de Lou. La productora tenia clar que no es podien fer coses noves si es limitava a copiar el cine o la mateixa televisió i van anar a copiar la vida. La seva gent va viure una bona temporada a Los Angeles Times, tot i que el decorat no va calcar les seves instal·lacions. El Tribune era més humil.

Els patrocinadors van retirar el suport a la sèrie per motius polítics

La sèrie va ser tot un èxit, però es va acabar abruptament. Censurada, aniquilada per motius polítics. Els patrocinadors, amb Kleenex al capdavant, li van retirar el suport. Temien que la majoria moral nord-americana fes un boicot als seus productes per anunciar-s'hi i tampoc els agradava veure’s associats a les campanyes de l’actor protagonista, Ed Asner, contrari a la política centreamericana de Reagan. Asner, a més, era el president del Sindicat d’Actors i va activar algunes lluites costoses per a Hollywood.

El que fa més singular la sèrie és que passa molt de temps a la cuina, a la redacció, i no s’estalvia l’existència d’intrigues i intrigants. O al bar de costat, que acostuma a ser el mateix. I l’agenda de temes tractats és imbatible. Des de la corrupció política al perill nuclear, passant per les pressions publicitàries o l’etern perill de publicar una mentida.

La redacció i la propietària defensaven la veritat, no la velocitat

Encara anaven amb la màquina d’escriure, tot i que l’última temporada va acabar amb ordinadors a les taules. Lou Grant porta la secció de Local. Un bon paio, tot i que ha de curar la seva misogínia. I ho fa. I no perdona els errors quan hi ha mala intenció. Fa fora la corresponsal política per haver amagat la seva relació amb un candidat, del qual ha de cobrir la campanya. I l’acomiada citant una vella recepta: “Et pots enamorar de l’elefant, però no pots seguir informant del circ”.

Un personatge reconfortant, una mica seràfic, és la propietària, feta de la mateixa pasta que la seva gent. Resisteix davant l’avarícia del consell d’administració. Una dama inspirada en Katharine Graham, del Post. Vol veritat, no velocitat. I s’anticipa a la teoria de García Márquez sobre el que és una primícia: no la dona qui la publica primer, sinó qui l'explica primer amb exactitud.

Quan mires la sèrie, creus que has escollit un ofici que, malgrat tot, val la pena. Les peces de convicció són persistents. Com quan el diari decideix publicar un cas de manipulació en l’esport universitari local, molt estimat pels seus veïns. Saben que els costarà vendes, però, diuen, no es pot estar contra la corrupció a la portada i amagar-la a Esports.

Ed Asner ha fet altres vegades de periodista, molt menys exemplar. Ara, amb 89 anys, l’han fitxat en una sèrie, Briarpatch, on interpreta un empresari de premsa racista i amb mal geni. No ens espatllaran el record que en tenim. Em quedo amb el sermó final d’un altre personatge seu (A case of libel, 1983), un advocat que defensa un periodista atacat des d’un altre diari per comunista i es pregunta si els periodistes tenen dret a liquidar la vida d’altra gent amb mentides i llavors abrigar-se amb la bandera de “no em toquis”. “Vostès impedeixen la llibertat de premsa cada vegada que la fan servir amb ànim de revenja. La llibertat de premsa és per a tots”. Bravo, Ed.

EL gran paper d’Ed Asner

1. Any d’estrena i origen. 1977-1982, als EUA.

2. Actor/actriu protagonista. Ed Asner.

3. Edat que tenies quan la miraves i amb qui la miraves. 28 anys. Sol.

4. La millor escena que recordes. Un col·lega recrimina al cap d’Economia que tingui accions d’empreses. Una corrupció. I ell ho justifica: en tinc algunes per entrar a la junta d’accionistes. Una lliçó.

5. Quina sèrie mires ara. MotherFatherSon.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ