Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Llafranc als cinquanta

El turista és una au de pas. L'estiuejant és estable, cada any passa les vacances al mateix lloc. Aquesta fidelitat al poble escollit fa que s'hi forgin noves amistats

La platja de Llafranc, el 2002.
La platja de Llafranc, el 2002.

L'agost. Temps de records, no necessàriament de nostàlgia. La nostàlgia és una perillosa malaltia de l’ànima que deriva en la tristesa. Els records són aquells fets i circumstàncies que, sense adonar-nos-en, han anat conformant sigil·losament la nostra personalitat, la nostra manera de ser i de pensar, fins a arribar a ser el que som ara.

Entre finals dels quaranta i principis dels cinquanta, durant gairebé deu anys, vaig passar els estius a Llafranc, una petita població del terme de Palafrugell, amb una badia elegant que atreia una reduïda colònia d’estiuejants i molt pocs turistes estrangers. Estiuejant i turista són termes que tenen poc a veure. El turista és au de pas, un curiós que treu el cap uns dies i que potser no torna mai més. L’estiuejant és estable, cada any passa les vacances al mateix lloc. Aquesta fidelitat al poble escollit fa que s’hi forgin noves amistats, els seus fills s’integren en colles de nens de la seva edat i a mesura que van creixent es diverteixen amb innocents gamberrades que recordaran més tard durant tota la vida.

El jardí de casa meva a Llafranc abastava tot el poble, allà eres lliure, especialment a la platja

A Llafranc els meus pares llogaven una casa del passeig davant del mar. Aquest passeig tenia una modesta però indubtable personalitat tot i que la majoria de cases eren mitjanetes, sense cap estil, tret de la vistosa torre modernista dels Capdevila, situada just al centre i que donava harmonia al conjunt.

Davant d’aquesta filera de cases hi havia una àmplia vorera sota el sostre de pinassa, senyal d’identitat del passeig, on els veïns muntaven la taula i les cadires, s’asseien per mirar com la gent passava, es prenia un cafè o un vermut o un gelat després de dinar o a mitja tarda, cada cosa a la seva hora, i sobretot xerrava, se saludava, es queixar dels cotxes i les motos, que transitaven massa ràpid per l’estreta calçada de terra que els separava de la platja. Les meves àvies, vestides sempre de negre, fent ganxet i xerrant amb els passejants amics, mentre el meu avi, callat i metòdic, llegia el diari després de fer-se un bany a mig matí i prendre una mica el sol.

El jardí de casa meva a Llafranc abastava tot el poble, allà eres lliure, especialment a la platja i a les roques i a l’aigua, on transcorrien els dies. Amb la colla tramàvem aventures diverses: investigar si eren contrabandistes els que feien veure que pescaven de nit a la punta de la Marineda; espantar una nena cursi mentre arribava a casa seva, situada en un carrer fosc de l’interior del poble; calar foc a un munt de palla, prèviament ruixada amb gasolina, en unes roques baixes dins de la badia, prop d’on fondejaven les barques per fer creure, quan ja era negra nit, que una d’elles s’havia incendiat. Per descomptat, robar raïm a les vinyes dels afores fins que el pagès ens perseguia amb un bastó a la mà. Jo era el més petit de la colla i admirava profundament els grans que tenien aquestes ocurrències.

El vell agutzil s’asseia a les nits a parlar amb la meva mare per explicar-li històries de contrabandistes

Al Llafranc de l’època hi havia grans paios. El vell agutzil, de nom Cipriano (mai ningú li va dir Cebrià), que s’asseia a les nits a parlar amb la meva mare per explicar-li velles històries de contrabandistes, sempre elogiant March (Don Joan, li deia) com a home recte i just, amb una gran autoritat. Marcelino Marina, amo d’una petitíssima adrogueria on, estranyament, hi havia de tot i si no t’ho portava immediatament de Palafrugell. L’Avi Mata, amo de l’hotel Celimar, home que sempre estava de mal humor i mai va arribar a entendre perquè anaven turistes a Llafranc i encara menys que volguessin allotjar-se, precisament, al seu hotel: “Si el mar fos de cervesa, encara ho entendria …”.

Històries de Llafranc, records del passat. En parlàvem, i de moltes altres coses, amb el meu amic Carlos Sagrera, que va morir fa poques setmanes, gran conversador, coneixedor del món, que sempre va fer el que li va donar la gana, quan ja de grans sortíem amb la seva barca a les set del matí amb l’excusa d’anar a pescar, cosa que no vam fer mai, però en tot cas arribàvem molt lentament a recalar a Can Patxoi de Tamariu, on endrapàvem suculents esmorzars de truita, sardines i pa amb tomàquet, molt de vi i massa cigalons, per tornar a Llafranc ben entrada la tarda. Això sí que ho recordo amb nostàlgia, amb el trist lament del que ja no tornarà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ