Selecciona Edició
Connecta’t

Puigdemont s’apaga a Bèlgica mentre crida a la confrontació

Les clatellades judicials, la pèrdua d'aliats i les disputes internes deixen l'expresident català més aïllat que mai des de la seva marxa a Waterloo

puigdemont
Carles Puigdemont al Parlament Europeu, a Brussel·les, el maig passat.

La caixa de ressonància fabricada per Carles Puigdemont a Waterloo ja no és la que era. Les recents clatellades judicials, del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg primer, del de Luxemburg després, han posat fi a l'aura d'imbatibilitat aconseguida en els processos de Bèlgica i Alemanya, i minvat la fe del secessionisme que els jutges europeus acabin donant-los la raó en el litigi amb Espanya. La premsa internacional, abans present a totes les convocatòries de l'expresident català, ha reduït ostensiblement l'interès pels seus moviments. Al Parlament Europeu, on fins fa unes setmanes l'independentisme comptava amb quatre eurodiputats, s'han quedat en quadre, amb Diana Ribó (ERC) com a únic altaveu després de l'exclusió del mateix Puigdemont, Toni Comín (JxCAT) i Oriol Junqueras (ERC) pels seus comptes pendents amb la justícia.

La llista de contratemps és més llarga. Els aliats flamencs de la dreta antimmigració de la N-VA han sortit del Govern belga, amb la qual cosa el suport sobre el terreny ha perdut força. Un dels seus membres més actius en la defensa de les tesis independentistes, Jan Peumans, que va protagonitzar un enfrontament sonat amb el Govern espanyol, ja no és al capdavant del Parlament flamenc. Ni el ministre de Defensa belga és Sander Loones, que va arribar a fer col·lectes per al procés. L'enfonsament inclou un fort alentiment de les adhesions al Consell per la República, l'estructura des de la qual Puigdemont dirigeix l'entramat independentista a l'exterior i una de les seves grans fonts de finançament gràcies als prop de 700.000 euros recaptats en quotes.

En l'àmbit comunitari, el repartiment de càrrecs europeu podria ser vist per l'independentisme com una oportunitat per trencar el suport ferri de les institucions al Govern espanyol. Fora han quedat personalitats incòmodes per als seus interessos com l'italià Antonio Tajani, avui ja expresident del Parlament Europeu, però l'alleujament pot ser que no sigui complet. Fonts comunitàries apunten que el seu successor, el socialista David Sassoli, manté una actitud similar sobre l'assumpte. I l’elecció de Josep Borrell com a vicepresident de la Comissió i cap de la diplomàcia europea complica la difusió del relat de l'Espanya repressora tantes vegades repetit des de Waterloo.

"És molt difícil explicar que viuen en un Estat autoritari quan al capdavant del Govern amb més dones de l'OCDE hi ha el partit socialdemòcrata més gran de la UE", apunta un europarlamentari socialista. La teoria del com pitjor millor encara compta amb la investidura fallida i la sentència del judici del procés com a focus potencials de desestabilització. Tot i que també de dissensió interna. "Catorze abstencions a canvi de res", deia un tuit compartit per un Puigdemont crític amb ERC per no rebutjar de ple la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del Govern.

Entre els exconsellers fugits a Bèlgica hi ha qui dona per fet que Espanya reactivarà l'euroordre una cop es conegui la sentència del judici. I si es dona l'escenari, hi ha escepticisme sobre la possibilitat que puguin tornar a esquivar l'extradició.

Mentrestant, Puigdemont acaba de publicar un llibre breu amb el títol de Re-unim-nos, en què fa l'enèsima crida a la unitat de l'independentisme. En les seves prop de 50 pàgines, culpa Espanya de buscar la seva mort civil, es mostra conscient de la imatge de llunyania que pot transmetre el seu lideratge des de Bèlgica i rebutja aquest aïllament que se li atribueix. "Vull dir que totes aquestes reflexions que he anat tenint, algunes de les quals sintetitzo en aquest escrit, no són les d'un nàufrag abandonat en una illa deserta, que és la imatge que alguns han volgut projectar de mi en aquesta estratègia mediàtica que ho destrossa tot, sinó d'algú que no ha deixat de treballar, pensar, compartir, explicar, viatjar, llegir, escriure, corregir... des que ha arribat a Bèlgica", assenyala.

A més de mostrar-se crític amb la desunió dels partits independentistes, que acusa de generar "preocupació, confusió i desmobilització", no retrocedeix ni un mil·límetre en els seus postulats. Identifica les polítiques de Sánchez respecte a Catalunya amb les del PP i manté l'aposta per la via unilateral cap a la independència. "L'únic camí que ens pot garantir l'objectiu passa, lamentablement, per una inevitable confrontació amb l'Estat", assegura.

Un any i nou mesos després de la seva arribada a Brussel·les, Puigdemont no ha canviat de vestuari ideològic, però s'ha tornat més caut. Quan va desatendre els consells del seu advocat Paul Bekaert i va viatjar a Finlàndia el van acabar detenint a Alemanya. El mes passat, amagat a la frontera entre Alemanya i França, va optar per no trepitjar Estrasburg, on l'esperaven, amb un fervor gairebé religiós, 10.000 manifestants arribats des de Catalunya per donar suport al seu ingrés al Parlament Europeu.

A la tardor l'esperen al Canadà, on els independentistes del Quebec busquen revulsius per recuperar-se de la sagnia electoral dels últims comicis. Mentrestant, enmig de l'opacitat sobre el finançament de les seves activitats, Puigdemont basa la seva legitimitat en el seu bon resultat electoral a les europees, s'agafa al clau roent d'una futura sentència favorable dels jutges europeus que li permeti ser eurodiputat i va a totes a Twitter per mantenir el contacte amb els seus i traslladar la il·lusió de normalitat identificant-se amb les causes més diverses, dels yazidites al Metoo o a les restriccions a les armes als EUA.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ