Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El ‘cas Palau’ i la banalització de la corrupció

El documental ‘El Palau de la Música. Resurrecció’ vol girar full sobre la corrupció i mostrar un futur esperançador. Només en un parell d'ocasions, de la boca de Joan Llinares, surt la paraula Convergència

Fèlix Millet, després de saber la sentència de 9 anys i 8 mesos de presó que se li va comunicar el 15 de gener del 2018.
Fèlix Millet, després de saber la sentència de 9 anys i 8 mesos de presó que se li va comunicar el 15 de gener del 2018.

A l'òrgan del Palau algú interpretava la Toccata i fuga en re menor de Bach mentre els mossos escorcollaven l'edifici a la recerca de bitllets de 500 euros. El 23 de juliol es van complir 10 anys dels fets. L'obra del compositor alemany va resultar premonitòria: hi havia molt més misteri que uns simples bitllets de 500 sospitosos a ulls de l'Agència Tributària. L'espoli del Palau per part de Millet, Montull i Convergència feia honor a aquesta peça capaç de transportar-nos a qualsevol castell transsilvà en ple ritual de sang vampíric.

Ara el mateix Palau ha produït un documental que sota el títol El Palau de la Música. Resurrecció vol girar full de la corrupció i mostrar un futur tan esperançador com el que brinda el cinquè i últim moviment de la Simfonia número 2 de Mahler. TV3 va emetre l'informe –el visionament del qual està disponible en la pàgina web del Palau– en el programa Sense Ficció del 23 de juliol. Mentre s'espera l'última paraula del Tribunal Suprem, un any i mig després que l'Audiència de Barcelona dictés sentència, cap dels 12 condemnats pel cas no és a la presó.

La corrupció a Catalunya s’amaga sota la capa del procés, el victimisme i la persecució política

Al documental, que s'estructura a partir de la preparació del concert d’aquesta simfonia de Mahler, la presidenta de la Fundació de la institució, Mariona Carulla, es lamenta que “els partits van utilitzar el Palau per a la seva conveniència política” i només en un parell d'ocasions i de la boca de Joan Llinares, l'home que va documentar contra corrent i com a director general del Palau tota la corrupció, surt la paraula Convergència, condemnada judicialment com a partícip a títol lucratiu per l'espoli d'almenys 6,6 milions d'euros.

I és que el Palau, com bona part de la societat catalana, vol encomanar-se de l'esperit de l'últim moviment de la Simfonia número 2 de Mahler, en què el compositor nascut a Bohèmia planteja un judici final no gaire del grat de l'Església, ja que no hi ha ni pecadors ni justos, ni càstig ni premi. Tot gràcies a la infinita misericòrdia de Déu.

És difícil ser indulgent davant d'un espoli de 35 milions d'euros del qual va ser partícip un partit que predicava l'austeritat i la bona administració. Però el fet que els autors del delicte hagin estat “dels nostres de tota la vida” els concedeix la gràcia del perdó. Catalunya, com passa a qualsevol punt d'Espanya, viu una banalització de la corrupció, aquí amagada amb la capa del procés, el victimisme i la persecució política. Joan Llinares, exdirector del coliseu modernista, explica en una extensa entrevista a El Confidencial que una vegada reformats els estatuts i racionalitzada l'administració del Palau, es va designar Josep Maria Busquets, antic càrrec de Convergència, president provisional de la institució. O sigui, després d'esclatar l'escàndol tornen els nostres. Les traves per sacsejar les catifes de la corrupció van augmentar. La rematada va arribar amb la victòria electoral de CiU del 2010, quan van entrar en la nova junta directiva persones com Jordi Sumarroca, empresari involucrat en la trama del 3%. David Madí, mà dreta comunicativa d'Artur Mas, va ingressar en el patronat de la institució.

És difícil ser indulgent davant d’un espoli de 35 milions del qual va ser partícip un partit que predicava l’austeritat

Les aigües tornaven al seu curs. Llinares afirma que Artur Mas s'assembla molt a Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, quan presumeix públicament que els expedients d'adjudicació d'obra pública són perfectes. Mentre la justícia investiga i el bosc està en flames cal fer cara d'innocència o de sorpresa.

Però el cert és que al Palau hi ha 9,6 milions d'euros en parador desconegut. Les entitats bancàries amb les quals operava el coliseu modernista (més d'un centenar de comptes corrents) es van negar a identificar els que cobraven els talons al portador, malgrat estar obligats per llei.

El fiscal Emilio Sánchez Ulled –en una entrevista de Jesús García recentment publicada per aquest diari– explica que l'espoliador en cap del Palau, Fèlix Millet, no parava de rebre trucades mentre els mossos procedien al registre del coliseu modernista el matí del 23 de juliol del 2009. Quan el fiscal el va reprendre per utilitzar el mòbil en ple registre, qui hi havia a l'altre costat de la línia era Artur Mas. Sis dies després del registre, quan Joan Llinares va prendre possessió del càrrec, Millet i Montull encara campaven al seu aire pel Palau i les màquines trituradores de paper funcionaven a ple rendiment. No es van dictar les mesures cautelars oportunes. Una part de la societat s'entossudeix a continuar confonent la generosa misericòrdia divina –exaltada pel convers Mahler en la seva Simfonia número 2– amb la indulgència i tolerància envers els corruptes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ