Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Viatjar és de pobres

L'estiueig del pobre consistia a tornar al poble d'on havia hagut d'emigrar: anar a no fer res on ja no hi havia res a fer

Viatjar és de pobres

En diem viatjar però és anar a llocs. El món s'ha fet massa petit per dir-ne viatge a passejar per un parc temàtic o a fer-se selfis d'esquena a unes ruïnes mil·lenàries. Viatjaven Marco Polo o Simbad el Marí o Alexandra David-Néel. Sempre passa el mateix, quan els pobres poden fer alguna cosa és perquè ja no és el que era. Antigament els rics estiuejaven i els pobres es quedaven a casa. Acaba de sortir en edició crítica de Cátedra (a càrrec de Javier Aparicio Maydeu) la novel·la Una comedia ligera, d'Eduardo Mendoza. Transcorre durant un estiueig al Masnou (les platges del Maresme, al nord de Barcelona), a finals dels anys quaranta del segle passat (anava a dir: del nostre, tot i que potser és millor referir-se al segle XX com la nostra vida anterior). L'estiu inacabable, amors clandestins, un crim sòrdid, la dictadura asfixiant, la modesta vida burgesa, les nits de teatre... El món que en aquest llibre retrata Mendoza és l'últim d'un estil de vida. Tot canviarà aviat, però a Mendoza li ha donat temps de ser testimoni d'aquest agonitzar i ho explica sense malenconia. Més aviat li treu punta.

Quan els pobres van començar a estiuejar, els rics es van posar a viatjar. L'estiueig del pobre consistia a tornar al poble d'on havia hagut d'emigrar. Anar a no fer res on ja no hi havia res a fer. El retorn obeïa a una lleialtat familiar, tira més la família que no pas la terra, ja que al cap i a la fi la terra és canviant i és on es trepitja, i a mesura que la família desapareixia, les classes treballadores passaven a l'estiueig burgès comprant a terminis parcel·les en urbanitzacions acabades de fer, en les quals molts pencaires, per això treballaven a l'obra, aixecaven maó a maó, paletada a paletada de morter, les seves pròpies cases o xalets.

A Catalunya d'aquests habitatges se'n deia torres. Eren els anys en què per Reis es regalava l'Exín Castillos i, entre les torres de les urbanitzacions i les torres muntades al terra del menjador, la vida s'impregnava d'un feudalisme reminiscent. Perquè, igual que més tard ho faria el Federico Sánchez de Semprún, llavors l'edat mitjana s'acomiadava de nosaltres, però els nens encara jugaven al carrer i feien tornejos a cavall, els jovenets més lleugers sobre l'esquena dels més forts. Ivanhoe havia estat primer una llegenda oral, després una novel·la representativa del romanticisme, després cinema taquiller a Technicolor i aquells dies era una sèrie de televisió.

La decadència consisteix a existir molt. Els pobres de mar estiuejaven llogant apartaments diminuts a la costa i els de muntanya fent la migdiada sota els pins en parcel·les promocionades amb reproduccions a escala gegant de personatges de la tele (per exemple, Heidi). I els rics viatjaven a ciutats llunyanes que s'omplien d'exotisme amb la seva arribada, perquè el que era exòtic era anar amb avió (avui l'avió és l'equivalent a un autocar de línia dels que portaven al poble).

De seguida es va veure que viatjar al voltant del planeta es quedaria curt. Va passar, per descomptat, en època estival; va ser quan l'home va trepitjar per primera vegada la Lluna. Acaben de commemorar-se'n els 50 anys. A aquella proesa d'Armstrong, Aldrin i Collins, els tres astronautes enviats per la NASA, el ciutadà normal i corrent, el que sempre es quedava a terra, va respondre aquells mateixos dies amb l'heroïcitat d'Eddy Merckx al Tour de França.

De nou es tornava a la pugna entre viatjar i estiuejar. A anar en coet, en l'heroisme semidiví del viatge espacial, no s'havia de concentrar més glòria que en la gesta popular d'anar amb bicicleta, com cada estiu. Aquella setmana del 20 de juliol del 1969, la portada de la revista TelePrograma (la gent en deia TP, era de les més llegides), l'ocupava l'actor José Luis López Vázquez. La retransmissió per Mundovisión de l'allunatge amb prou feines mereixia unes línies de la programació del diumenge. De fet, aquella setmana va donar per a dues pel·lícules de López Vázquez (El pisito i Melocotón en almívar, aquesta última basada en una comèdia de Mihura, just després que l'home arribés a la Lluna), i això sí que resultava sensacional.

On els tres astronautes significaven la victòria dels homes de blanc, la tecnologia, la ciència..., en aquell José Luis López Vázquez, encara juvenil, ja es presagiava el triomf del senyor de negre, que després va representar en una sèrie de televisió.

Però perquè José Luis López Vázquez es convertís en símbol hauria d'esvair-se el món d'on procedia. El López Vázquez d'El pisito és a prop, per exemple, del Fernando Fernán Gómez de La vida por delante i és que, com que tots dos ho tenen tot per davant, encara tenen totes les de perdre. José Luis López Vázquez no venç com a individu, sobreviu com a època. Els seus personatges no tenen la funció de recrear un determinat caràcter de carrer en la manera com passa amb Gómez Bur o Tony Leblanc.

Més que una manera de ser, com passa al teatre de Molière, López Vázquez és una novel·la històrica que explica tot un temps. La seva veu és pura megafonia en una època en què només és l'Estat qui interpel·la els ciutadans. Els ulls li cremen com els d'un fanàtic. Únicament Salvador Dalí tenia uns ulls així aquells dies. La metamorfosi de López Vázquez en símbol es produeix quan protagonitza La cabina, la pel·lícula on es queda atrapat en una cabina telefònica igual que un cuc de seda s'embolica en el capoll abans de transformar-se. El soterrani ple de morts tancats on va a parar al final és la fi del règim, al qual amb prou feines li queden tres anys.

Mentre José Luis Vázquez fa aquesta metamorfosi, un altre actor, Juanjo Menéndez, paradigma de la gent que no canviarà si no ho demana el guió, llegeix còmics a la platja de Torremolinos a l'ombra d'un rusc d'apartaments construïts com un Exín Castillos. Així apareix a la pel·lícula Verano 70, llegint el Din Dan en banyador. Aquells dies, la portada de l'extra d'estiu del Tío Vivo del 1970 porta tots els personatges de la revista (Rompetechos, Doña Lío, els senyors d'Alcorcón...) a estiuejar en un rusc de vespes gegants. En un còmic actual, nosaltres sortiríem amb els peus dins d'un rierol a la porta d'una casa rural i llegint una revista de viatges per anar a veure l'aurora boreal o un desert. Somiant a anar a qualsevol lloc com si no fóssim rics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ